L'ABOCADOR MÉS GRAN DEL MÓN: EL MAR

Els fons marins, plens de deixalles

"Detecten escòria de carbó acumulada des del segle XVIII pels vaixells de vapor de l’època"Notícia i imatge extrets de l'ARA, 4/5/2014, l'article és de redació interna del diari i l'imatge extreta de les fonts de la UB i dels CSIC.

Actualment, i amb el cambi climàtic present preucupant-nos, ens hem plantejat, com a societat cambiar els nostres costums basats en un consumisme insostenible i desproporcionat i impulsar moviments que protegeixin els ecosistemes danyats per l'acció de l'home.

En aquest article es destaca el paper que ha tingut l'autoanomenada "modernització" de l'espècie humana i el rol de les deixalles i conseqüentment dels abocadors terrestres i marins, explicats en aquest cas. Hem pogut entendre una petita part de la magnitut del desastre ecològic que reperesenten les deixalles als fons oceànics (bàsicament plàstic i altres materials de degradació lenta). Inicialment se'ns ha explicat el "background" del projecte que impulsatpel CSIC i diversos cooperants tenia el gol de veure la magnitud del "desastre" per poder entendre el perquè de diversos fenòmens d'anomalia en els ecoistemes marins. "Els científics han pres prop de 600 mostres al llarg de tot l’Atlàntic, l’Àrtic i la Mediterrània, en profunditats que van dels 35 fins als 4.500 metres. Christopher Pham, investigador de la Universitat de les Açores que lidera el projecte, explica que “el plàstic es la deixalla més comuna a tot el fons marí, mentre que les xarxes i els estris de pesca abandonats són especialment abundants en muntanyes submarines, ribes, monticles i dorsals oceàniques. La densitat d’escombraries més important s’ha trobat en els canons submarins”." Aquesta afirmació ja és suficient per entreveure el desastre. Posteriorment, l'autor de l'article ha exposat els perills que representen aquestes deixalles, destacant entre ells l'intoccicació i la mort per obstrucció de les vies digestives dels peixos que ingereixen aquestes deixalles, com també el fet que molts alimals s'hi poden quedar atrapats. Finalment, concloent l'article, se'ns exposen els territoris que pateixen aquesta "malaltia" (contaminació humana) que acaben sent tots els oceans en general, des dels límits continentals fins a les serralades oceàniques.

Pel que fa a la meva visió respecte l'article, crec que cal destacar la poca complexitat científica d'aquest, entenent de que es tracta d'un tastet d'un tema molt més ampli i complex. El paper d'aquesta noticia no es tan sols informar d'una situació sinó la d'alarmar, avisar a la gent del que passa i de les conseqüencies que comporta aquesta alteració de l'ecosistma marí a curt i llarg termini. Habent destacat com a punt feble aquesta falta d'especificitat i l'ús d'un vocabulari planer i comú. També caldria destacar el paper divulgatiu i entenedor que molts altres articles de ciència no podrien tenir.

Albert Vall

1r BATX. B

La maligna bola de cel·lofana

Cada vegada són més els premis que guanya la universitat de Medecina de Salamanca (USAL), l’últim, el que ha atorgat el Certamen Internacional de Cine Mèdic Videomed  2014. Un dels guanyador ha estat Juan A. Juanes Méndez., que exerceix com a professor d’anatomia humana a la USAL, com a subdirector de l’Institut d’Investigació en Ciències de la Educació i com a responsable del Grup d’Investigació sobre Sistemes de Visualització Mèdica Avançada (VisualMed System). La pel·lícula presentada duu per títol 'La enfermedad de Gaucher', i tal i com el títol indica, tracta del procés patològic d’aquesta malaltia.

El vídeo enllaçat parla de l’avenç tecnològic i audiovisual en l’elaboració de vídeo en tres dimensions i de com es pot aplicar a la medecina en substitució dels llibres, que tenen imatges estàtiques i en dues dimensions, en aquest cas per explicar malalties complexes com la de Gaucher. A més a més el propi autor de la pel·lícula parla sobre la malaltia explicant que és una de les denominades “malaltia rara” i que es caracteritza per tenir les cèl·lules dels glucocerebròsids amb el citoplasma molt gran i en forma de paper de cel·lofana arrugat. Investigant he descobert que els glucocerebròsids són unes cèl·lules que es troben en la membrana cel·lular del múscul nerviós i que en el cas de la malaltia de Gaucher n’hi ha una acumulació per contra de la falta dels enzims glucocerebrosidasa, que degraden els lisosomes dels glucolípids. Aquesta mutació en el gen GBA pot causar una falta de hemoglobina (anèmia) o de plaquetes (trombocitopènia) en la sang.

