Informemos, pero bien.

Esta noticia fue publicada el día 9 de junio de 2014 sin autor en el periódico de La Vanguardia.
http://www.lavanguardia.com/economia/management/20150609/54432706942/retos-informacion-cientifica.html

Este artículo trata el tema de la información científica, su divulgación y sobre todo la manera de controlar las noticias. Afirma que los medios de comunicación deben pasar la información científica,  de una manera adecuada. De no ser así, sobre todo las noticias relacionadas a temas de salud, pueden ser un desencadenante del pánico popular. Dice que deben ser datos objetivos, verídicos y sin ocultar información pero también ir acompañados de explicaciones de expertos que consigan que cualquier persona pueda entenderlo.

Me ha llamado la atención este artículo porque habla sobre uno de los temas que hemos trabajado este curso en la asignatura de CMC, la ciencia y la literatura, y porque utiliza un caso muy actual para exponer un problema que tenemos como sociedad. 

Estudiando la rama científica de bachillerato estoy aprendiendo muchas cosas que me van a ser muy útiles y en el futuro me permitirán comprender los temas científicos de actualidad pero, así como a mí me costará entender temas legales o económicos si no decido ampliar mis estudios en esos ámbitos entiendo que a mucha gente que le falten los conocimientos científicos básicos y se deje llevar exclusivamente por lo que oye en los medios de comunicación y cómo se le es transmitido. Por eso es tan importante la divulgación de noticias científicas y es esencial hacerlo de una manera correcta. Constantemente la prensa nos manipula, y tal como dijo Malcom X “The media's the most powerful entity on earth. They have the power to make the innocent guilty and to make the guilty innocent, and that's power. Because they control the minds of the masses.”. La prensa controla la mente de las masas y, tan peligroso como eso es, también es una oportunidad inigualable de educación y transmisión correcta de conocimientos y noticias. 

Ana Pascual
1r de Batxillerat A

Creo por locura?

El artículo “Creatividad y psicosis comparten las mismas raíces genéticas” fue escrito por Nuño Domínguez y publicado en el periódico El País el día 8 de Junio de 2015.

http://elpais.com/elpais/2015/06/08/ciencia/1433775678_454166.html

Sobre una muestra de más de 150.000 personas mayoritariamente islandesas, elegidas a propósito por su homogeneidad genética, se ha realizado un estudio para determinar correlaciones entre las mutaciones genéticas que causan trastornos de esquizofrenia y bipolaridad y la creatividad. Los resultados indican que, las personas con profesión en áreas de la creativas, tienen un 25% más de probabilidades de tener un gen de riesgo. Esto podría empezar a explicar porqué los grandes genios de la historia como Miguel Ángel, Beethoven o Van Gogh padecían trastornos psiquiátricos. Tanto la gente creativa como la gente “loca” tiene una manera diferente de pensar. Es necesario destacar también que estas enfermedades tan solo se manifiestan en una persona cuando se tienen diferentes variaciones genéticas que interaccionan entre ellas y que el tener una sola variación entre miles de genes acaba no significando demasiado. “En otras palabras, aún queda mucho trabajo científico que hacer”.

Me parece un tema fascinante. Es verdad que la gente creativa tiene una manera diferente de pensar, es algo que yo siempre he envidiado no considerándome muy creativa personalmente pero siempre anhelándolo. He de decir por experiencia personal que se puede ejercitar, trabajando y aprendiendo a dejarte llevar pero también es innegable que siempre hay una parte de talento natural. Hay gente a quien ves y puedes afirmar sin dudar que han nacido especiales, únicos, para crear, innovar y hacer. Que esta diferencia respecto a las personas sin dotes innatos, con muchas otras incontables cualidades que no incluyen la creatividad, sea un punto de locura, como dice el artículo, no es sorprendente. Es algo que yo creo todos hemos relacionado en nuestra mente de una manera u otra. Llevo muchos años rodeándome de artistas, actores, bailarines y cantantes y, aunque te dejan impresionado sobre un escenario lo hacen más cuando bajan de él y ves cómo son, qué los motivas y en efecto lo locos que están!

