Investiguem contra el Càncer!

El passat mes de desembre, a la primera edicició de Salut de la revista Muy interesante, Elena Sanz publicà un article que pren com a títol ‘¡Detengan a ese asesino!

Avui en dia, una de les amenaces més importants per a la salut prové directament del nostre propi organisme: aquelles cèl·lules que d’un dia per l’altre perden el control, comencen a reproduir-se sense mesura i que poden arribar a causar fins i tot la mort.
La ciència cada vegada coneix i entén més el per què d’aquest creixement incontrolat, i a partir d’això, dissenya proves i tractaments per tal d’aturar-lo. Però per molt que els oncòlegs investiguin per trobar-ne les millors solucions, nosaltres som els primers que hem d’intentar prevenir el càncer portant una vida saludable (és a dir, fent esport, menjar sa i equilibrat, etc).

Quan el càncer apareix, es trenca l’equilibri que existeix entre la divisió cel·lular i l’eliminació de les cèl·lules velles. Això és degut a que les cèl·lules canceroses inicien la seva divisió sense haver rebut estímuls externs que li hagin ordenat. Per tant, invadeixen un espai que no els hi correspon i distorsionen el funcionament del teixit on es troben. Una de les principals raons perquè els sigui tan fàcil aquesta divisió i invasió és que les cèl·lules alterades no s’adhereixen a les seves veïnes i, a més a més, augmenta  la mobilitat dels microfilaments i microtúbuls que conformen el seu citoesquelet. Així doncs, amb aquestes condicions, els és més favorable el desplaçament per tot l’organisme; el que es coneix com a metàstasi.

Amb tots aquests canvis, com és que el nostre cos no és capaç d’aturar aquest creixement incontrolat? Doncs perquè, de fet, mai han deixat de ser les nostres pròpies cèl·lules i, per  tant, el sistema immunològic no les identifica com a quelcom estrany i no hi oposa cap tipus de resistència. 

Gràcies a les investigacions i als avenços científics, s’ha descobert que la melatonina o la hormona de la son podria ser una aliada contra el càncer. Segons un estudi que fou publicat a la revista PLOS ONE, aquesta substància podria frenar el creixement dels tumors, ja que impedeix la formació de nous vasos sanguinis. Perquè sense la sang que aporta nutrients, el tumor moriria.

Per altra banda, se sap que les cèl·lules canceroses tenen una gran debilitat pel sucre. En concret, per la glucosa, ja que és una molècula que poden cremar ràpidament i que els aporta molta energia per a la seva reproducció fugaç (això és el que es coneix com l’efecte Warburg, descrit el 1927). Les cèl·lules tenen un receptor de la glucosa. Així doncs, traient aquesta ‘peça’ les incapacitaríem per captar el sucre que necessiten per dividir-se. I aquí posaríem fi al nostre problema.

Les dues solucions que se’ns acaben de proposar es coneixen com a teràpies dirigides contra el càncer ja que són dissenyades perquè actuïn en certes peces de les cèl·lules afectades, i no sobre tot l’organisme, com seria el cas de la quimioteràpia. A més a més, solen ser citostàtiques (bloquegen la proliferació de les cèl·lules tumorals) mentre que les substàncies utilitzades en la quimioteràpia són citotòxiques (destrueixen les cèl·lules tumorals). Per tant, això provoca menys efectes secundaris perquè el tractament no és tan agressiu.

Des del meu punt de vista, considero que és molt important que es destinin tots els diners i tots els esforços possibles a la investigació de malalties tan greus i complicades com ho són el càncer, i més encara quan és una malaltia que afecta a un percentatge tan elevat de la població mundial. He trobat molt interessant aquest article perquè desconeixia que, a part de la quimioteràpia o la radioteràpia, poguessin haver-hi altres tipus de solucions menys agressives, i trobo que estaria bé que es profunditzés més en el tema. Finalment, aquesta és una web de l'Institut Nacional del Càncer, dels Instituts de Salut d'Estats Units, que conté informació detallada sobre les teràpies dirigides i dels tipus de càncer més comuns. 