Pel que fa a la meva opinió, trobo que té molt mèrit que existeixi un certamen sobre la ciència audiovisual aplicada a la medecina, ja que d’aquesta manera s’incita als especialistes a elaborar vídeos explicatius sobre malalties com la de Gaucher. A més a més aquests vídeos són una alternativa a l’aprenentatge tradicional amb llibres, amb l’avantatge de que reflecteixen la realitat amb més precisió i són més dinàmics. Finalment crec que el fet de que existeixin aquest certàmens i en surtin notícies al diari és una forma de divulgar la ciència. Per exemple mitjançant aquest article he conegut la malaltia de Gaucher.

Emma Planas Escapa

1r Batxillerat B

Allunyant-nos

Orión és la nova nau espacial que ha desenvolupat la NASA. És la primera nau pensada per a ser tripulada des del projecte Apollo, que va aconseguir arribar a la lluna. 

El dia 3 de desembre de 2014, la reportera Alicia Rivera, del diari El País va publicar una notícia titulada "La NASA lanza al espacio el prototipo de su nueva nave". Aquest llançament del que parla la notícia no va estar exempt d'algunes complicacions amb la válvula del combustible que no van permetre que el llançament es dugués a terme al primer intent. 

Càpsula Orión

Aquest llançament era un assaig, per veure com la càpsula Orión reaccionava a la fricció amb l'atmosfera, la radiació solar a l'espai i l'aterratge. En aquest primer viatge, Orión s'ha allunyat 5800 kilòmetres de la Terra i ha descrit dues òrbites al seu voltant, fent un total de 96600 km. 

Aquesta càpsula hauria de poder ser tripulada cap a 2021 i portar humans per primera vegada al planeta vermell, Mart. 

Aquests astronautes haurien d'unir-se al robot Curiosity per explorar més a fons el nostre veí. Fa poc, Curiosity va detectar una font de metà a Mart, cosa que augmenta la impaciència per posar en funcionament la càpsula Orión. 

"Selfie" del robot Curiosity

Considero increïble que en 40 anys la tecnologia i la ciència hagin avançat tant com per plantejar-se l'exploració d'un planeta amb astronautes, cosa que encara no ha succeït. El progrés tecnològic va a gran velocitat i això ho demostra. Qui sap on serem al 2021?

A més a més, aquesta càpsula és una nova oportunitat per explorar l'espai, del qual coneixem una mínima part. Els humans encara no hem trepitjat mai cap planeta del sistema Sistema Solar, de fet, l'únic planeta al qual s'ha aconseguit enviar un robot per explorar-lo és Mart, que és troba a 59 milions de kilòmetres en la seva distància més curta. 

Distància Terra-Mart

La càpsula Orion és la porta d'entrada a tot un nou món de descobriments sobre el nostre Sistema Solar que permetrà que cada cop ens allunyem més del nostre planeta Terra. 

Elena López-Contreras González

1r Batx B

26-12-2014

UN NOU PAS EN EL VIH

“Descrita la respuesta inmune de los pacientes ‘resistentes’ al VIH”

L’article que he escollit per efectuar aquest treball fou publicat el 14 d’octubre de 2014 per Emilio de Benito, en el diari “ El País”.

http://elpais.com/elpais/2014/10/14/ciencia/1413300742_626182.html

Aquest noticia es basa exclusivament en un equip científic d’IrsiCaixa, dirigit per Christian Brander. El grup ha pogut trobar una resposta immune que sembla específica de les persones que, exposant-se clarament i amb freqüència al VIH (també conegut com Virus de la Immunodeficiència Humana, o Sida), es mantenen immunes (aquestes persones, se les denomina d’alta exposició però seronegatives, és a dir, que poden estar infectades pel virus però el seu organisme impedeix el seu progrés).

Gràcies a aquesta observació, els estudis s’han basat en aquestes persones, per trobar quines són les característiques especials que els protegeixen contra el virus. Però el dubte que posseeixen els investigadors és: “Son els anticossos els que realment protegeixen o hi ha un altre mètode que evita el desenvolupament de la malaltia?”

Els estudis conten amb humans altament exposats però que no han desenvolupat  la malaltia. Es separen en dos grups de 200-250 persones, dels quals son la majoria homes i tenen sexe amb altres homes. D’aquests, els que s’han infectat, de moment, són 35. Si realment es descobreix el mètode d’evitar la malaltia en aquelles persones, podria voler dir la possibilitat d’efectuar una vacuna per tal de que aquelles característiques, que feien que la persona no desenvolupessin la malaltia, s’accentuessin.