Dejando esto de lado creo que el artículo no da una visión clara o estructurada del estudio. Incluye muchas opiniones contradictorias, necesarias para tener un entendimiento general del tema pero unidas de una manera que considero muy pobre y que consiguen que tras leer el artículo te quedes igual, sin ninguna idea real. También me ha sorprendido que en el subtítulo del artículo incluyan la frase: “Un empresario dona 482 millones para acabar con medio siglo sin nuevas drogas psiquiátricas” y luego sea completamente ignorado en la totalidad del artículo.

En conclusión, me interesa el tema y me ha gustado leer y aprender sobre él pero el artículo deja bastante que desear.

Ana Pascual
1r Batxillerat A

Medicina regenerativa

El dia 6 de maig de 2015 va aparéixer una notícia al diari El Pais que deia "Quimeras para incubar órganos humanos". Javier Sampedro és el redactor d'aquesta notícia que parla sobre el descobriment d'un nou tipus de cèl·lules mare que permetia regenerar ógans humans en ratolins. 

Dit així sona una mica extrany, però a la notícia es parlava de com aquest tipus de cèl·lues mare eren compartides entre humans i ratolins. Això permet el creixement d'òrgans humans en embrions de ratolí. Si tenim en compte que la medicina regenerativa encara és força primitiva, comparat amb altres branques de la medicina, aquest descobriment és un pas gegant.

L'article original, la primera publicació del descobriment es pot trobar a la revista "Nature"

En verd, el nou tipus de cèl·lula mare, desenvolupant-se en l'embrió d'un ratolí. 

Però el més interessant de la notícia en sí no era el descobriment, són els conflictes étics que hi ha al voltant. Per exemple, WiCell, un distribuidor de línies cel·lulars, va dir que els embrions que s'havien utilitzat a l'experiment eren inviables. 

També hi ha hagut protestes des dels amants dels animals, ja que troben que fer servir embrions com a incubadora d'ógans humans no és moral ni étic. 

Però l'equip investigador considera que el seu descobriment podria acabar amb l'escasetat de donants d'órgans i amb el rebuig immunológic que pot patir el pacient. 

Vosaltres que en penseu?

Elena López-Contreras González

1r Batx B

10-5-2015

Second Sight: una segona oportunitat

El passat dia 24 de febrer de 2015 es va publicar aquest petit article a l'ABC sota el títol "Un hombre recibe un implante de ojo biónico"

Aquest article ens parla de la història de l'Allen Zderad, un home de 68 anys que pateix una malaltia anomenada Retinitis Pigmentosa, la qual degenera les cèl·lules de la retina. Això li ha provocat una ceguera incurable que ja dura una dècada. Ara, gràcies a una pròtesi especial anomenada "Second sight, aquest home és capaç de tornar a veure.

El dispositiu "Second sight" actúa com a un ull biònic. Aquest està format per unes ulleres que inclouen una càmera i 60 elèctrodes implantats a la retina per mitjà d'una operació. Així, es reemplaça la retina danyada i s'envia el senyal al nervi òptic.

Encara que l'Allen Zderad no ha aconseguit recuperar la visió completament (de moment només veu formes i colors), aquest és un gran avenç que ens apropa un pas més a la cura total de la ceguera.

Encara que l'article aporta poca informació i és poc extens, la importància del missatge és clara. L'article està molt resumit i careix de bastant informació (com quina malaltia és la que provoca la ceguera d'aquest home). Tot i així, la notícia es prou important com per parlar sobre ella.

Hem de quedar-nos amb el que aquesta notícia ens diu: la medicina avança a moltíssima velocitat, i no només aconsegueix donar esperança a aquest home, sinó a tots aquells malalts de malalties similars que pateixen ceguera.

Adjunto l'enllaç al vídeo, en el qual s'explica amb més detall la naturalesa de l'operació i del dispositiu biònic implantat.

