Per què els mosquits prefereixen picar a algunes persones ?

Els científics són a un pas més a prop de saber per què els mosquits piquen més a unes persones que a unes altres i apunten que aquest fet seria heretable. Perquè segons un estudi que es coneix avui, la nostra genètica seria el factor determinant en l'elecció de menú dels mosquits. La importància d'aquest assumpte, en un món en el qual milions de persones moren per malalties transmeses per aquests insectes, va molt més enllà, aquests mateixos científics especulen si algunes persones estan desenvolupant en els seus gens una defensa natural enfront de les picades.

L’experiment que han dut a terme consistia en posar gairebé quaranta parelles de bessons exposats a la picada dels mosquits. D'aquests, 18 eren bessons univitel·lins, els quals comparteixen el 100% dels seus gens, i 19 bessons bivitel·lins, per comprovar si la seva genètica determinava el comportament dels mosquits. Els mosquits sí van mostrar preferència entre algun de les bessons bivitel·lins, mentre que triaven amb el mateix interès als bessons univitel·lins.

La conclusió és molt clara, segons els científics de les universitats de Londres, Florida i Nottingham que han realitzat l'estudi: "Els nostres resultats demostren un component genètic subjacent al tipus d'olor humà, una diferència genètica que és detectable pels mosquits a través de la nostra olor i que s'utilitza durant la selecció de la persona ".

Estudis previs havien mostrat que essencialment és l'olor corporal l'element clau que atrau els mosquits cap a les persones. També se sabia que aquest atractiu pot variar en funció d'altres factors: per exemple, beure cervesa sembla atreure més les picades. Aquests insectes també se senten atrets per la temperatura corporal, la suor, l'emissió de CO2, la roba de colors foscos, els bacteris de la pell i les embarassades, per exemple, segons han mostrat altres treballs científics. No obstant això, si els mosquits es trobessin a dues persones prenent cervesa en una terrassa, en les mateixes condicions, seguirien tenint preferència per una de les dues. Ara tenim una bona prova que és un regal dels seus pares, via gens, el que provoca que alguns s'hagin de rascar més.

Font: http://elpais.com/elpais/2015/04/21/ciencia/1429613571_574034.html

Toni Galí Gimeno 

1r batx. A

Neurodopatge. Alerta per les substàncies que potencien el cervell

La Comissió Europea analitza l’ús de tècniques per a millorar el rendiment cognitiu.

Algunes persones sanes prenen medicaments per tal de millorar el seu rendiment cognitiu. Aquests fàrmacs estan indicats per ser prescrits en determinades malalties mentals, especialment el Trastorn per Dèficit d’Atenció i/o Hiperactivitat (TDAH), la narcolèpsia o la depressió. Es tracta de drogues estimulants, com les dextroamfetamines. També hi ha persones que s’apliquen dispositius d’estimulació neural, en forma d’elèctrodes, que produeixen descàrregues i que han estat indicats per a tractar malalties neurològiques i neurodegeneratives, com l’Alzheimer, el Parkinson, o l’esquizofrènia. L’objectiu d’aquestes tècniques és modular l’activitat cerebral. El més recent és una mena de diadema dissenyada com un accessori de la consola, que es pot comprar per internet,  per millorar la puntuació en els videojocs. En aplicar-la directament sobre el cap, provoca petites descàrregues elèctriques per estimular l’estat d’alerta i augmentar la concentració. 

Sistema Neuronal

L’ús de psicofàrmacs en la població sana es va començar a utilitzar a mitjans de segle XX amb alguns soldats, especialment dels EEUU, amb la finalitat  de millorar el rendiment,  l’estat d’alerta i tensió, i disminuir el cansament  d’aquests en les seves missions militars. Posteriorment algunes persones l’han utilitzat per obtenir major rendiment de les seves capacitats intel·lectuals, com la memòria i l’atenció, com estudiants universitaris o professionals que requereixen un elevat nivell de concentració i amb jornades laborals on el cansament no pot ser un factor de perillositat, com cirurgians  o pilots d’avió.

Els neurocientífics de l’estudi del cervell són molt crítics amb aquests fàrmacs o aparells d’estimulació. Encara que aquests poden millorar i estimular la memòria i la capacitat intel·lectual, no implica que les persones que els utilitzin es converteixen en grans savis, simplement obtindran resultats lleugerament millors. A més, els experts indiquen que es desconeixen quins efectes secundaris poden tenir sobre els cervells sans, i quines modificacions poden fer sobre les seves propietats i la seva estructura. 