Laura Zayas Costa
1r Batxillerat B

Fabricar cors; probablement viable en pocs anys

El passat mes de setembre, a la revista Muy interesante es publicà una entrevista realitzada per Joana Branco a Francisco Fernández-Avilés, el cap de Servei de Cardiologia de l'Hospital General Universitari Gregorio Marañón, de Madrid. Aquesta entrevista pren com a títol: "Quizá fabriquemos corazones de aquí a una década".


Aquesta entrevista tracta un tema que fins el moment ha tingut una gran fama en àmbits científics: l'intent de fabricar a un laboratori un òrgan  que ens sigui essencial, com ho és el cor. Actualment hi ha hagut grans avenços científics i tecnològics que han facilitat el desenvolupament d'aquesta recerca.

Al laboratori d'òrgans bioartificials de l'Hospital Gregorio Marañón es va impulsar aquest projecte ja que quan ens trobem davant d'un cor que pateix una malaltia crònica, podem optar per dues solucions. En primer lloc, si es troba en fases inicials, la solució seria recórrer a les cèl·lules mare; però, si ens trobem davant d'un cas més avançat, a mesura que passi el temps s'acabarà formant una cicatriu, la qual cosa comporta que totes les cèl·lules de la zona afectada i les que les envolta, quedaran afectades. Per tant, la única opció viable és el transplantament.
A Espanya, de tots els pacients que necessiten un cor, menys del 10% l'aconsegueixen. En la història de la humanitat mai havíem viscut tant de temps i, com a conseqüència, els nostres cossos mai havien realitzat l'esforç durant tant de temps; és per això que els òrgans comencen a fallar.

Fins el moment, es creu que si s'utilitzés com a base el cor d'una persona morta, es podria arribar a construir un cor artificial. S'ha desenvolupat uns passos per obtindre d'aquests una matriu de col·làgen, una espècie d'estructura buida sense informació genètica de l'individu mort.
Ara, les investigacions científiques estan en una fase que l'anomenen ex-vivo: es treballa amb òrgans d'humans o d'animals (com el porc el cor del qual és molt similar al nostre) penjats d'un sistema de perfusió (d'introducció de sang) que manté els teixits en vida, fins que es pugui arribar a repoblar les matrius i s'estudiï el comportament de les cèl·lules.
En el cas del cor, es necessiten cèl·lules que tinguin la capacitat de contraure's, unes altres que donin orígen a vasos sanguinis i finalment unes que formin el sistema elèctric (per tal de percebre i propagar els impulsos).

Però tot i els avenços, s'ha arribat a la conclusió que per tal de crear un cor que sigui viable per inserir en un pacient, sempre serà necessari el suport humà, és a dir; en alguns casos, potser el cor serà rebutjat pel pacient, cosa que no ocorria si s'utilitzessin cèl·lules mare.

Així doncs, la conclusió que podem arribar a fer després de llegir aquesta entrevista, és que actualment no es tenen els recursos necessaris per arribar a construir un cor que fos viable per a la vida. Però, tot i això, d'aquí probablement una dècada, sí que serà possible, ja que actualment aquest sistema sí que ha servit per òrgans com ronyons o fetges, tot i que el cor és molt més complicat.
De totes formes, s'especula que tot i que s'arribés a construir el cor d'una forma artificial, la demanda per part de la població sempre seria superior. Per tant, mai es deixaria de descartar la opció del transplantament.





Vàlvula cardíaca artificial

                                                                                                    Francisco Fernández-Avilés

                                                                     

Laura Zayas Costa

1r Batxillerat B

CÈL·LULES MARE, NO ÉS IMPOSSIBLE

Article amb el nom: "Un transplante de células madre embrionarias logra regenerar la visión en pacientes con ceguera" tret de la versió digital del diari "El mundo", publicat  el passat Dimecres dia 15.  No és la primera vegada que sentim a parlar de les cèl·lules mare, i des que es sap que tenen la capacitat de transformar-se en qualsevol teixit específic els investigadors busquen la manera de treure’n profit.