Teresa Imperial

1r Batxillerat A

Segon transplantament de cara realitzat per l'hospital Vall d'Hebron

El diari “El Mundo” entre d’altres va publicar aquesta notícia el 30 de Març de 2015 el mateix dia que es va fer oficial la notícia. L’hospital Vall d’Hebron de Barcelona realitzava amb èxit el seu segon transplantament de cara després d’haver realitzat el primer del món l’any 2010. De nou aquest hospital és el primer en realitzar un transplantament d’aquesta dificultat a un pacient que estava condemnat a morir si no era intervingut. 

Al món s’han realitzat un total de 35 intervencions d’aquest tipus i aquesta última era la quarta que es realitzava. Era una intervenció d’alta complexitat on va ser intervingut un home de 45 anys per un equip interdisciplinari format per un total de 45 professionals. La intervenció va durar un total de 27 hores. El pacient patia una greu deformació deguda a una malformació massiva arteriovenosa que l’afectava des de feia 20 anys i li provocava problemes de visió i parla. Després d’haver patit diverses intervencions a hospitals internacionals i nacionals se l’havia considerat inoperable, fins que aquest any l’hospital Barceloní realitzava amb èxit el trasplantament dels dos terços inferior de la cara, el coll, la boca, la llengua i la faringe. “El pacient estava condemnat a morir després de ser considerat inoperable” deia el cap de cirurgia plàstica de l’hospital, el doctor Joan Pere Barret. El pacient intervingut que ha decidit que es mantingui el seu anonimat i considera que l’equip ha fet un gran treball i es troba molt a gust actualment ja que els problemes que tenia abans han desaparegut, tot i així, li queda un llarg procés de rehabilitació per poder tragar i expressar-se correctament.

Totes les notícies d’aquest tipus són gratificants de sentir, ha estat una gran tasca elaborada per l’equip d’aquest hospital i també s’ha de tenir en compte el gran paper que ha tingut el donant en tot aquest procés, una persona que abans de morir ha fet una acció realment generosa i que l’honra. Destacar sobretot el grau de dificultat de la intervenció que segons el doctor Barret hi havia un alt risc de mort degut a al comportament d’un tumor extremadament agressiu que havia conquerit  bona part de les artèries de la cara i del coll. Finalment cal destacar el gran paper dut a terme pel personal encarregat de la rehabilitació del pacient, és a dir, totes les infermeres, auxiliars d’infermeres de la unitat de cremats, el servei de rehabilitació, fisioteràpia, psiquiatria i el servei social del centre. És una gran notícia pel món de la medicina i demostra que hi ha intervencions que són possibles tot i aparentar una gran dificultat.

Sebastián Jiménez 1r Batx B

CIÈNCIA INTERDISCIPLINÀRIA

Aquesta conferència del TED que té per nom "Astronomical medicine" va tenir lloc a Boston l'any 2011 i la conferenciant es deia la Millche Brokin.

                                              https://www.youtube.com/watch?v=kU7veyGGps4

Aquesta conferència es pot dividir en dues part. En la primera, la conferenciant mostrava la relació que hi entre les diferents ciències. Mostrava imatges que eren teories de física i les comparava amb escàners del cervell, llavors deixava que el públic intentés descobrir a quina de les dues ciència pertanyia cada fotografia. Aquesta introducció la utilitzava bàsicament, per mostrar que a partir d'una ciència i els seus avenços, tot i que les coses estudiades no tinguessin res a veure, es podien descobrir coses d'altres àmbits i simplement aproximar-se a la idea de com podien ser. En aquesta primera par, també explica i demostra que les diferents ciències utilitzen sistemes de tecnologia semblant per tal d'obtenir dades i imatges. La segona part en canvi, es centra més en explicar el treball en el qual la conferenciant està treballant. Ella es dedica a estudiar l'estructura de la nebulosa, però en aquest projecte interdisciplinari entre ciències, la seva feina és representar mitjançat gràfics diferents als habituals la densitat o algun altre componen de la sang que circula per les venes i artèries per tal d'evitar possibles infarts o altres problemes cardíacs.