Per altra banda, la Comissió Europea, davant dels risc de que es posin al mercat sense cap tipus de control, ha posat en marxa el projecte NERRI, on participen diferents països i universitats,  per estudiar quin efecte pot tenir la “neuromillora” (terme que han emprat per a definir aquest concepte) sobre la salut de les persones sanes. Des de NERRI consideren que, tenint en compte que la infantesa és la època de major plasticitat cerebral, cal preguntar-se si alguns pares li donarien als seus fills sans alguns d’aquests fàrmacs.

Probablement, alguns pares respondrien que sí, però aleshores, caldria preguntar-nos on quedaria la cultura de l’esforç i de la superació. Per altra banda, tot i que es acceptat que algunes persones utilitzen medicaments per millorar la seva situació personal i el seu rendiment cognitiu i intel·lectual, com la cafeïna, l’ibuprofè o el paracetamol, ens hauríem de qüestionar si aquests psicofàrmacs neuroestimulants poden tenir la mateixa funció. Cal preguntar-nos quin sentit té prendre un medicament quan s’està sà i considerar els  efectes secundaris negatius indesitjables. En aquest sentit, potser més que administrar-nos fàrmacs, seria necessari plantejar-nos tenir cura del nostre cervell, per exemple, descansant i dormint més, o cuidant la nostra alimentació. Potser algun dia podran demostrar què són eficaços, però potser estem buscant una felicitat irreal. Moltes vegades busquem obtenir el màxim rendiment del nostre cos o del nostre cervell de forma artificial, i no acceptem les possibles limitacions que formen part del nostre organisme i de la nostra vida. I això, sí que realment ens produeix infelicitat. 

Clàudia Riera

1r Batxillerat D

Museu Nacional de l'Aire i de l'Espai

Coet V-2

El Museu Nacional d’aire i d’espai, de la institució Smithsonian a Washington DC, Estats Units, manté la millor i major col·lecció mundial d’aviació i de naus espacials. Pots anar-hi per fer una recerca sobre la història, ciència i tecnologia d’aviació i vols espacials, com ara la geologia terrestre. A més, està obert a qualsevol activitat educativa, pots anar a conferències, gaudir d’un cinema 3D on t’expliquen l’evolució que ha tingut l’aviació des de 1903, fins pel·lícules on et posen a la situació de ser un astronauta en l’espai. Donada una opinió general, està considerat un dels millors llocs de tot Washington on pots veure reflectit clarament l’esperit americà, tota la innovació i tot l’optimisme que han anat creant al llarg de tants anys.

Wright Flyer

Uns dels objectes més destacats de tota la col·lecció i que només a l’entrar pots veure'l és l’original Wright Flyer, el primer avió propulsat i controlat l’any 1903. Després, entre altres, es veu el Coet V-2 reconstruït, que va ser el primer objecte humà en arribat a l’espai, el mòdul de l’Apollo 11, la primera missió tripulada en arribar a la Lluna, una roca de Mart, i més objectes que t’impressionarien. 

Apollo 11

He tingut l’ocasió de viatjar a Washington aquesta setmana santa i abans d’anar-hi ens van recomanar molt aquest museu, i de veritat que val la pena. Veus realment l’evolució que han anat fent al llarg de molts anys amb l’aviació i tots els avenços que han fet en la ciència gràcies a grans científics. Per acabar, voldria remarcar que aquest museu rep uns vuit milions de visitats per any, fent-ho el museu més visitat de tot el país.

Blanca De Cambra

1r Batxillerat D

La Hepatitis C i la seva "cura"

La Hepatitis C y la nueva ley de patentes

30 MAR 2015

El pasado 3 de marzo tenía lugar en la Comisión de Industria del Congreso la comparecencia de varios expertos, y en pocos días empezarán los debates sobre las enmiendas presentadas hasta el pasado día 17. Viene al caso esto por la polémica en España sobre el Sovaldi®, el medicamento de Gilead contra el virus de la hepatitis C, que no está llegando a los enfermos por su altísimo coste, derivado del monopolio legal que le concede la patente.

Desde Farmamundi, como ONG sanitaria, hemos transmitido a los grupos parlamentarios estas preguntas. ¿Es lo mismo patentar un fármaco que evita el cáncer de hígado que patentar un bolígrafo convertible en paraguas? O aún más, ¿es lo mismo patentar un medicamento que salva vidas que otro para la disfunción eréctil? Creemos que no. Los legisladores deben por ello dar un enfoque social a esta ley que permita un trato diferenciado a productos, como los medicamentos, que salvan vidas.— Xosé María Torres Bouza.  

http://elpais.com/elpais/2015/03/28/opinion/1427567631_797045.html

Xosé María Torres Bouza ens explica que el passat 3 de març es van reunir diversos experts, i, en breus començaran els debats sobre la polèmica de la cura de la Hepatitis C. Aquesta polèmica s’ha generat degut a que el medicament que cura la Hepatitis C és molt car i per això, s’ha generat una patent molt més econòmica però que no cura igual de bé la Hepatitis C. El medicament que cura bé la Hepatitis C no es pot patentar ja que ho prohibeix una llei.

