La recerca de planetes més enllà del Sistema Solar (TED)

El passat mes de març, va sortir una nova conferència de l’astrònoma i professora d’universitats com el MIT i Harvard, Sara Seager exposa els seus exoplanetes preferits i ens mostra una nova tecnologia que podria ajudar a col·leccionar informació sobre aquests. 

Al principi de la xerrada comença introduint preguntes que molts de nosaltres ens fem com: Per què estem aquí? Per què existeix l’univers? Com i quan es va originar la vida i la Terra? Qui hi ha allà fora?. Totes aquestes preguntes han estat rondant durant tota la nostre història, des dels grecs fins els investigadors i científics més moderns. No obstant, la Dra. Seager ens diu que estem molt a prop de resoldre la última pregunta “qui hi ha allà fora?”, qüestionant-nos també si podríem arribar a viure en un altre planeta. 

Ho fa, exposant diferents petites tesis que ella ha estat portant durant els seus 20 anys d’aquesta carrera científica. També, ens mostra diferents pòsters “publicitaris” de diferents exoplanetes com el de Kepler-186f”, on aquest planeta orbita sobre una estrella roja, i per això la seva gespa segurament tindria el color vermellós. El planeta “40307g”, una super-terra, on és més massiu que la terra i té una major superfície gravitatòria. Finalment, ens mostra el “Kepler-10b”, on ens assegura que la nostra ombra sempre tindria companyia ja que aquest petit exoplaneta orbita al voltant de dues estrelles, per això tindriem dos ombres, i veuríem dues postes de sol. 

Després que la Sara Seager ens hagi exposat els seus exoplanetes preferits i els més inhòspits per a l’astronomia, ens diu diferents formes d’observar i investigar planetes més petits que són “invisibles” pel microscopi ja que l’estrella que tenen al costat cega la imatge d’aquest planeta. Per això, ens mostra un nou telescopi que es llançaria cap al 2018 i la seva forma seria com el d’una flor oberta, per tal de tapar el focus de llum de l’estrella en qüestió i poder observar els possibles planetes amb vida.

Daniel Goday Sagarra

1r Batxillerat B 

Cèl·lules mare: què són i quin paper tenen en els éssers vius. Salvador A. Benitah

Aquesta conferència es va fer el dia 27 d'octubre del 2014 al CCCB per Salvador A. Benitah.

Tot i que aquesta conferència es va dur a terme l'any passat les coses que diu són encara vigents i d’interès general. 

Aquest debat va estar organitzat per ICREA i el CCCB amb l'objectiu d'aproximar una matèria molt complexa i desconeguda pels ciutadans que no treballen en l’àmbit científic, per fer-ho han escollit un científic i un periodista per tal d'aconseguir millor aquesta aproximació.

Ens parla sobre que són les cèl·lules mare, quins avenços s'han fet i quins són els límits d'aquestes cèl·lules.

Segons Salvador A. Benitah di avui en dia sabem que és possible diferenciar cèl·lules adultes mitjançant enginyeria genètica. Aquest procediment permet obtenir cèl·lules mare de qualsevol individu i en qualsevol moment de la seva vida, fet que el converteix en la gran promesa de comprensió i modificació dels processos vius i, especialment, de les malalties.

Si a algú l'interessa el tema li recomano mirar la conferencia sencera aquí deixo l'enllaç del vídeo complet:

Conferència de Salvador A. Benitah

Pau Solé
1r batx A

Qualsevol objecte pot ser un micròfon!

Amplificant el mínim moviment s'ha aconseguit " veure" la sang sent bombejada o el so

El vídeo que vaig a comentar es titula "See invisible motion, hear silent sounds. Cool? Creepy? We can't decide", sobre una conferència de Michael Rubinstein a TEDTalks el passat 23 de desembre de 2014. Adjunto el vídeo del seu canal de youtube a continuació. Si voleu podeu trobar més informació del projecte, podeu consultar aquesta pàgina.

En la conferència, Rubinstein parla del gran avenç que s'ha produit a la indústria del vídeo i l'àudio. Un grup de científics (de Google Research, Microsoft Research, MIT, i d'altres), ell inclòs, ha aconseguit, mitjançant la gravació d'una càmera i l'amplificació dels moviments més petits, poder veure a ull nu la respiració d'un bebé, el batec del cor, el canvi de color de la pell al passar-hi la sang, o, inclús, el so.

Com es fa, això? Com he dit abans, amplificant els moviments. Això es pot realitzar ja que al moure'ns hi ha uns minúsculs canvis de llum que la càmera detecta. Amb certs programes aquestes petites variacions es poden fer molt més notables, de manera que les poguem detectar.

A simple vista no hi ha una aplicació pràctica, sosté Rubinstein, però se'n pot trobar, com a tot: per seguir les constants vitals d'algú, comprovar si un bebé respira, controlar màquines indutrials o escoltar què s'ha dit a una sala a partir de qualsevol objecte.

Aquest últim punt és molt interessant. El que fa la càmera és gravar les petites vibracions produides (per exemple) en una bossa de patates, i convertir-les després (gràcies a l'ordinador) en ones per saber els sons realitzats a prop de l'objecte en qüestió. D'aquesta manera qualsevol objecte pot convertir-se en un micròfon.