En primer lloc, m'agradaria dir que és un projecte molt atractiu i interessant. Els científics acostumen a ser persones molt intel·ligents, però que dediquen els seus coneixements només a treballar en l'àmbit del qual són especialistes. Aquesta conferència ens mostra un exemple de que les ciències estan relacionades i que tenint el coneixement que tots ells tenen, compartir-lo és la millor opció per tal d'aconseguir resultats més ambiciosos. La ciència és sempre molt precisa i vol saber el mínim detall de casa cosa. Gràcies a l'exemple que la conferenciant ha explicat, s'ha demostrat que cooperar amb persones que no són especialistes en el tema, però que entenen de ciència i poden donar altres opinions i consells; sempre és positiu. Gràcies a aquest projecte interdisciplinari, s'ha triplicat la precisió de la tècnica de detecció de problemes en les artèries amb possibles complicacions posteriors.

Per altra banda, també m'agradaria destacar la similitud entre les tecnologies utilitzades per estudiar i descobrir nous aspectes de ciència. Com explica la conferenciant, la mateixa tècnica d'aprofundiment que s'utilitza en medicina  també s'utilitza per astronomia. Aquesta relació entre les diferents tècniques és el que permet a científics especialistes en diferents àmbits entendre més fàcilment conceptes d'especialitats que no són les seves.

Valorant la conferència en si, s'ha de destacar que el concepte que s'explica, per una persona que està interessada en ciència, és realment molt atractiu i et fa que t'agradi encara més la ciència. Per altra banda, potser perquè a mi m’interessava, crec que era un tema que donava molt de si, però la conferència només ha durat deu minuts i en la meva opinió crec que se'n podria parlar molt més. Tot i això, com he dit abans, el tema m'ha interessat molt i l'hauria gaudit més si hagués estat més extensa.

Anna Sans 

1r batx A

THE WONDERS OF INTERDISCIPLINARY RESEARCH

The video I’m going to comment on is a recording of a talk that was presented to a local audience at TEDxBoston in 2011 and it can be found in TED’s webpage. It goes by the title “Can astronomers help doctors?” and was given by Michelle Borkin, an Associate in Computer Science at Harvard University that has based her research in topics that include interdisciplinary scientific visualization and data exploration, as her twitter bio says. 

http://www.ted.com/talks/michelle_borkin_can_astronomers_help_doctors

She starts by questioning the viewer if they think that astronomy and medicine have anything in common. Everyone’s initial reaction is to say no. Medicine, biology, they are things that are very close to us, we have contact with it in our everyday lives whereas astronomy studies things out of our reach, things we only dreamed of for thousands of years so no, the logical answer to the question is no. Following up, with a knowing smirk, she shows us different sets of pictures, like the one we see here, each including one biomedical picture and one astronomical and she makes us mentally pick which is which. It is quite impossible to know because, as she later goes to say, raw data that comes out from biomedical machines and from radiotelescopes are very similar! That is how she and the people she was working with came up with an idea: use a radiology tool kit used to further research the data that came from, say, a brain scanner, to study a telescope’s data. They found fast and efficient results impossible to reach without instruments formerly used exclusively by doctors.

By sharing the medical technology with astronomy and vice versa they have been able to find new stars and super novas, revolutionize how you do heart diagnostics and so many other things impossible to achieve if we looked at it with the “narrow” possibilities of just one scientific field.

When we have to face something we will look at it from our own point of view. Our knowledge, our capacities. We will find challenges, things impossible to do by us but these same things will undoubtably be easy for somebody else that, with a different training, dicipline or studies, will know exactly what to do to overcome those problems. That is why Michelle says, and I agree, that it is very important to do interdisciplinary collaborations. It’s impossible to know where we will find the answers to our questions so, in every aspect of our lives where we will find hurdles, it can be incredibly useful to use this mentality.

“I urge you: attend conferences not of your own domain, read books and journals not in your own dicipline, watch TED talks and come to events like this and say hi to the neighbor sitting next to you beause you really never know where your next great idea is going to come from.”