Personalment, quan ho he vist, m’ha impactat molt. Aquesta noticia podria voler dir un gran avenç en quant a una malaltia que afecta avui en dia a milions de persones. Gràcies a la investigació i als nous fàrmacs, una infecció com és aquesta, ha passat de ser potencialment mortal a ser una malaltia crònica amb la qual tantíssimes persones han de conviure tota la seva vida. Aquesta notícia podria significar un abans i un després en  el VIH, ja que cap la possibilitat de trobar un mecanisme que freni la malaltia en els seus inicis, i evitar que afecti a la qualitat de vida de tanta gent. Tot i que sabem que no es pot curar, de moment, aquesta notícia i el que comporta podria ser un gran pas molt positiu. M’ha sobtat també molt el tema de la ètica relacionada amb aquesta noticia: “No se puede tomar a un grupo de personas y exponerlas al VIH” (cita textual del text). Possiblement, la ètica faci que aquest projecte es porti a terme més lentament. Òbviament no es pot experimentar amb la vida humana, i és clar que no pots jugar amb la vida de x persones, exposant-les a una afectació sense cura com es el VIH, perquè el fi no justifica els medis. I en aquest cas menys.

Fernando Aguilera, 1r BATX A

EXPERIMENT PSICOLÒGIC

Aquest article ens explica a grans trets un experiment psicològic : Es fa un estudi sobre diferents grups de quatre persones a les quals se les fa veure un vídeo. A una un vídeo molt interessant i a les altres tres un d’avorrit. Més tard ho posen en comú i, a l’hora de socialitzar, tot i ser més interessant el tema de l’individu que ha vist el millor vídeo, reconeix que es queda aïllat.

Això aporta una afirmació interessant per explicar com es formen els enllaços entre els éssers humans. No és necessari que el que hagis de dir sigui especial i, és més, si el que has de fer es (d’alguna forma) superior a el dels altres provoca que els altres no tinguin tant d’interés a llarg plaç. Per tant, podem extreure’n una conclusió: El que fa que algú “ens caigui bé” no és com d’especial és sinó quant m’assemblo a ell.

El que m’ha atret de l’article és el tema ja que a mi la psicologia m’interessa bastant. És curiós el fet que tot i ser més interessant el que ha de dir l’individu que ha vist el vídeo interessant no li fan tant de cas. To i això jo no acabo d’estar d’acord amb que això es pugui traslladar literalment a la vida quotidiana. Per molt que la semblança ens pugui unir això no vol dir que tot el que es parli en un grup social hagi de ser sempre el mateix. I, és més, la meva opinió és que una persona diferent a tu et pot aportar molt més en quant a ideals i costums que algú molt semblant a tu.

http://www.muyinteresante.es/ciencia/articulo/si-te-ha-pasado-algo-insolito-mejor-no-lo-cuentes-221412668197

Daniel Flamarique Canellas 

1r C

LA TELEGONIA, L’INTERROGANT DE L’HERÈNCIA BIOLÒGICA

L’article que jo tractaré es titula “Un hijo puede heredar rasgos no solo del padre y la madre sino también de la anterior pareja de ella”. L’autor/a no està especificat en el text, publicat el Dimarts, 7 d’Octubre de 2014 per la NCYT; una pàgina web encarregada de la divulgació científica des de 1997. L’enllaç és el següent: http://noticiasdelaciencia.com/not/11605/un-hijo-puede-heredar-rasgos-no-solo-del-padre-y-la-madre-sino-tambien-de-la-anterior-pareja-de-ella/

La notícia científica que jo he seleccionat parla sobre el fenomen de la telegonia, una polèmica idea que tracta una nova forma d’herència biològica (no genètica) i que diu que els fills poden assemblar-se a l’anterior parella sexual d'una mare. Aquesta idea va ser formulada per Aristòtil i va ser abandonada a inicis del S.XX amb l’avenç de la ciència moderna i de la genètica. Tot i així, si aquest fenomen és real, només existeix en espècies molt concretes.

Alguns investigadors australians de la Universitat de Nueva Gales del Sud, van fer un estudi amb mosques de l’espècie Telostylinus angusticollis, i van trobar que la grandària dels fills de la mare estava determinada pel primer home que es va aparellar amb aquesta, i no pel pare biològic de les cries. Aquest descobriment genera confusió i complexitat en el tema de com es transmeten les variacions al llarg de les generacions, però això alhora obre un nou camp d’investigació amb aplicacions pràctiques i potencials abans impensables.

L’article és un petit text penjat a una pàgina web científica. Està escrit amb un vocabulari formal i el contingut és clar en la seva brevetat. Un punt fort del text és aquest últim precisament, presenta conceptes nous que sap explicar a la perfecció, és a dir, és molt entenedor. Per exemple el concepte de telegonia. Tot i així, trobo que no especifica gaire la inexistent influència d’aquest fenomen en l’espècie humana (de moment), i això afebleix el text.

L’herència biològica és un procés pel qual una cèl·lula filla adquireix les característiques de la seva cèl·lula mare, i a través d’aquesta herència les variacions que es vagin adquirint s’aniran acumulant. Per tant, la telegonia diu que les cèl·lules de la mare adquiririen aquestes variacions de la seva parella sexual i aquestes es veurien reflectides en la seva descendència amb qualsevol altre parella. 