Segons el meu punt de vista, no trobo bé que sabent que hi ha un medicament que pot curar del tot una malaltia, s’hagi de patentar un altre que no ho fa. La Hepatitis C és una malaltia que pot provocar càncer de fetge, i, a vegades, fins i tot la mort. És  per això que crec que s’hauria de patentar el fàrmac que cura del tot aquesta malaltia.

Patentar un medicament que no cura bé la Hepatitis C però és més econòmic és aprofitar-se de les condicions econòmiques de molts ciutadans. Sigui quina sigui la causa per la qual un ciutadà tingui Hepatitis C, té dret a curar-se, podent permetre’s un medicament que curi bé la malaltia.

Xosé María Torres Bouza defensa que s’hauria de canviar la llei existent sobre les patents. Jo opino exactament el mateix: s’hauria de canviar la llei, almenys en els casos en què certes persones depenguin d’un medicament per a sobreviure.

Patricia Martínez Madrid

1r Batxillerat D

Implantació de dos braços robotics simultanis.

Al laboratori de física aplicada de la universitat de Hopkins, Estats Units, per primera vegada han aconseguit que un home controli 2 braços biònics a la vegada mitjançant la ment.

Les Baugh és l' afortunat de poder provar aquesta tecnologia per primer cop, va perdre els braços fa 40 anys en un accident de treball i s' ha oferit voluntari per provar aquesta tecnologia.

Després d' una operació per connectar els nervis dels braços a uns sensors, es va poder implantar una especia d' armilla, en la imatge ho veureu més clar, que fa la funció de subjectar els braços biònics.  Al mateix dia que li van instal·lar els braços ja els va poder moure i utilitzar-los per fer exercicis simples com dipositar pilotes en un got. Els científics estan impressionats de la ràpida adaptació i control d' en Les, i és per això que han decidit que el següent pas és cedir-li els braços i que intenti fer vida ordinària amb ells a partir d' ara. Òbviament aquest un gran pas per la ciència i una gran alegria per la gent que te problemes en extremitats, que veuran com en els següents anys es fan grans avanços en aquest camp.

Article obtingut de infobae: http://www.infobae.com/2014/12/19/1616168-video-insertan-brazos-bionicos-un-doble-amputado-primera-vez

Daniel Olivella
1r Batx B

Tecnologia SixthSense, connexió entre el món real i el digital

Pranav Mistry, un estudiant del MIT, presenta el seu invent anomenat SixthSense a una de les primeres TED talks a Índia. 

Aquest dispositiu permet connectar la informació digital amb el món físic mitjançant gests de les mans. Consisteix en una petita càmera penjada del coll que capta el moviment dels dits, on es porten uns petits caputxons de colors per ajudar a la màquina a distingir els moviments. A més a més, té incorporat un petit projector, fent que qualsevol superfície es pugui convertir en la pantalla d’un ordinador. Però encara va més enllà, la càmera és capaç de reconèixer i identificar els objectes que les persones sostenen. 

Així doncs, si es té un llibre en concret a les mans, SixthSense reconeix la portada i projecta directament la puntuació que altres usuaris li han donat, busca petits resums i fins i tot extractes d’opinions de crítics literaris.

Al final de la xerrada, el presentador li fa una petita ronda de preguntes, on Mistry revela que aquesta tecnologia ja l’han volgut adquirir grans marques productores d’smartphones i tablets. Ell, però, pensa que això ha de servir per ajudar-nos a connectar amb el món real i no convertir-nos en màquines assegudes davant de màquines. 

Pranav Mistry utilitza un vocabulari molt fàcil d’entendre i fa unes explicacions molt clares i concises sobre el funcionament dels seu invent. Com a punt fort destacaria l’acompanyament de la xerrada amb un vídeo on surt ell mateix utilitzant i posant a prova el SixthSense. A part que fa l’explicació més amena, dóna autenticitat al que diu, ja que ho està comprovant ell mateix.

La veritat és que trobo absolutament increïble el que aquest home ha aconseguit. Connectar d’aquesta forma dos móns que semblen tan llunyans és brutal. D’una banda, penso que aquest descobriment pot tenir moltes aplicacions com facilitar la cerca d’informació i la velocitat de trobar solucions. Tot i així, d’altra banda em fa por que aquestes dues realitats puguin confondre’s i no puguem acabar distingint en quina d’elles vivim.