Ana Pascual

1r BATX A

Esport, medicina alternativa

L'exercici físic millora la funció mental, l'autonomia, la memòria, la rapidesa, la "imatge corporal" i la sensació de benestar. Es produeix una estabilitat en la personalitat optimista, eufòrica i flexible mentalment. Els programes d'activitat física han de proporcionar relaxació, resistència, fortalesa muscular i flexibilitat. En la interacció del cos amb l'espai i el temps a través del moviment, es construeixen nombrosos aprenentatges de l'ésser humà.  

BUC - Equip de rugby

En el V Congrés de la Societat Espanyola de Nutrició Comunitària es va destacar la importància de la realització d'activitats esportives per al desenvolupament físic, psíquic i social. A més, l'esport té una gran influència en la prevenció de moltes malalties com l'obesitat, la hipertensió i la diabetis. S'estima que entre un 9 a un 16 per cent de les morts produïdes als països desenvolupats poden ser atribuïdes a un estil de vida sedentari.

 

Alguns dels beneficis de fer esport són el següents:

Sobre el cor

Disminueix la freqüència cardíaca de repòs i, quan es fa un esforç, augmenta la quantitat de sang que 

expulsa el cor en cada batec. D'aquesta manera l'eficiència cardíaca és més gran "gastant" menys energia per treballar.

Estimula la circulació dins del múscul cardíac afavorint la "alimentació" del cor.

Sobre el sistema circulatori:

Contribueix a la reducció de la pressió arterial.

Augmenta la circulació en tots els músculs.

Disminueix la formació de coàguls dins de les artèries amb el que prevé l'aparició d'infarts i de trombosi cerebrals.

Sobre el metabolisme:

Augmenta la capacitat d'aprofitament de l'oxigen que li arriba a l'organisme per la circulació.

Augmenta el consum de greixos durant l'activitat amb el que contribueix a la pèrdua de pes.

Millora la tolerància a la glucosa afavorint el tractament de la diabetis.

Col·labora en el manteniment d'una vida sexual plena.

Millora la resposta immunològica davant infeccions o agressions de diferent tipus.

Sobre el tabaquisme:

Els individus que realitzen entrenament físic deixen l'hàbit de fumar amb major facilitat

Sobre els aspectes psicològics:

Augmenta la sensació de benestar i disminueix l'estrès mental. Es produeix alliberament d'endorfines, que afavoreixen el "sentir-se bé" després de l'exercici

Disminueix el grau d'agressivitat, ira, ansietat, angoixa i depressió.

Sobre l'aparell locomotor

Augmenta l'elasticitat muscular i articular.

Incrementa la força i resistència dels músculs.

Contribueix a la major independència de les persones grans.

Millora el son.

En conclusió, l’esport a part de ser bo per alliberar tensions i estrès acumulat (dolentes pel nostre cos), també ens millora la salut, la musculatura i, el més important, la nostra felicitat.

Pedro Kevin Marcelo Monzón

1r Batx D

Nou fàrmac per lluitar contra el càncer de pròstata

El passat dia 1 de juny de 2014 es va publicar un article en el diari Nació Digital sobre el descobriment d'un nou fàrmac en la lluita contra el càncer de pròstata.

Aquest article ens diu que després d'un estudi internacional s'ha descobert un fàrmac anomenat enzalutamide. Aquest fàrmac redueix en un 81% la progressió del càncer de pròstata, però no la destrueix, endarrereix l'inici del tractament (concretament l'endarrereix en 28 mesos) i millora considerablement la qualitat de vida dels pacients. L'estudi ha demostrat que el nou fàrmac bloqueja unes hormones anomenades andrògens, encarregades de fer créixer i alimentar les cèl·lules cancerígenes de la pròstata. Tanmateix, aquest fàrmac significa un important avenç en aquest camp de la medicina ja que fins ara, els pacients amb aquest tipus de càncer que no responia al tractament hormonal, no disposava d'alternatives a la quimioteràpia.