Fins ara, no s’havia pogut treure profit d’aquestes. El perquè és molt senzill: és la seva mateixa virtut la que fa que siguin un problema. M’explico: al ser capaces de convertir-se en qualsevol teixit específic, fa que també puguin convertir-se en el teixit que no es volia o inclús que es reprodueixi massa i passi a formar un tumor. Per coses així, s’estava començant a deixar la iniciativa i a buscar altres medis.

Fa uns mesos enrere, un hospital d’Estats Units, va insertar aquestes cèl·lules a 18 persones amb problemes a la vista, i, malgrat que amb tan poca gent no poden considerar-lo com un tractament, si que han pogut demostrar que les cèl·lules han fet la funció que s’esperava.

Dels 18 voluntaris només un ha empitjorat la vista, la resta, o no ha patit cap canvi, o ha anat a millor.  Les malalties escollides maten el teixit de la retina. Si s’administra una gran quantita de cèl·lules mares just quan es detecta la malaltia és quan han pogut observar algun canvi.

En la meva opinió és un article molt fàcil de compendre, i malgrat estar en un diari no només de ciència, dóna una explicació bastant detallada.

Parla d’un tema al que últimament restàvem importància degut al poc resultat que fins ara s’obtenia. Jo personalment, era conscient del profit que podríem treure d'aquestes cèl·lules. 

Laia Plana; 1rB

Les connexions en les xarxes

El 3 d’octubre de 2014 es va publicar al diari El País un article sobre neurociència titulat “Tus neuronas mejorarán las redes que mueven el mundo” redactat per Nuño Domínguez, el qual fa referència a un article anomenat “Avoiding catastrophic failure in correlated networks of networks” (Evitant fracasos catastròfics en xarxes correlacionades en les xarxes) escrit pel neurocientífic Santiago Canals publicat a Nature Physics. En aquest article es té en compte l’estudi del cervell humà i la importància de les xarxes tecnològiques, com a exemple negatiu, relacionant-les amb les neurològiques, estant a favor d’elles.

Els neurocientífics, físics i matemàtics experts en xarxes complexes naturals creuen que si les nostres xarxes artificials imitessin les xarxes naturals no es produïrien errors tan catastròfics. Envers aquest tema, Santiago Canals i el seu equip ha aplicat uns models matemàtics per trobar la xarxa de xarxes òptima a prova d’aquests errors. El que han pogut comprovar, és que hi ha una relació i una mateixa organització entre les xarxes neurològiques i les tecnològiques, mitjançant proves constants.

L’autor d’aquest article, també ens formula informacions sobre problemes com el trànsit aeri o l’expansió de virus i epidèmies (teoria de grafs) basant-se amb l’opinió de Canals, tenint en compte la immensitat del cervell i l'equivalent al món exterior, la xarxa elèctrica, l'Internet i altres sistemes electrònics. El seu treball és connectar millor diverses xarxes copiant exemples presos a la naturalesa. Actualment, el seu equip ja ha iniciat estudis amb animals per comprovar si hi ha malalties atribuïdes a males connexions en el cervell. 


A més a més, ens parla sobre l'opinió d'un matemàtic expert en sistemes complexos, Florentino Borondo, qui creu que conèixer el cablejat del cervell ens farà entendre com es reorganitza després d'un accident.

La meva opinió sobre l’article és que és força interessant per una persona entesa en aquest tema i molt complet. Probablement, no tothom ho podria entendre atès el seu llenguatge científic i tècnic, encara que dóna molta informació sobre el tema i ho explica des de diverses opinions de científics i matemàtics. També penso, que està composada des d’un altre punt de vista envers els nous avenços tecnològics i les neurones del cervell.


Article: http://elpais.com/elpais/2014/10/01/ciencia/1412178621_038401.html

Ester Yagües

1r Batx D

La llum pot arribar a suprimir records?

Aquest article, publicat a l'ABC al 15 d'Octubre del 2014, afirma que sí es pot. Investigadors nord-americans han aconseguit modificar la memòria d'un ésser viu a partir d'una tècnica: l'optogenètica.