Maria Lee Alcober

1r Batxillerat B

El canvi climàtic pot estar reduint el temps de creixement de les plantes

Un estudi fet per la revista Plos Biology preveu que l'any 2100 els canvis en el clima faran que es redueixquin els dies de creixement de les plantes. Els canvis de temperatura no només variarà el seu temps de creixement sinó que també acabarà amb gran part de les plantes tropicals. L'estudi fet via satèl·lit mostra les variacions que es produiran en la humitat del sòl i en la intensitat de la llum, factors que afecten en un 95% el creixement del món vegetal.

Aquest treball va preveure que l'augment de temperatura incrementarà el nombre de dies amb temperatures per sobre dels 0 graus. Les regions amb unes latituds més altes tindran menys neu però la seva vegetació serà incapaç d'aprofitar aquest augment de temperatura ja que no hi haurà suficient llum solar. On més afectarà aquest augment de temperatura serà en les zones tropicals ja que seran unes regions amb temperatures massa altes i amb falta d'aigua. Uns altres grans afectats d'aquest augment seran els ecosistemes agrícoles molts susceptibles als canvis.

L'espècie humana es sustenta principalment pels grans subministres que els vegetals proporcionen, però només si aquests es mantenen estables. L'estudi fet revela que 2.100 milions de persones quedaran afectades per aquest canvi ja que viuen en països que depenen en gran mesura de les  plantes. Aquesta variació en la vida vegetal afectarà desproporcionadament a la societat mundial ja que la gran majoria dels afectats seran els països més pobres.  La meva opinió és que estem deixant un futur molt desfavorable per als que vindran però això no sembla important mentre puguem treure el màxim benefici del que la natura ens proporciona. Per desgràcia els més afectats semblen ser els que menys culpa tenen d'aquest canvi climàtic, però crec que les nostres accions ens acabaran repercutint directament en un futur, i per tant, ens ho mereixerem.

Francesc Martínez BTX 1 D

El desgel: Una realitat que cal afrontar

Aquest article, originalment titulat How Western Canada glaciers will melt away, està extret del diari digital CBC. L’autora és Emily Chung i va ser publicat el 7 d’abril de 2015.

Fotografia extreta de CBC Canadà

Ens parla de com d’aquí uns anys, aproximadament el 2100, muntanyes de Canadà que ara estan cobertes de gel i tenen múltiples funcions -com per exemple esquiar, proveir d’energia centrals hidroelèctriques, mantenir un ecosistema, etc- es desfaran fins tornar-se muntanyes normals i corrents. El treball, dut a terme per investigadors canadencs i liderat per Garry Clarke, professor de Glaciologia a la universitat British Columbia, revela que la zona més afectada seria la zona interior del país, on es podria perdre fins el 90% de glaceres que hi ha. Això no només provocaria danys econòmics, sinó que perjudicaria greument el medi ambient i els ecosistemes que hi habiten. Els animals del voltant que visquin en aigua dolça en patirien les conseqüències directes, ja que experimentarien un brusc canvi de temperatura que afectaria directament als seus períodes de migració o fins i tot reproducció.

Per últim, Clarke espera que el valor de l'estudi no sigui només directament pràctic, sinó que també ajudi a la gent a entendre millor les conseqüències del canvi climàtic i a motivar-los a prendre mesures contra un problema que descriu com a urgent i "molt seriós".

"Si un mira i diu, 'Aquí està una glacera en la qual esquies ara mateix i això és com es veurà d’aquí 20, 30, 50 anys en el futur" i que pot veure les conseqüències, crec que és un missatge fort. Funciona una mica més visceralment per a les persones que no són científics "- diu Clarke.

Fotografia extreta de CBC Canadà

Aquest article m’ha semblat correcte, fàcil d’entendre el que explica i la gravetat del tema plantejat. Tot i així, trobo que és una mica pobre i podria ser una mica més detallat i fer més referència a les fonts d’on ha extret la informació. Crec que les fotografies estan ben escollides i lliguen molt bé amb el contingut exposat.

El tema del desgel l’hem tractat molt cops, hem vist vídeos documentals, conferències, i fins i tot uns companys ens van fer una presentació. Tot i això, encara no veig cap progrés per tractar d’enfrontar-se a aquest problema  ni cap tipus d’alarma pel que està passant.

Personalment, crec que el tema del canvi climàtic ja hauríem de tenir-lo ben après i posar-nos de veritat a aturar-lo. No ens adonem de com necessitem la natura i que no podem seguir deixant que es faci malbé com aquestes glaceres ni  podem seguir destruint-la. Hem de fer un pensament conjunt i començar a actuar ni que sigui localment per tal de poder fer el canvi globalment. 