En l'estudi realitzat, els pacients que van rebre el fàrmac enzalutamide va aconseguir minimitzar la progressió del càncer de pròstata en un 81%, davant els malalts que van rebre placebo. Aquests resultats avalen el fàrmac així com també ho fan que la toxicitat del tractament sigui baixa i que pràcticament no produeixi efectes secundaris, tret de fatiga i hipertensió.

Segons ha explicat el doctor Joan Carles (cap del programa de tumors genitourinaris), el fàrmac és fàcil d'administrar. També ha dit que el nou fàrmac podria estar en les farmàcies d'aquí a un any aproximadament. No obstant, seria exclusiu per aquells pacients amb aquest tipus de càncer i que ja hagin passat la malaltia. 

Per últim, l'article ens comenta que el càncer de pròstata és el càncer que té més incidència en l'home, atès que afecta a 57 de cada 100.000 homes. Això suposa que cada any són diagnosticats 25.000 casos nous a l'estat espanyol.

Personalment crec que aquest nou fàrmac anirà prou bé ja que millora la qualitat de vida i en aquest tipus de càncer això va molt bé. Se sap que aquest càncer es reprodueix en les persones majors de 50 anys, per tant, els joves, no hauríem d'estar preocupats sobre aquest tema, de moment.

D'una banda, m'agradaria afegir que el tipus de càncer que afecta a més homes després del de pròstata, és el de pulmó. I el tercer és el colorectal. També, dir que m'agradaria poder investigar i esbrinar quina és la causa de l'aparició del càncer de pròstata en els homes, ja que no es coneix una concreta.

D'altra banda, crec que l'estat hauria d'invertir més diners en l'estudi i l'investigació de malalties degeneratives, que són de les més perilloses, i de moltes no en sabem la causa per la qual apareixen.

En conclusió, dir que després d'haver fet aquest article he pres consciència sobre el càncer de pròstata i la seva presència en els homes. 

Link a la notícia: http://www.naciodigital.cat/noticia/69579/nou/farmac/contra/cancer/prostata  

Carles Parra 

1r Btx A 

Tornant a veure - Ana Pascual

Foto de Patrick Sheandell O'Caroll

Tornant a veure

Ana Pascual - 1r Batxillerat A

16.10.14

http://elpais.com/elpais/2014/10/14/ciencia/1413306545_752044.html

“Un transplante de células madre devuelve la visión a personas ciegas” és un article escrit per Nuño Domínguez publicat al diari El País el dia 15 d’octubre de 2014.

Aquest article parla d’un experiment que acaba de tenir lloc als Estats Units. L’estudi consistia en el trasplantament de cèl·lules mare a la retina de 18 persones que patien dues malalties causants de ceguera. Aquestes patologies afecten a més de 40 milions de persones a tot el món i són les causants de ceguera més comuns entre els joves i adults a occident. Els resultats han estat molt encoratjadors. La visió de deu dels pacients ha millorat notablement, set persones han tingut petits canvis positius o s’han mantigut estables i un cas ha mostrat perdua de visió. Des de fa trenta anys la gent diu que els tractaments amb cèl·lules mare són la medicina del futur, que arribaran a curar absolutament qualsevol cosa! Encara es creu això però la realitat ha demostrat que és més complicat del que es va pensar inicialment ja que els trasplantaments poden causar rebuig i la font principipal de cèl·lules mare, els embrions, encara és un debat bioètic. S’han fet avenços, però, i aquest estudi demostra que hi ha esperança. Un dels coautors del estudi afirma que, si tot va bé, hi hauran teràpies altament efectives i utilitzades al 2020 que curaran la ceguera. Una sèrie de científics experts han declarat que l’ull és un gran lloc per on començar a investigar ja que és petit i així necessita un nombre poc elevat de cèl·lules mare i perquè té un nivell baix de rebuig de trasplantaments. Més tard podria evolucionar a experimentació sobre qualsevol òrgan del cos humà.