La telegonia és una hipòtesi que va donar molta polèmica al S.XIX, però que després d’uns quants experiment a inicis del S.XX va ser descartada, tot i així sempre ha quedat com una assignatura pendent en la biologia i això es demostra quan es fan aquestes petites investigacions. El que està clar és que de moment aquest fenomen no s’ha trobat en l’espècie humana. Així doncs, la telegonia és un caràcter sorprenent que sembla casi improbable, un fenomen que la ciència encara no pot explicar però que s’ha demostrat en casos concrets d’espècies concretes.

Des del meu punt de vista, la telegonia és del tot incerta. Al llarg de la història s’ha anat comprovant la seva possible existència amb determinats experiments, i alhora s’ha anat descartant completament amb d’altres. Per tant, jo crec que encara s’han de fer investigacions científiques més focalitzades en aquest tema i ara cada cop tenim més recursos per dur-les a terme! 

Tomás Moliner Usón

1r Batxillerat B

ÉS DOLENT TREBALLAR DURANT LA NIT?

És dolent treballar durant la nit?

Mirant a la web de la BBC he trobat aquest article que parla dels efectes que té sobre el nostre cos treballar en torns nocturns. 


http://www.bbc.com/future/story/20140909-is-working-at-night-bad-for-you

Està demostrat científicament que treballar de nit presenta més riscos per a la salut que fer una jornada de treball normal. La segregació de la melatonina per part del nostre cos durant la nit és major. Dormir de dia, fer migdiades i adaptar el nostre ritme vital a un treball nocturn comporta que el nostre cos segregui menys melatonina. 

Tot i ser conscients de que no és bo hi ha determinades professions que no poden evitar-ho. Policies, pilots d'avió, metges, forners... ens dispensen uns serveis imprescindibles dins de la nostra societat. Així, és inevitable que un sector important de treballadors hagin d'assumir unes jornades laborals nocturnes.

Què poden fer per millorar la seva salut? Portar una vida ordenada, menjar bé, tenir bons hàbits, practicar esport... i sobretot tenir disciplina en determinats horaris que facilitin la conciliació de la jornada laboral nocturna amb la vida privada. Gairebé és millor treballar de nit que no fer-ho per torns. Però tot i els esforços per minimitzar l'impacte de dormir poc o no dormir durant la nit es fa inevitable aconseguir els bons propòsits. Les condicions són més difícils, la jornada de treball més estressant i evidentment tot això passa factura al nostre cos.

Els metges han comprovat en diferents estudis de població que de fet es porta una vida més sedentària. Hi ha més disposició per patir diabetis, problemes cardiovasculars, obesitat, estrès, irritabilitat i fins i tot determinats càncers com el de mama.

He triat aquest article perquè el meu pare treballa de nit. M'interessa saber si es pot veure afectada la seva salut i evidentment he comprovat que sí. Pateix trastorns de son, una mica d'obesitat i de vegades certa irritabilitat. Però què hi farem? Tothom ha d'assumir la seva realitat i les seves circumstàncies i únicament el que es pot fer és intentar adaptar-s'hi el millor possible. En temps de crisis les feines són importants, i mentre la salut no es vegi seriosament perjudicada cal aguantar el millor que es pugui. 

Júlia Galbas Martín

1r Batx- B

Fabricar cors; probablement viable en pocs anys

El passat mes de setembre, a la revista Muy interesante es publicà una entrevista realitzada per Joana Branco a Francisco Fernández-Avilés, el cap de Servei de Cardiologia de l'Hospital General Universitari Gregorio Marañón, de Madrid. Aquesta entrevista pren com a títol: "Quizá fabriquemos corazones de aquí a una década".


Aquesta entrevista tracta un tema que fins el moment ha tingut una gran fama en àmbits científics: l'intent de fabricar a un laboratori un òrgan  que ens sigui essencial, com ho és el cor. Actualment hi ha hagut grans avenços científics i tecnològics que han facilitat el desenvolupament d'aquesta recerca.

Al laboratori d'òrgans bioartificials de l'Hospital Gregorio Marañón es va impulsar aquest projecte ja que quan ens trobem davant d'un cor que pateix una malaltia crònica, podem optar per dues solucions. En primer lloc, si es troba en fases inicials, la solució seria recórrer a les cèl·lules mare; però, si ens trobem davant d'un cas més avançat, a mesura que passi el temps s'acabarà formant una cicatriu, la qual cosa comporta que totes les cèl·lules de la zona afectada i les que les envolta, quedaran afectades. Per tant, la única opció viable és el transplantament.
A Espanya, de tots els pacients que necessiten un cor, menys del 10% l'aconsegueixen. En la història de la humanitat mai havíem viscut tant de temps i, com a conseqüència, els nostres cossos mai havien realitzat l'esforç durant tant de temps; és per això que els òrgans comencen a fallar.