Podeu provar, per cert, de fer coses semblants si aneu a la web que he deixat al principi de l'entrada. Allà s'explica el codi usat i tot el que es necessita per fer un vídeo així.

Respecte al vídeo, crec que és força correcte. Al ser gravat "en directe" la forma no és perfecta, però l'home parla amb molta claredat i senzillesa, creant un discurs fluit i amè (sens dubte que els genials audiovisals de què disposa ajuden en aquest punt). El contingut, bé, jo no soc qui per jutjar-lo, doncs d'experta no en tinc res. De totes maneres, sota el meu punt de vista, ho explica tot força bé, de manera que es pugui entendre però sense parlar com si es dirigís a algú de 10 anys. Un bon cas de divulgació científica.

No estic gaire segura de fins a quin punt això pot ser realment útil. Vull dir, podem mesurar les es batecs del cor o la respiració amb altres mitjans (que, probablement, són més eficients), no? Però bé, de tot el vídeo el que més m'ha cridat l'atenció és el tema del so. Està clar que és el més innovador de tot el projecte de recerca. Saber què s'ha dit a una sala gràcies a haver gravat una bossa que hi era dins... és a la vegada interessant i alarmant. Què passarà quan ja no poguem dir res a cap lloc per por a ser escoltats, inclús si no hi ha micròfons (com els que coneixem actualment) a la vora? No vull ni pensar-ho.

Sigui com sigui, crec que és innegable que aquest és un exemple de com està evolucionant la ciència. Ràpidíssim. Ja hem arribat a crear un cervell, moure extremitats ortopèdiques amb el pensament, escoltar el so... què passarà en el futur? Quines noves innovacions ens esperen?

Kim López Güell

1r Batxillerat B

El futur de la paraplègia

(Extret de  “Levántate y anda, rata” de Manuel Ansede,  El País,  24 de setembre de 2014.)
Científics europeus prenen el control en temps real de les potes de rates paraplègiques i consegueixen que caminin més de 25 minuts, esquivant obstacles sense cap errada.

L’escola politècnica Federal de Lausana, Suïssa, ha desenvolupat una tècnica gràcies a la qual, una rata paraplègica, amb la medul·la espinal completament partida en dos ha aconseguit caminar amb fluïdesa per una cinta de córrer i fins i tot, saltar algun obstacle. La rata ha estat capaç de fer més de 1000 passes durant 25 minuts amb posició dreta i amb l’ajuda d’un arnés per a subjectar-la en aquesta posició.
Això és possible gràcies a uns electrodes situats als circuits neuronals de la medul·la  que trans meten impulsos elèctrics sobre aquesta, on es reactiven els circuits neuronals residuals que conecten amb el cervell. Aquesta tècnica, anomenada estimulació elèctrica epidural, la va impulsar el 2009 el neurocientífic Reggie Edgerton, que primer la va provar amb rates i finalment va aconseguir que quatre homes paraplègics moguessin voluntariament caderes, turmells i peus.
Però el nou experiment fet a Suïssa va més enllà, disposa d’una xarxa de càmeres i un sofisticat algoritme matemàtic, que monitoritza el moviment de les rates. A més a més, el sistema s’automodula i optimitza els impulsos elèctrics rebuts, per exemple, al augmentar la freqüència dels impulsos elèctrics, les potes s’eleven més. Aquesta estratègia podria servir en un futur, per a millorar la rehabilitación de persones amb lesions de medul·la espinal, evitant així que els pacients perdin massa muscular i es faciliti la recuperació de la seva locomoció.
Tot i això, aquesta tècnica també compta amb algunes limitacions, ja que el major responsable de la investigació afirma que l’èxit de l’estudi en les rates en part, és degut a una injecció d’un conjunt de fàrmacs que han facilitat l’estimulació elèctrica de les seves potes i que, malauradament, aquests fàrmacs no estan preparats per a ser traslladats a les persones.
En conclusió, crec que aquest estudi ha proporcionat un avenç important en la investigació d’aquest tema. L’any 2012, a la Universitat de Zürich, junt amb la col·laboració de la Fundació  Internacional de Paraplègics, es va iniciar també, un estudi sobre aquest mateix assumpte, però no va aconseguir arribar tan lluny com ho ha fet aquest últim. Si segons com afirmen, es pogués començar a dur a terme aquesta tècnica a partir de l’estiu de 2015, suposaria una millora sorprenent en les vides de molts pacients que per diverses circumstàncies, tenen la medul·la espinal partida.
Opino que això és el futur, primer es podria utilitzar aquesta estratègia per a millorar la rehabilitació del pacient i acabar amb l’atrofia muscular, i més endavant, si es desenvolupés la idea, es podria arribar fins i tot a la possibilitat que un paraplègic recuperés la capaçitat de caminar i la mobilitat de les seves cames, la qual cosa seria tot un triomf en la medicina. Només a Europa hi ha 230 000 persones que pateixen una lesió medul·lar, per tant, amb aquests electrodes, moltíssimes persones podrien tornar a portar una vida “normal” i sobretot, ja no haurien de privar-se d’anar a alguns llocs per les seves limitacions, les adaptacions de les ciutats no serien necessàries, fins i tot, al cap i a la fi estalviaríem (tema que preocupa molt avui en dia). Llavors, per què no invertir en investigació?

 Gemma Nomdedéu.