 

En el que avui en dia es veia com un recurs fictici en la cinematografia ha esdevingut una realitat. Els investigadors de la universitat UC Davis han pogut esborrar records específics en ratolins de laboratori a partir de la manipulació i l'estudi de les cèl·lules nervioses a través de la llum. S'ha comprovat que si una de les parts del cervell falla a l'hora de recuperar un determinat record, és impossible que aquest pugui retornar.

L'experiment va consistir en modificar genèticament diversos tipus d'animals per quan les neurones s'activaven durant un record poguessin fer-se visibles, i un cop localitzades, les apagaven amb una llum dirigida mitjançant un cable de fibra òptica i d'aquesta forma eliminaven el record amb què la neurona processava. Però l'optogenètica és un mètode certament perillós, ja que si es danya l'hipocamp, el pacient pot perdre dècades de records, per tant cal efectuar aquesta operació cuidadosament per donar resultats efectius. S'ha comprovat que funciona a partir de moltes proves realitzades.

La meva opinió en aquest article és que és acceptable, possiblement no per tots els públics ja que hi apareixen paraules científiques, però arriba a explicar-se bé i penso que és un tema interessant que fa cridar l'atenció. Està dividit en tres apartats: al primer introdueix el contingut, al segon explica el procès d'experimentació i al tercer hi afegeix una informació extra. L'únic que m'ha fallat en aquest article és que ha sigut massa objectiu, no ha parlat sobre quines conseqüències comportaria l'ús de l'optogenètica sinó que més aviat l'ha explicada i punt.

En conclusió, jo consideraria aquest experiment poc necessari pel conjunt de la població i possiblement útil només en casos excepcionals, tenint en compte el perill que comporta distorsionar la memòria. Però està bé que hagin descobert nous camps en la neurociència, tot sigui per fer-ne un bon ús, i estaria molt millor trobar solucions i cures pels problemes actuals que per ara romanen sent incurables.

Isabel Ruan,1r Batxillerat D

La robòtica que imita la natura

L'article que he escollit es titula "Algún día nos tragaremos un robot", va ser publicada el 30mde setembre de 2014 per Guillermo Altares al diari El Mundo. 

(http://sociedad.elpais.com/sociedad/2014/09/28/actualidad/1411904239_443697.html)

Aquest article ens explica les innovacions tecnològiques presentada al Festival of the mind (celebrat a la Pompeu Fabra de Barcelona) on el més extraordinari és el més senzill.  Es centra en la innovació tecnològica més rellevant son uns petits robots que imiten a la natura,  concretament a un eixam. Són anomenats kilobots, mesuren 3 centímetres d'ample, costen 100 euros cadascun i son fabricats a Harvard.

https://www.flickr.com/photos/valdelobos/5584598867/

Els kilobots funcionen mitjançant un sensor infraroig, situat al costat de cada robot, que detecta la llum d'aquest mateix tipus que comunica a tot l'eixam, perquè envia una ordre de moviment. Quan això passa, tots els robots activen el mateix programa. De forma individual, els 'Kilobots' tenen capacitats limitades i cometen errors.

Per adoptar una forma específica, quatre robots escollits pels científics coordinen el sistema i emeten la llum infraroja a tot l'eixam. Aquesta rebota a la taula i és transmesa a qualsevol robot. Després, els robots marxen lentament i llancen raigs de llum infrarojos que emeten informació als altres robots propers.

Aquest procés és molt llarg, pot durar entre sis i dotze hores, depenent de la forma que adoptin.

Personalment trobo que apart de ser un gran avenç científic també el fet que uns investigador s’hagin basa en una cosa tan simple per fer una cosa tan extraordinària hem sorprèn molt. També crec que aquest senzill experiment pot esdevenir un nou camp d’investigació en la robòtica.

 Aqui adjunto un enlaç d'un video del kilobots en acció:

http://www.youtube.com/watch?v=xK54Bu9HFRw

1r Batxillerat A

Pau Solé

El futur de la paraplègia

(Extret de  “Levántate y anda, rata” de Manuel Ansede,  El País,  24 de setembre de 2014.)
Científics europeus prenen el control en temps real de les potes de rates paraplègiques i consegueixen que caminin més de 25 minuts, esquivant obstacles sense cap errada.