Fins el moment, es creu que si s'utilitzés com a base el cor d'una persona morta, es podria arribar a construir un cor artificial. S'ha desenvolupat uns passos per obtindre d'aquests una matriu de col·làgen, una espècie d'estructura buida sense informació genètica de l'individu mort.
Ara, les investigacions científiques estan en una fase que l'anomenen ex-vivo: es treballa amb òrgans d'humans o d'animals (com el porc el cor del qual és molt similar al nostre) penjats d'un sistema de perfusió (d'introducció de sang) que manté els teixits en vida, fins que es pugui arribar a repoblar les matrius i s'estudiï el comportament de les cèl·lules.
En el cas del cor, es necessiten cèl·lules que tinguin la capacitat de contraure's, unes altres que donin orígen a vasos sanguinis i finalment unes que formin el sistema elèctric (per tal de percebre i propagar els impulsos).

Però tot i els avenços, s'ha arribat a la conclusió que per tal de crear un cor que sigui viable per inserir en un pacient, sempre serà necessari el suport humà, és a dir; en alguns casos, potser el cor serà rebutjat pel pacient, cosa que no ocorria si s'utilitzessin cèl·lules mare.

Així doncs, la conclusió que podem arribar a fer després de llegir aquesta entrevista, és que actualment no es tenen els recursos necessaris per arribar a construir un cor que fos viable per a la vida. Però, tot i això, d'aquí probablement una dècada, sí que serà possible, ja que actualment aquest sistema sí que ha servit per òrgans com ronyons o fetges, tot i que el cor és molt més complicat.
De totes formes, s'especula que tot i que s'arribés a construir el cor d'una forma artificial, la demanda per part de la població sempre seria superior. Per tant, mai es deixaria de descartar la opció del transplantament.





Vàlvula cardíaca artificial

                                                                                                    Francisco Fernández-Avilés

                                                                     

Laura Zayas Costa

1r Batxillerat B

EL epigenoma de les diferents poblacions humanes

 

 El epigenoma diferencia a las distintas poblaciones humanas: EL passat dimarts 6 d’agost del 2013 la web de notícies científiques Noticiasdelaciencia.com va publicar aquest article explicant un resultat de la investigació de l’epigenoma en diferents poblacions mundials.

Una investigació liderada per l’Institut d’investigacions Biomèdiques de Bellvitge descriu que entre les grans poblacions humanes no ens diferenciem només en l’ADN en el físic i/o color de la pell sinó que també hi han diferències en l’epigenoma, hi han diferents gens actius en cada ADN depenent de la població que siguin.

La investigació va consistir en estudiar 300 epigenomes de diferents individus sans de les tres grans poblacions humanes (Caucasics dels Estats Units, Asiàtics de la Xina i Africans Subsaharians) i no va haver cap error a la hora de separa els diferents epigenomes en els tres grups ja que sempre hi han les mateixes diferencies entre els individus.

Les diferencies més importants trobades són les de la pigmentació de la pell i per altra banda la diferent resistència a infeccions i a diversos microorganismes patògens com els virus o bacterias.

Amb l’últim resultat obtingut els científics poden explicar amb claredat tota la riquesa i diversitat de les diferens races, i que les diferencies no s’atribueixen a un ADN diferent sinó a un epigenoma diferent entre les diferents poblacions. Al ser molt rapids els canvis epigenètics en el genoma pot explicar també la ràpida adaptació als diferents climes del planeta dels primers humans al sortir d’Àfrica.

Bernat Rovira Serra

 1r Batxillerat B

El descobriment del material milagrós

Cómo funcionan el Grafeno y el Grafano

-Data: 4/6/2013

 

 

-Concretament, d'aquest vídeo m'agradaría concretar amb el nou material, el grafé. Aquest video, com podem veure es com una entrevista transmeten-se per la ràdio. Primer comencen parlant sobre la creació del grafé. Comencen concretant amb el àtom, per poder desemvolupar la resta de la idea. Fan un resum, dient que bàsicament és la separació de les capes que composen el grafit, que mesuren un àtom. Això dóna lloc a unes propietats. Primer que el convertis en un material molt conductiu, que per ha un futur serà molt útil. Després que seria molt resistent i dur, molt més que el diamant. I això dóna lloc que es puguin fer articles tan prims com la amplada d'un àtom, que seria transparent. També fan una comparació amb anteriors esdeveniments que també van representar un avans i un després, com per exemple la llum (bombetes).

