El futur de la paraplègia

(Extret de  “Levántate y anda, rata” de Manuel Ansede,  El País,  24 de setembre de 2014.)
Científics europeus prenen el control en temps real de les potes de rates paraplègiques i consegueixen que caminin més de 25 minuts, esquivant obstacles sense cap errada.

L’escola politècnica Federal de Lausana, Suïssa, ha desenvolupat una tècnica gràcies a la qual, una rata paraplègica, amb la medul·la espinal completament partida en dos ha aconseguit caminar amb fluïdesa per una cinta de córrer i fins i tot, saltar algun obstacle. La rata ha estat capaç de fer més de 1000 passes durant 25 minuts amb posició dreta i amb l’ajuda d’un arnés per a subjectar-la en aquesta posició.
Això és possible gràcies a uns electrodes situats als circuits neuronals de la medul·la  que trans meten impulsos elèctrics sobre aquesta, on es reactiven els circuits neuronals residuals que conecten amb el cervell. Aquesta tècnica, anomenada estimulació elèctrica epidural, la va impulsar el 2009 el neurocientífic Reggie Edgerton, que primer la va provar amb rates i finalment va aconseguir que quatre homes paraplègics moguessin voluntariament caderes, turmells i peus.
Però el nou experiment fet a Suïssa va més enllà, disposa d’una xarxa de càmeres i un sofisticat algoritme matemàtic, que monitoritza el moviment de les rates. A més a més, el sistema s’automodula i optimitza els impulsos elèctrics rebuts, per exemple, al augmentar la freqüència dels impulsos elèctrics, les potes s’eleven més. Aquesta estratègia podria servir en un futur, per a millorar la rehabilitación de persones amb lesions de medul·la espinal, evitant així que els pacients perdin massa muscular i es faciliti la recuperació de la seva locomoció.
Tot i això, aquesta tècnica també compta amb algunes limitacions, ja que el major responsable de la investigació afirma que l’èxit de l’estudi en les rates en part, és degut a una injecció d’un conjunt de fàrmacs que han facilitat l’estimulació elèctrica de les seves potes i que, malauradament, aquests fàrmacs no estan preparats per a ser traslladats a les persones.
En conclusió, crec que aquest estudi ha proporcionat un avenç important en la investigació d’aquest tema. L’any 2012, a la Universitat de Zürich, junt amb la col·laboració de la Fundació  Internacional de Paraplègics, es va iniciar també, un estudi sobre aquest mateix assumpte, però no va aconseguir arribar tan lluny com ho ha fet aquest últim. Si segons com afirmen, es pogués començar a dur a terme aquesta tècnica a partir de l’estiu de 2015, suposaria una millora sorprenent en les vides de molts pacients que per diverses circumstàncies, tenen la medul·la espinal partida.
Opino que això és el futur, primer es podria utilitzar aquesta estratègia per a millorar la rehabilitació del pacient i acabar amb l’atrofia muscular, i més endavant, si es desenvolupés la idea, es podria arribar fins i tot a la possibilitat que un paraplègic recuperés la capaçitat de caminar i la mobilitat de les seves cames, la qual cosa seria tot un triomf en la medicina. Només a Europa hi ha 230 000 persones que pateixen una lesió medul·lar, per tant, amb aquests electrodes, moltíssimes persones podrien tornar a portar una vida “normal” i sobretot, ja no haurien de privar-se d’anar a alguns llocs per les seves limitacions, les adaptacions de les ciutats no serien necessàries, fins i tot, al cap i a la fi estalviaríem (tema que preocupa molt avui en dia). Llavors, per què no invertir en investigació?

 Gemma Nomdedéu.