Maria Lee Alcober

1r Batxillerat B

ELEGANS, la màgia de la biotecnologia

Com cada diumenge, el diari El País ve acompanyat d'una petita revista, El País Setmanal. El passat gener, l'última setmana del mes, de la página 32 a la 43 trobàvem un article molt complet, que aparentment detallava l'ús d'un petit cuc per a investigacions en el camp de la biotecnología, a mà de Juan José Millás.

 

L'article, titulat ELEGANS, biografía de un gusano , es tracta d'una redacció molt més completa del que en un primer moment promet el títol. En 11 cares, que compten tant amb subtítols, com amb text i amb moltes imatges, expliquen el procés de cració d'una empresa de biotecnología, Biópolis, situada a Valencia, des de zero fins a ser un punt de referència per a la innovació en aquest camp. L'article es divideix en seccions, cadascuna corresponent a un departament de l'empresa: el de biotecnologia microbiana, el de biotecnologia alimentària, el de bioinformàtica...

Des de cadascun d'aquests components de l'empresa, i a base d'entrevistes als caps dels departaments, ens trobem amb una descripció molt detallada de les funcions de l'empresa, i per tant, de tot allò en el que treballen. A més a més, cadascun dels especialistes ens parla d'algun experiment o investigació, però tots ells es centren en un mateix: Elegans. Un cuc que, compartint un 40% dels gens amb els humans, permet a aquests professionals investigar amb aliments, per tal de descobrir més coses sobre l'obesitat, l'alzehimer, la diabetes, etc.

                                

                                         Fotografia del cuc, obtinguda gràcies a un microscopi electrònic.
                                                              (Font: http://www.k-state.edu/hermanlab/ )

Crec que és destacable el fet de que un article tant complet i que conté información tant detallada estigui expressat d'una manera tant entenedora. Adaptant tot a un vocabulari que el lector comprengui sense ser un expert, però aportant dades i información que no deixen indiferent a qui llegeixi. Aquest cuc, l'elegans, habita al sòl del camp, entre la terra. Pot semblar un procariota sense massa utilitat, i pràcticament innexistent per als humans (fa aproximedament un mil·límetre d'alçada), però el que ha costat anys saber i gràcies al que ara el laboratori de Biópolis pot investigar, és que conté 18.000 gens, el 40% d'aquests, iguals que els del ésser humà. Així doncs, és possible veure com reacciona davant un aliment, quin gen s'activa quan es fa gran i perd la movilitat, què li passa a cert punt del seu genoma quan les condicions canvien i de quina manera es pot solucionar. Així doncs, és, sinó increíble, sorprenent, la quantitat d'informació que s'està obtenint i a quina velocitat s'està fent en comparació amb el que s'ha fet en les últimes dècades. I és que com ens explica l'article, és molts mesos més ràpid i milers d'euros més barat treballar amb Elegans que amb un sol ratolí. Viuen una mitja de 21 dies i es reprodueixen ràpid, cosa que facilita l'experimantació.

 

                                          

                                              Fotografia del propi article, on es mostra una placa amb Elegans

 

Però, què és allò realment fascinant? Bé, dins de la biologia sovint es fan descobriments que no permeten més que investigacions, que porten anys, estudis i treball, però que no és fácil obtenir-ne un ús pràctic. L'objectiu d'aquesta empresa científica és fer de les seves investigacions quelcom per als humans, quelcom que es pugui utilizar i que ajudi. És per això que sorpén saber que per exemple, aquest cuc, trasparent i minúscul, és capaç de produir ell solet plàstic biodegradable, utilitzant només residus orgànics. Plàstic que, passat el seu temps d'ús, desapareixerà, però que té la mateixa consistència que el que utilitzem.                                             

                                                                                             Fotografia del propi article, on es veu a treballadors de Biópolis

 

Però no es tracta de centrar-se només en què ens pot aportar un cuc. Es tracta de saber què ens pot aportat la biologia, la física i la química, tres pilars fonamentals, segons l'article, per a qualsevol laboriatori científic. I a més a més, en com podem potenciar-ho, ja que com ens diu Daniel Ramón, el creador de Biópolis, és difícil produir en l'ámbit científic, com ho és invertir per a la seva investigació. Apostar per la ciencia, doncs, és aportar per l'ésser humà i el seu benestar.

 

 

 Rita-Sara Alonso
1r Batx B

Un múscul indispensable

El passat 2 d’abril del 2015 es va publicar al New York Times una notícia que duia per titular : “Behind Each Breath, an Underappreciated Muscle” , Darrere de cada respiració, un múscul poc valorat.