L’escola politècnica Federal de Lausana, Suïssa, ha desenvolupat una tècnica gràcies a la qual, una rata paraplègica, amb la medul·la espinal completament partida en dos ha aconseguit caminar amb fluïdesa per una cinta de córrer i fins i tot, saltar algun obstacle. La rata ha estat capaç de fer més de 1000 passes durant 25 minuts amb posició dreta i amb l’ajuda d’un arnés per a subjectar-la en aquesta posició.
Això és possible gràcies a uns electrodes situats als circuits neuronals de la medul·la  que trans meten impulsos elèctrics sobre aquesta, on es reactiven els circuits neuronals residuals que conecten amb el cervell. Aquesta tècnica, anomenada estimulació elèctrica epidural, la va impulsar el 2009 el neurocientífic Reggie Edgerton, que primer la va provar amb rates i finalment va aconseguir que quatre homes paraplègics moguessin voluntariament caderes, turmells i peus.
Però el nou experiment fet a Suïssa va més enllà, disposa d’una xarxa de càmeres i un sofisticat algoritme matemàtic, que monitoritza el moviment de les rates. A més a més, el sistema s’automodula i optimitza els impulsos elèctrics rebuts, per exemple, al augmentar la freqüència dels impulsos elèctrics, les potes s’eleven més. Aquesta estratègia podria servir en un futur, per a millorar la rehabilitación de persones amb lesions de medul·la espinal, evitant així que els pacients perdin massa muscular i es faciliti la recuperació de la seva locomoció.
Tot i això, aquesta tècnica també compta amb algunes limitacions, ja que el major responsable de la investigació afirma que l’èxit de l’estudi en les rates en part, és degut a una injecció d’un conjunt de fàrmacs que han facilitat l’estimulació elèctrica de les seves potes i que, malauradament, aquests fàrmacs no estan preparats per a ser traslladats a les persones.
En conclusió, crec que aquest estudi ha proporcionat un avenç important en la investigació d’aquest tema. L’any 2012, a la Universitat de Zürich, junt amb la col·laboració de la Fundació  Internacional de Paraplègics, es va iniciar també, un estudi sobre aquest mateix assumpte, però no va aconseguir arribar tan lluny com ho ha fet aquest últim. Si segons com afirmen, es pogués començar a dur a terme aquesta tècnica a partir de l’estiu de 2015, suposaria una millora sorprenent en les vides de molts pacients que per diverses circumstàncies, tenen la medul·la espinal partida.
Opino que això és el futur, primer es podria utilitzar aquesta estratègia per a millorar la rehabilitació del pacient i acabar amb l’atrofia muscular, i més endavant, si es desenvolupés la idea, es podria arribar fins i tot a la possibilitat que un paraplègic recuperés la capaçitat de caminar i la mobilitat de les seves cames, la qual cosa seria tot un triomf en la medicina. Només a Europa hi ha 230 000 persones que pateixen una lesió medul·lar, per tant, amb aquests electrodes, moltíssimes persones podrien tornar a portar una vida “normal” i sobretot, ja no haurien de privar-se d’anar a alguns llocs per les seves limitacions, les adaptacions de les ciutats no serien necessàries, fins i tot, al cap i a la fi estalviaríem (tema que preocupa molt avui en dia). Llavors, per què no invertir en investigació?

 Gemma Nomdedéu.

Nueva bacteria contra el cáncer

Quin és el futur de l'Alzheimer?

"L'alzheimer ja és una epidèmia" és un article escrit per Jessica Mouzo Quintáns per a El País, publicat el 5 d'octubre de 2014.
L’article és una entrevista a Jordi Camí, director de la fundació per l’Alzehimer de Pascual Maragall. L’expresident de Catalunya que fa set anys va ser diagnisticat d’aquesta malaltia neurodegenerativa. 