-Desde el meu punt de vista la cualitat del video la veig molt acceptable, perquè el vocavulari és molt entenedor per a totes les persones sense tenir coneixements científics. Principalment, en aquest vídeo el que trovo interesant són les aplicasions en el futur amb aquest material, i que provocarà a les diferents empreses, com per exemple les de comonicasions. I també la primera part on demostra una mica gràficament la composició i creació del material, el grafé.

-Desde la meva opinió crec, que aquest descobriment, ha sigut un dels avansos més importants a nivell industrial, que generara unes ventes explosives a tot arreu del món.

                                                                                       

                                                                                  Miguel Molina Mestre 1r Batxillerat C

UNA "CAPA D' INVISIBILITAT" LOW COST ?

 Científicos crean un dispositivo de  invisibilidad  capaz de ocultar  objetos,article anònim extret de  La Vanguardia, apartat de Innovació.

   

Un grup de científics de la universitat de       Rochester (Nova York) han creat un          dispositiu  capaç de d’ ocultar objectes,        basat en la il·lusió  òptica creada amb l’ ajut  de quatre lents. L' invent funciona de la següent manera: El conjunt  d’ òptiques s’ organitza de tal forma que es pot veure més enllà de les lents, però no el que hi ha entre aquestes. Es un truc que desvia la llum al voltant dels objectes més petits de manera que sembla que hagi desaparegut. 

El que fa tant especial a aquest projecte no és  la invisibilitat en si sinó que en canvi d’ utilitzar altes tecnologies per aconseguir-la(com s’ havia fet fins ara), fer-ho amb materials simples,  al abast de tothom.

Encara que el experiment al final pot semblar una mica simple, per el que realment em va cridar la meva atenció es exactament la seva simplicitat, un projecte on s’ ha utilitzat més l’ enginy que materials exòtics o tecnologies avançades.
                                                     
                                                                                                         Oscar Nates Mata

                                                                                                               1r BatxilleratC

                                                                             
        

Els transgènics no acaben amb la biodiversitat

L’article que he seleccionat és una entrevista de Celeste López a una jove enginyera agrònoma, Selena Giménez-Ibáñez. Va ser publicada a “La Vanguardia” al suplement “Magazine” el 14 de setembre d’aquest any.

L’entrevista ens mostra la realitat de molts professionals, que un cop han acabat la carrera, es troben amb moltes dificultats per  treballar. En el cas de la Selena,  és doctora enginyera agrònoma. Grans currículums que es veuen obligats a marxar a l’estranger per trobar oportunitats. Explica que ha treballat en el Centre Nacional de Biotecnologia, i que amb grans esforços ha obtingut beques d’investigació com la Marie Curie o la de L’Oréal. Actualment per la feina que fa cobra 15.000 euros l’any. 

Una altra part de l’article ens explica quin àmbit dins la biotecnologia la Selena Giménez-Ibáñez desenvolupa. El seu treball es centra en esbrinar els mecanismes de defensa de les plantes contra el arsenal de microbis que les rodegen. Van estudiar el sistema immunològic dels vegetals i van agafar les mol·lècules dels bacteris. Van descobrir que aquestes, toquen la ruta hormonal de la planta per tal de beneficiar-se’n. Per solucionar-ho, observen quin receptor de la cèl·lula percep el virus i intenten modificar-lo. Això és un transgènic. Davant d’una gran desinformació i crítica cap a aquests productes, la entrevistada defensa que aquestes manipulacions no acaben amb la biodiversitat. Això ho fa un sistema econòmic d’agricultura extensiva. La Selena explica que la seva feina és crear eines per arribar a una agricultura molt més sostenible.

L’entrevista està dividida en dos parts ben diferenciades. La primera recorre els estudis que ha cursat la enginyera i les dificultats que ha tingut per trobar feina; la segona, abasta de l’àmbit científic, el camp  dels transgènics en el món vegetal. 
El format en versió paper és bastant intel·ligent: té una petita introducció, destaca el més important i està composat per fotos que alegren la vista.

D’una banda crec que és molt interessant ja que permet a molta gent connectar amb el món científic i a mi personalment m’ha ajudat a veure com és la vida d’un investigador i les dificultats que tenen avui en dia. D’altra banda la part més científica m’ha permès conèixer més aspectes pel que fa a la genètica i sobretot sobre els transgènics a través d’un llenguatge clar i entenedor per tothom. 

He triat l’article ja que he vist certa semblança amb la pel·lícula Gattaca que vam veure i amb el tema que estem treballant.

