L'ABOCADOR MÉS GRAN DEL MÓN: EL MAR

Els fons marins, plens de deixalles

"Detecten escòria de carbó acumulada des del segle XVIII pels vaixells de vapor de l’època"Notícia i imatge extrets de l'ARA, 4/5/2014, l'article és de redació interna del diari i l'imatge extreta de les fonts de la UB i dels CSIC.

Actualment, i amb el cambi climàtic present preucupant-nos, ens hem plantejat, com a societat cambiar els nostres costums basats en un consumisme insostenible i desproporcionat i impulsar moviments que protegeixin els ecosistemes danyats per l'acció de l'home.

En aquest article es destaca el paper que ha tingut l'autoanomenada "modernització" de l'espècie humana i el rol de les deixalles i conseqüentment dels abocadors terrestres i marins, explicats en aquest cas. Hem pogut entendre una petita part de la magnitut del desastre ecològic que reperesenten les deixalles als fons oceànics (bàsicament plàstic i altres materials de degradació lenta). Inicialment se'ns ha explicat el "background" del projecte que impulsatpel CSIC i diversos cooperants tenia el gol de veure la magnitud del "desastre" per poder entendre el perquè de diversos fenòmens d'anomalia en els ecoistemes marins. "Els científics han pres prop de 600 mostres al llarg de tot l’Atlàntic, l’Àrtic i la Mediterrània, en profunditats que van dels 35 fins als 4.500 metres. Christopher Pham, investigador de la Universitat de les Açores que lidera el projecte, explica que “el plàstic es la deixalla més comuna a tot el fons marí, mentre que les xarxes i els estris de pesca abandonats són especialment abundants en muntanyes submarines, ribes, monticles i dorsals oceàniques. La densitat d’escombraries més important s’ha trobat en els canons submarins”." Aquesta afirmació ja és suficient per entreveure el desastre. Posteriorment, l'autor de l'article ha exposat els perills que representen aquestes deixalles, destacant entre ells l'intoccicació i la mort per obstrucció de les vies digestives dels peixos que ingereixen aquestes deixalles, com també el fet que molts alimals s'hi poden quedar atrapats. Finalment, concloent l'article, se'ns exposen els territoris que pateixen aquesta "malaltia" (contaminació humana) que acaben sent tots els oceans en general, des dels límits continentals fins a les serralades oceàniques.

Pel que fa a la meva visió respecte l'article, crec que cal destacar la poca complexitat científica d'aquest, entenent de que es tracta d'un tastet d'un tema molt més ampli i complex. El paper d'aquesta noticia no es tan sols informar d'una situació sinó la d'alarmar, avisar a la gent del que passa i de les conseqüencies que comporta aquesta alteració de l'ecosistma marí a curt i llarg termini. Habent destacat com a punt feble aquesta falta d'especificitat i l'ús d'un vocabulari planer i comú. També caldria destacar el paper divulgatiu i entenedor que molts altres articles de ciència no podrien tenir.

Albert Vall

1r BATX. B

La maligna bola de cel·lofana

Cada vegada són més els premis que guanya la universitat de Medecina de Salamanca (USAL), l’últim, el que ha atorgat el Certamen Internacional de Cine Mèdic Videomed  2014. Un dels guanyador ha estat Juan A. Juanes Méndez., que exerceix com a professor d’anatomia humana a la USAL, com a subdirector de l’Institut d’Investigació en Ciències de la Educació i com a responsable del Grup d’Investigació sobre Sistemes de Visualització Mèdica Avançada (VisualMed System). La pel·lícula presentada duu per títol 'La enfermedad de Gaucher', i tal i com el títol indica, tracta del procés patològic d’aquesta malaltia.

El vídeo enllaçat parla de l’avenç tecnològic i audiovisual en l’elaboració de vídeo en tres dimensions i de com es pot aplicar a la medecina en substitució dels llibres, que tenen imatges estàtiques i en dues dimensions, en aquest cas per explicar malalties complexes com la de Gaucher. A més a més el propi autor de la pel·lícula parla sobre la malaltia explicant que és una de les denominades “malaltia rara” i que es caracteritza per tenir les cèl·lules dels glucocerebròsids amb el citoplasma molt gran i en forma de paper de cel·lofana arrugat. Investigant he descobert que els glucocerebròsids són unes cèl·lules que es troben en la membrana cel·lular del múscul nerviós i que en el cas de la malaltia de Gaucher n’hi ha una acumulació per contra de la falta dels enzims glucocerebrosidasa, que degraden els lisosomes dels glucolípids. Aquesta mutació en el gen GBA pot causar una falta de hemoglobina (anèmia) o de plaquetes (trombocitopènia) en la sang.

Pel que fa a la meva opinió, trobo que té molt mèrit que existeixi un certamen sobre la ciència audiovisual aplicada a la medecina, ja que d’aquesta manera s’incita als especialistes a elaborar vídeos explicatius sobre malalties com la de Gaucher. A més a més aquests vídeos són una alternativa a l’aprenentatge tradicional amb llibres, amb l’avantatge de que reflecteixen la realitat amb més precisió i són més dinàmics. Finalment crec que el fet de que existeixin aquest certàmens i en surtin notícies al diari és una forma de divulgar la ciència. Per exemple mitjançant aquest article he conegut la malaltia de Gaucher.

Emma Planas Escapa

1r Batxillerat B

Allunyant-nos

Orión és la nova nau espacial que ha desenvolupat la NASA. És la primera nau pensada per a ser tripulada des del projecte Apollo, que va aconseguir arribar a la lluna. 

El dia 3 de desembre de 2014, la reportera Alicia Rivera, del diari El País va publicar una notícia titulada "La NASA lanza al espacio el prototipo de su nueva nave". Aquest llançament del que parla la notícia no va estar exempt d'algunes complicacions amb la válvula del combustible que no van permetre que el llançament es dugués a terme al primer intent. 

Càpsula Orión

Aquest llançament era un assaig, per veure com la càpsula Orión reaccionava a la fricció amb l'atmosfera, la radiació solar a l'espai i l'aterratge. En aquest primer viatge, Orión s'ha allunyat 5800 kilòmetres de la Terra i ha descrit dues òrbites al seu voltant, fent un total de 96600 km. 

Aquesta càpsula hauria de poder ser tripulada cap a 2021 i portar humans per primera vegada al planeta vermell, Mart. 

Aquests astronautes haurien d'unir-se al robot Curiosity per explorar més a fons el nostre veí. Fa poc, Curiosity va detectar una font de metà a Mart, cosa que augmenta la impaciència per posar en funcionament la càpsula Orión. 

"Selfie" del robot Curiosity

Considero increïble que en 40 anys la tecnologia i la ciència hagin avançat tant com per plantejar-se l'exploració d'un planeta amb astronautes, cosa que encara no ha succeït. El progrés tecnològic va a gran velocitat i això ho demostra. Qui sap on serem al 2021?

A més a més, aquesta càpsula és una nova oportunitat per explorar l'espai, del qual coneixem una mínima part. Els humans encara no hem trepitjat mai cap planeta del sistema Sistema Solar, de fet, l'únic planeta al qual s'ha aconseguit enviar un robot per explorar-lo és Mart, que és troba a 59 milions de kilòmetres en la seva distància més curta. 

Distància Terra-Mart

La càpsula Orion és la porta d'entrada a tot un nou món de descobriments sobre el nostre Sistema Solar que permetrà que cada cop ens allunyem més del nostre planeta Terra. 

Elena López-Contreras González

1r Batx B

26-12-2014