Alguns músculs s’emporten tota la glòria però n’hi ha un que té un paper molt especial. Per tal de respirar, cal aplanar el diafragma en forma de cúpula; posteriorment expulsar l’aire (alè) i així deixar-lo descansar de nou. El diafragma proporciona oxigen per a nosaltres una dotzena de vegades o més cada minut, mig bilió de vegades durant una vida de 80 anys.

"Som completament dependents de la membrana", va dir Gabrielle Kardon, un biòleg de la Universitat de Utah. "Però nosaltres donem per fet cada moment estem respirant."

Tots els mamífers tenen un diafragma, però cap altre animal té un. Tenim una solució molt diferent per respirar.

Abans de l'evolució d'un diafragma, els nostres avantpassats reptilians utilitzaven un conjunt  de músculs per esprémer la caixa toràcica com ho fan actualment. Quan el diafragma es va desenvolupar, la respiració va canviar dràsticament. Els mamífers van guanyar un mitjà més poderós i eficient per obtenir un subministrament constant d’oxigen.

Els científics sospiten que el diafragma es va desenvolupar a través d'un canvi en la forma en embrions de mamífers desenvolupen: Les mutacions causades certes cèl·lules embrionàries es converteixin en un múscul totalment nou. El Dr. Kardon i altres investigadors volien entendre aquest canvi i per què el múscul de vegades no es desenvolupava, amb conseqüències catastròfiques.

Un de cada 2.500 nadons neix amb un forat a la diafragma.  Al voltant d'un terç dels nadons que neixen amb hèrnies diafragmàtiques congènites morir, i és probable que encara més moren d'aquest defecte abans del naixement.

El Dr. Kardon i els seus companys van dissenyar uns ratolins perquè certs tipus de cèl·lules brillessin dins d'embrions de ratolí. Posteriorment van fer un seguiment d’aquestes cèl·lules i van observar que el diafragma comença com un parell de plecs que flanquegen l'esòfag. 

En primer lloc trobem un conjunt de cèl·lules situades als plecs que es multipliquen cap a fora, cap als costats del cos. Llavors aquestes cèl·lules es despleguen cap al front i l'esquena. Les cèl·lules es tornen teixit connectiu, formant una membrana prima a la part superior del fetge.

En segon lloc les cèl·lules musculars de generació emergeixen dels plecs. Segueixen el camí traçat pel teixit connectiu, formant una segona fulla intercalada dins de la membrana. "Les cèl·lules musculars són una mica ximples, ja que només estan seguint el teixit connectiu," va dir el Dr. Kardon.

Com a part del seu experiment, el Dr. Kardon i els seus col·legues van examinar GATA4, un gen relacionat amb hèrnies diafragmàtiques. Van dissenyar embrions de ratolí en el qual podien apagar GATA4 només en certs tipus de cèl·lules, i només en certs moments del seu desenvolupament.

Les cèl·lules del teixit connectiu han d'estar usant GATA4 per establir un rastre químic de les cèl·lules musculars segons el Dr. Kardon. Tot i això, poden establir el camí si tenen una còpia defectuosa del gen GATA4.

Cada vegada que les cèl·lules del teixit connectiu es divideixen, hi ha una possibilitat que una còpia de treball de GATA4 pot mutar, també. Si això passa, la cèl·lula mutant i els seus descendents no poden establir un rastre, el que resulta en una bretxa a la capa muscular.

(Com el fetge empeny contra el diafragma, la pressió crea estrès intens en l'espai, fent que el diafragma es trenqui.)

Aquest estudi ofereix una explicació molecular de com es produeixen hèrnies diafragmàtiques congènites.

"El mecanisme ja està al seu lloc", va dir el Dr Kardon. "És un pas relativament simple, encara que soni com un abisme impossible."

Van publicar la investigació el 25 de març a la revista Nature Genetics.

                                                                                                                     Clara Nogué i Ansón

                                                                                                                            1r BATX B

Investiguem contra el Càncer!

El passat mes de desembre, a la primera edicició de Salut de la revista Muy interesante, Elena Sanz publicà un article que pren com a títol ‘¡Detengan a ese asesino!

Avui en dia, una de les amenaces més importants per a la salut prové directament del nostre propi organisme: aquelles cèl·lules que d’un dia per l’altre perden el control, comencen a reproduir-se sense mesura i que poden arribar a causar fins i tot la mort.
La ciència cada vegada coneix i entén més el per què d’aquest creixement incontrolat, i a partir d’això, dissenya proves i tractaments per tal d’aturar-lo. Però per molt que els oncòlegs investiguin per trobar-ne les millors solucions, nosaltres som els primers que hem d’intentar prevenir el càncer portant una vida saludable (és a dir, fent esport, menjar sa i equilibrat, etc).