Pau Berenguer i Planas

1r. Batxillerat B

La sanitat segon mundista -Neus Lamiel

La sanitat segon mundista

L’article que comentaré és “Un enfermero del Carlos III denunció las irregularidades en la seguridad del hospital con el ébola” escrit per Maya Balanyà provinent de “Elperiòdico.com” adjunt-ho l’enllaç:

https://www.blogger.com/blogger.g?blogID=1546684022115889798#editor/src=dashboard

L’article parla de la de la denuncia, en un bloc, de les condicions respecte als malalts de l’Ébola de la unitat de cures intensives de l’hospital Carlos III que va fer un  infermer del propi hospital.  En l’escrit l’infermer denuncia les condiciós precàries de l’hospital pel que fa al tractament d’una malaltia tant infecciosa com l’Ébola. Un dels punts que es toca en el bloc són les infraestructures inadequades per a tractar pacients infectats. També es denuncia que el ministeri de sanitat ha modificat els protocols al seu gust.. Això ha desencadenat una sèrie de peticions com per exemple la dimissió del gerent de l’hospital després de confirmar-se la infecció de la famosa infermera, una reunió urgent  amb la Conselleria de Sanitat i amb Ministeri de Sanitat perquè s'aclareixi "fins a l'últim detall" del que va passar i una revisió de les mesures de prevenció i de protocol que s'està adoptant a Espanya.                          
Per altre banda la CSI-F  ja va avisar de que l’hospital no estava preparat per atendre aquets tipus de casos i que el material utilitzat, des de les mascaretes fins als propis vestits, no eren els adequats per atendre pacients amb Ébola.

Aquet article és breu i ven estructurat i és concís i clar. Consta d’una introducció al tema principal i després baris subapartats que deriven d’aquet tema, potser l’estructura falla una mica pel que fa als connectors, però la resta es molt correcte. El tema és encertat ja que l’Ébola es un tema molt actual i important així com també present en el nostre dia a dia. La qüestió és que aquet article ens podria portar a pensar en com de decadent és el nostre país en aquets moments, si ni tant sols podem tenir una sanitat que pugui controlar aquet tipus de casos això ens indica que efectivament hem baixat al 2n món i ja no sóm més al primer. Les conseqüències de viure al 2n món, tot i que no són tant greus com les de viure en el 3r, poden arribar a portar-nos problemes realment grans. Si aquet descens es deu a la corrupció o a un conjunt de factors polítics i socials, això no ho acabarem de saber mai, es deixa a la lliure opinió de cadascú. Però la mala administració de pressupost i les retallades són un fet evident i potser aquet fet ens acabarà sortint més car del que ens pensàvem.                                                                                               Personalment crec que aquet tema és molt necessari tocar-lo perquè informar a la població dels fets es un altre manera de prevenir a part de les mesures de cautela que tenen els hospitals i cerc que el cas de la infermera no ha sigut ven tractat, tot això que ens esta passant és un reflex de la mala organització del país i la culpa no només la tenen els metges , els polític o la infermera sinó que també la tenim nosaltres.

Neus Lamiel

 

Una nova esperança

Aquest article va ser publicat pel diari de ciència i tecnologia online 'La Flecha': http://laflecha.net/el-corazon-mecanico-puede-ser-una-alternativa-al-transplante-de-corazon/ per Sara LF el 19 de setembre de 2014.

Un dels reptes més importants de la medicina actual és substituir completament la funció del cor. Actualment, el 'cor mecànic' s'utilitza com a pont per al trasplantament cardíac però, gràcies a la seva alta durabilitat, podria esdevenir una opció diferent al trasplantament en pacients que no responen als tractaments convencionals. 

La insuficiència cardíaca afecta gairebé un 2% de la població espanyola i a un 10% dels majors de 70 anys, augmentant la seva prevalença cada any. Per això, la demanda de trasplantaments de cor s'ha incrementat, ja que el nombre de donants de cor òptims s'ha estancat en els últims anys gràcies a la reducció d'accidents de trànsit. 

Cirurgians fent un transplantament de cor

Aquesta disminució fa necessària la recerca d'alternatives que substitueixin, ja sigui total o parcialment, la funció del cor. Una d'elles seria l'anomenat cor mecànic, utilitzat convencionalment com a pont al trasplantament.

No obstant això, segons els experts de l'Hospital Universitari de Bellvitge les millores que s'han implementat en ell, com una major durabilitat, fan que es converteixi en una alternativa en pacients ancians amb insuficiència cardíaca molt avançada i que no responen als tractaments convencionals. 

"Aquestes dades són molt encoratjadors ara que a Espanya s'estan reduint les donacions de cor i es necessita una alternativa per al tractament de la insuficiència cardíaca" - explica Nicolás Manito, cap de la Unitat d'Insuficiència Cardíaca i Trasplantament Cardíac de l'hospital català - "El futur del tractament de la insuficiència cardíaca avançada passa per l'augment en l'ús de cors mecànics. Fins al punt que el trasplantament acabarà quedant com una opció molt secundària ".

Les assistències ventriculars de llarga durada, coneguts com cors mecànics, són bombes centrífugues que donen un flux continu de sang i substitueixen de forma parcial o total la funció del ventricle esquerre del cor, portant sang del ventricle esquerre a l'artèria aorta. 