A l’entrevista  s’explica que és una malaltia que no té tractaments curatius, i que el 99,6% d'assajos clínics han fracassat. Les perspectives no son gaire esperançadores, i un dels principals problemes actuals es que els governants no tenen cap sensibilitat pel que es la investigació. Segons els neuròlegs, qui diagnostica un pacient d’Alzheimer és la familia, ja que són aquests qui acostumen a notar aque alguna cosa està passant, tot i que en molts casos passa desapercebut. Camí també relata que  l’Alzheimer està una mica estigmatizat, és a dir, és una malaltia "lletja" i les famílies acostumen a amargar-la. La fundació de Maragall lluita per a que aquesta malaltia rebi una prioritat adequada: el suport social i per descomptat, la investigació. Té un programa dedicat a donar suport als familiars, ja que la diagnosticació d’aquesta malaltoa suposa un cop molt dur per a les persones properes a l’afectat. Actualment la fundació compta amb club de persones, als quals fan proves durant tres anys. D'aquí podran sortir coneixements importants per a futures generacions.

Aquest artícle tracta principalment la malaltia de l'Alzheimer i tot el que implica. Jordí Camí es basa en respondre l'entrevistador relatant la poca implicació i consciencia que tenen els nostres governants envers aquesta malaltia. Però a part de d’aquesta “queixa” evident, he pogut veure que la ciència moltes vegades va més enllà, és a dir, en aquest cas que l’Alzheimer tingui una solució, no només dependrà de la recerca sinó també de la consciència social que s’hagi creat. He pogut descobrir coses que eren desconegudes per a mi sobre l'Alzheimer. Però com a punt feble he tque hi posaria es que no explica què consisteix, per tant per una persona que no sàpiga res sobre la malaltía, li resultara difícil poder entendre el contingut de l'entrevista.

Clara Anta Rojas 

1r de Batxillerat C 

Els gens que determinen l'alçada

Els gens que determinen l'alçada D.V

L'article de Daniel Mediavilla titulat "Los genes que determinan la estatura" va ser publicat al diari El País el passat 3 d'octubre. L'article ens diu que, a través d'un cadàver, un equip internacional de científics ha conseguit identificar 697 variants genètiques que influeixen en l'alçada d'una persona.
http://elpais.com/elpais/2014/10/03/ciencia/1412357159_269665.html

Malgrat tot, un dels científics implicats en l'investigació, afirma que, després d'haver estudiat els genomes de més de 250.000 persones per identificar les regions genètiques vinculades a l'alçada, caldria estudiar-ne la de un milió més de persones per poder tenir total seguretat de la validesa de la investigació. El treball, realitzat dins del consorci GIANT (de les sigles en anglès d'Investigació Genètica de Trets Antropomètrics), ha multiplicat el nombre de variants genètiques associades amb l'altura que es coneixien. Fins ara es coneixia el 12% dels factors que fan que l'alçada sigui un tret heretable i ara s'ha arribat al 20%. Aquest nou avenç científic pot tenir vàries aplicacions pràctiques, com ara, el descubriment del culpable d'un assassinat o controlar el creixement normal o anormal de l'esquelet d'un nen. Permet estudiar més a fons malalties relacionades amb l'alçada com ara l'obesitat, la diabetis o l'asma. Encara que l'alçada està determinada principalment per l'herència genètica, també influeixen molts factors ambientals, com l'alimentació i la rellevància dels microorganismes que viuen al nostre cos i que també interactuen amb el nostre genoma i amb l'entorn. Tots aquests factors poden ajudar a explicar, per exemple, per què sense variacions genètiques importants, l'estatura mitjana d'Espanya s'ha incrementat en més de deu centímetres durant l'últim segle o per què hi ha diferències importants d'estatura entre els europeus sense haver grans diferències genètiques.

Personalment, em sembla un gran avenç científic que pot ajudar en els aspectes esmentats en l'article i en molts altres encara no descoberts. Però, com tot a la vida, té la seva part negativa, i és que, un cop controlat el genoma que influeix en l'alçada d'una persona, també es té el complet control sobre el seu desenvolupament i la seva manipulació, cosa que, pot provocar que, l'ésser humà, intervingui en el genoma i hi practici una mutació o modificació pel simple fet del desitg estètic que el seu fill sigui més alt o més baix.

Claudii Fadjo Beti
1r BATX C