Quan el càncer apareix, es trenca l’equilibri que existeix entre la divisió cel·lular i l’eliminació de les cèl·lules velles. Això és degut a que les cèl·lules canceroses inicien la seva divisió sense haver rebut estímuls externs que li hagin ordenat. Per tant, invadeixen un espai que no els hi correspon i distorsionen el funcionament del teixit on es troben. Una de les principals raons perquè els sigui tan fàcil aquesta divisió i invasió és que les cèl·lules alterades no s’adhereixen a les seves veïnes i, a més a més, augmenta  la mobilitat dels microfilaments i microtúbuls que conformen el seu citoesquelet. Així doncs, amb aquestes condicions, els és més favorable el desplaçament per tot l’organisme; el que es coneix com a metàstasi.

Amb tots aquests canvis, com és que el nostre cos no és capaç d’aturar aquest creixement incontrolat? Doncs perquè, de fet, mai han deixat de ser les nostres pròpies cèl·lules i, per  tant, el sistema immunològic no les identifica com a quelcom estrany i no hi oposa cap tipus de resistència. 

Gràcies a les investigacions i als avenços científics, s’ha descobert que la melatonina o la hormona de la son podria ser una aliada contra el càncer. Segons un estudi que fou publicat a la revista PLOS ONE, aquesta substància podria frenar el creixement dels tumors, ja que impedeix la formació de nous vasos sanguinis. Perquè sense la sang que aporta nutrients, el tumor moriria.

Per altra banda, se sap que les cèl·lules canceroses tenen una gran debilitat pel sucre. En concret, per la glucosa, ja que és una molècula que poden cremar ràpidament i que els aporta molta energia per a la seva reproducció fugaç (això és el que es coneix com l’efecte Warburg, descrit el 1927). Les cèl·lules tenen un receptor de la glucosa. Així doncs, traient aquesta ‘peça’ les incapacitaríem per captar el sucre que necessiten per dividir-se. I aquí posaríem fi al nostre problema.

Les dues solucions que se’ns acaben de proposar es coneixen com a teràpies dirigides contra el càncer ja que són dissenyades perquè actuïn en certes peces de les cèl·lules afectades, i no sobre tot l’organisme, com seria el cas de la quimioteràpia. A més a més, solen ser citostàtiques (bloquegen la proliferació de les cèl·lules tumorals) mentre que les substàncies utilitzades en la quimioteràpia són citotòxiques (destrueixen les cèl·lules tumorals). Per tant, això provoca menys efectes secundaris perquè el tractament no és tan agressiu.

Des del meu punt de vista, considero que és molt important que es destinin tots els diners i tots els esforços possibles a la investigació de malalties tan greus i complicades com ho són el càncer, i més encara quan és una malaltia que afecta a un percentatge tan elevat de la població mundial. He trobat molt interessant aquest article perquè desconeixia que, a part de la quimioteràpia o la radioteràpia, poguessin haver-hi altres tipus de solucions menys agressives, i trobo que estaria bé que es profunditzés més en el tema. Finalment, aquesta és una web de l'Institut Nacional del Càncer, dels Instituts de Salut d'Estats Units, que conté informació detallada sobre les teràpies dirigides i dels tipus de càncer més comuns. 

Laura Zayas Costa
1r Batxillerat B

#wearyellowforseth

El passat 27 de març molta gent va penjar fotografies a les xarxes socials com facebook, twitter o snapchat vestits de color groc amb el hashtag  #wearyellowforseth, però perquè? 

El 20 de març, els pares d’en Seth, un nen que pateix immunodeficiència combinada greu (SCID), més coneguda com síndrome del “nen bombolla”, van penjar a Internet un vídeo on el seu fill demanava al món que el dia 27 de març vestís de groc (el seu color preferit) per recolzar-lo. A més, la gent havia de penjar les fotografies on apareixien vestits de groc amb el hashtag #wearyellowforseth, d’aquesta manera podrien ser impreses i penjades a l’habitació de l’hospital on el Seth viu temporalment. Aquest vídeo, amb el que els pares d’en Seth no pretenien iniciar una campanya via Internet, es va estendre més del que estava previst, fins el punt que 2 milions de persones el van veure i mils de persones van participar en aquesta causa  vestint de groc. El dia 27 de març no va ser escollit a l’atzar, sinó que és el dia en que en Seth va ser sotmès a un segon trasplantament de medul·la òssia, aquesta vegada donada pel seu  pare. Cal dir també que la malaltia que pateix en Seth està catalogada com una malaltia rara que fa especialment difícil portar una vida normal, ja que els que la pateixen són vulnerables a patir tot tipus d’infeccions, per això han de viure en un ambient esterilitzat completament, com l’habitació de l’hospital infantil Newcastle's Great North.