L'energia elèctrica que necessita s'aconsegueix mitjançant un cable que surt de l'abdomen del pacient i es connecta a unes bateries recarregables, el que permet al pacient ser autònom i portar una vida normal. La mida d'aquestes s'ha aconseguit reduir per facilitar la mobilitat del pacient i la seva vida diària, a més d'allargar el seu temps de funcionament (sense haver d'estar connectades).

Els cors mecànics ja són rutinaris en països com Alemanya i EUA, on l'any passat es van implantar més de mil assistències mecàniques de llarga durada. A Espanya fins ara només hi ha hagut una desena de casos, sobretot en pacients en els quals el trasplantament estava contraindicat. 

"Si fins al moment s'han desenvolupat menys al nostre país ha estat només pels alts índexs de donacions registrats", conclou Manito. 

Personalment, crec que aquest assoliment representa un gran avenç en el món de la salut. Per aquelles persones que és impossible -per les raons que siguin- realitzar un transplantament de cor, això representa la possibilitat de poder seguir mantenint una vida gairebé normal. Per a les persones grans que no podrien suportar el transplantament o els mètodes convencionals, això suposa poder viure més anys.

M'ha agradat aquest article perquè no utilitza paraules gaire complicades d'entendre -aquest diari està orientat cap a la divulgació científica- i qualsevol pot adonar-se perfectament del que està parlant i comprendre l'avenç que suposa.

El fet que a Espanya hi hagués un gran índex de donacions m'alegra molt i saber que si s'han reduït ara és perquè han disminuït els accidents de trànsit és molt satisfactori. Penso que és un gran pas i que aquest portarà a molts altres avenços per tal de poder millorar la nostra salut i les nostres vides.

Maria Lee Alcober

1r Batxillerat B

La impressió d'òrgans en tres dimensions

L’article “Cartuchos de cèlulas, impresoras de órganos” va ser publicat el 12 de Novembre per Jaime Prats.

Enllaç: http://sociedad.elpais.com/sociedad/2013/11/12/actualidad/1384289478_726164.html 

En aquests últims anys, l’avenç en la informàtica i la tecnologia, juntament amb desenvolupament en la ciència, han fet que ens adonem de que, en un futur no molt llunyà, els òrgans que s’hagin de trasplantar podran ser impresos en tres dimensions.

Aquesta nova tècnica, la impressió en 3D, ja comença a tenir alguns usos clínics, però encara a nivell experimental. Les pròtesis sòlides, per exemple, fetes de titani, ja han estat impreses per tal de substituir les parts sòlides dels óssos en pacients que han perdut massa òssia degut a una malaltia o un accident.

Una de les avantatges d’aquesta tècnica, es que permet dissenyar peces personalitzades amb una precisió mil·limètrica, les quals poden adaptar-se molt millor al cos del pacient que les convencionals. Però la implantació de titani al cos, també pot suposar un risc més alt de tenir una infecció, un dels principals inconvenients que actualment encara s’ha de solucionar.

Ara per ara, tots el avenços que s’estan produint en la impressió d’òrgans, tenen com a finalitat poder produir tota mena d’òrgans preparats per a poder-se adaptar al cos on seran implantats. I segons afirma José Becerra, del centre d’investigació Biomèdica en Red en Bioingeniería, Biomateriales i Nanomedicina “En uns 30 anys, la impressió d’òrgans complexos a través d’impressores 3D serà possible”.

En aquest article s’ha fet servir un vocabulari senzill, per explicar amb molta claredat i de forma ben estructurada la funció que estan tenint i que podran tenir les impressores 3D en l’àmbit de la medicina, un tema complex que encara té moltes parts per explorar.

En quant a coses positives del text, crec que l’autor fa servir cites i idees de científics i exemples en l’actualitat per tal de fer més entenedora i més creïble la informació exposada. Per altra banda, crec que s’estén una mica massa al final, al parlar de com elaborar ronyons i fetges, ja que crec que es només una hipòtesi, i per tant, no hauria de ocupar tant espai en el text.

Respecte la meva opinió sobre el tema, crec que la impressió 3D seria realment un grandíssim avenç per a la societat, ja que podria curar moltes malalties que ara poden ser molt difícils de curar. Però també penso que serà molt difícil arribar a confeccionar un sistema que pugui crear òrgans a mida que siguin capaços de poder adaptar-se perfectament al cos de l’individu, ja que el cos humà es molt complex i  encara no el coneixem del tot.

Finalment, dir que, en la meva opinió, la medicina i la ciència en general estan avançat i desenvolupant-se a una gran velocitat, cosa que em fa pensar que serem menys vulnerables per la natura, però a la vegada, serem més vulnerables per nosaltres mateixos, els éssers humans, ja que ens coneixerem millor.

                                                                                               Joan Monill 1r Batxillerat B