Aquesta entrada l’he escrita a partir de dos articles, un de europapress i l’altre de elmundo, tot i que em vaig assabentar de la notícia a través de l’aplicació snapchat, on els seus gestors van crear una recopilació de snaps (vídeos i fotografies) que els usuaris enviaven vestits de groc i que a la vegada tots els usuaris podien veure en la seva Història. Crec que és molt bonic que persones qualsevols puguem contribuir en una bona causa d’una manera tan simple com vestint de groc i publicant una foto. De la mateixa manera, penjar un vídeo a Internet per iniciar una campanya amb una finalitat positiva em sembla molt bona idea. En resum, utilitzar les xarxes socials com a medi de comunicació per causes tan bones com aquesta em sembla genial, ja que a la vegada que dones a conèixer realitats com és el SCID, dones a tothom la oportunitat d’aportar el seu gra de sorra.

Així doncs, si voleu saber més sobre en Seth, us podeu adreçar al blog que els seus pares escriuen, anomenat “Ourlittlehero”, on publiquen entrades per informar als seguidor sobre el dia a dia del seu fill. 

Emma Planas Escapa 

1r Batxillerat B

Rebutjem el que temem

Rebutjem el que temem

La anihilació sistemàtica dels animals verinosos per a l'home

De l'exposició enverinats del Museu Blau de Barcelona

Fins a quin punt nosaltres, els humans, rebutjem el que ens fa por fins al punt de fer-ho desaparèixer? 

Descubreix els secrets i els perquès dels verins i dels seus propietaris letals. Una exposició que mostra la vulnerabilitat humana envers els animals i la nostra reacció per combatre aquesta por. On ataquen? Per què ataquen? Quins són els més perillosos?

En aquesta exposició se'ns proposa un recorregut en el qual s'expliquen unes 50 espècies d'animals altament verinosos, com ara les serps, meduses, aranyes i d'altres, i el perquè de la seva manera d'actuar. Cal destacar la presència de plantes i, sobretot, bolets, en el paper dels éssers vius més passius i aparentment inofensius i alhora implacablement mortals. També disposa de recursos audiovisuals que complementen les explicacions anteriors. Cada espècie comentada disposa d'una breu explicació en la qual s'esmenten les propietats del verí, els usos, la fisiologia de l'espècie, com actua el verí i, finalment, situen aquesta espècie en una escala de letalitat / perillositat, depenent de les característiques que la fan ser una assessina d'humans com també de moltes altres espècies.

Personalment el que més em va captivar de l'exposició va ser el fet de que en molts casos nosaltres estem indefensos envers aquests animals i que, fem el que fem, si per mala sort entrem en contacte amb aquest verí, en molts casos, ja no ens quedarien ni hores de vida. Veure tants animals tant perillosos junts fa molta impresió i genera una tensió constant.

He triat aquesta exposició ja que crec que no totes les exposicions haurien de tractar tan sols sobre animals bonics i inofensius, ni tampoc sobre grans descobriments, sinó que també sobre aquelles coses en les que nosaltres, els humans, sóm els més dèbils.

Albert Vall

1r Batx. B

Necessitem oblidar per poder recordar

El passat diumenge 22 de març, es va publicar a la revista “Muy Interesante” un article titulat “El cerebro necesita olvidar para recordar". 

Actualment, molts estudis han demostrat que la nostra memòria no es fixe i tampoc immòbil, sinó que es pot modular segons el nostre interès. És a dir, a través dels nostres records, no es mostra el fidel reflex del que en realitat ens va ocórrer en el passat, ja que els records es deformen contínuament. 

Un grup d’estudiants del Regne Unit, han pogut aïllar el mecanisme automàtic del nostre cervell que ens condiciona al que hem d’oblidar i el que no. Per fer-ho, han emprat un sistema per ressonància magnètica -que consisteix en obtenir informació sobre l’estructura i la composició del cos a analitzar- i han mesurat la activitat cerebral d’uns voluntaris. Se’ls va demanar que recordessin en unes imatges que els van ser mostrades a l’inici de la proba, i finalment es va comprovar que els records eren eliminats. 

És així, com van poder arribar a la conclusió que al tractar de recuperar un fet concret, aquesta memòria es tornava més intensa gradualment mentre que altres records anaven esvaint a poc a poc. A la vegada, aquest article també exposa que els humans al ser diferents, som capaços d’induir diferents graus del mecanisme de l’oblit.

Daniel Goday

1r Batxillerat B