L'article m’ha cridat l’atenció per diferents raons. Primer perquè porto ja unes setmanes treballant el tema de les cèl·lules mare i de la donació del cordó umbilical a l’assignatura de ciències del món contemporani. També perquè tot el que té a veure amb els avenços mèdics sempre m’ha semblat fascinant i afegirè com a anècdota que el meu pare sempre m’ha dit que em “pega” ser oftalmòloga, signifiqui el que signifiqui això.

En llegir l’article he quedat molt impressionada. Estic una mica immune a tots els avenços de la tecnologia, creixent amb ells des que m’enrecordo. Sempre que surt una màquina nova a les notícies capaç de fer coses inimaginables em fa gràcia però no m’impressiona gens comparat amb per exemple la meva mare que es passa estona comentant-ho. Els avenços tecnològics els tinc bastant assumits i m’agradan molt però no em fan sentir com ho fan els avenços mèdics, tot i que sé que en molts casos van lligats. El que em sembla increïble és el coneixement que estem arribant a tenir sobre el cos humà i sobre la vida. Cadascú tenim els nostres àmbits d’interès i aquest definitivament és un dels meus.

Hi ha moltes malalties molt dures però la ceguera realment és una que et condiciona tota la teva vida i et suposa dificultats en cada moment. Com aquesta moltes altres i que gràcies a la dedicació de científics d’arreu del món es puguin arribar a canviar i salvar tantes vides em sembla preciós.

Estic familiaritzada també amb els problemes morals que pot suposar l’ultilització de cèl·lules provinents d’un embrió, un conjunt de cèl·lules que són l’inici de la vida humana i que molta gent interpreta com una persona viva, amb drets. Crec que és un tema extremadament lligat amb l’opinió de cadascú i personalment opinio que amb un ús regulat i una normativa preestablerta pot fer molt més bé que mal l’experimentació amb cèl·lules mare i aquest article ho corrobora. Tinc moltes esperances en aquest àmbit de la medicina i moltes ganes de veure com evoluciona. Fins i tot tinc ganes de potser aportar el meu petit gra de sorra en el futur!

El futur de la paraplègia

(Extret de  “Levántate y anda, rata” de Manuel Ansede,  El País,  24 de setembre de 2014.)
Científics europeus prenen el control en temps real de les potes de rates paraplègiques i consegueixen que caminin més de 25 minuts, esquivant obstacles sense cap errada.

L’escola politècnica Federal de Lausana, Suïssa, ha desenvolupat una tècnica gràcies a la qual, una rata paraplègica, amb la medul·la espinal completament partida en dos ha aconseguit caminar amb fluïdesa per una cinta de córrer i fins i tot, saltar algun obstacle. La rata ha estat capaç de fer més de 1000 passes durant 25 minuts amb posició dreta i amb l’ajuda d’un arnés per a subjectar-la en aquesta posició.
Això és possible gràcies a uns electrodes situats als circuits neuronals de la medul·la  que trans meten impulsos elèctrics sobre aquesta, on es reactiven els circuits neuronals residuals que conecten amb el cervell. Aquesta tècnica, anomenada estimulació elèctrica epidural, la va impulsar el 2009 el neurocientífic Reggie Edgerton, que primer la va provar amb rates i finalment va aconseguir que quatre homes paraplègics moguessin voluntariament caderes, turmells i peus.
Però el nou experiment fet a Suïssa va més enllà, disposa d’una xarxa de càmeres i un sofisticat algoritme matemàtic, que monitoritza el moviment de les rates. A més a més, el sistema s’automodula i optimitza els impulsos elèctrics rebuts, per exemple, al augmentar la freqüència dels impulsos elèctrics, les potes s’eleven més. Aquesta estratègia podria servir en un futur, per a millorar la rehabilitación de persones amb lesions de medul·la espinal, evitant així que els pacients perdin massa muscular i es faciliti la recuperació de la seva locomoció.
Tot i això, aquesta tècnica també compta amb algunes limitacions, ja que el major responsable de la investigació afirma que l’èxit de l’estudi en les rates en part, és degut a una injecció d’un conjunt de fàrmacs que han facilitat l’estimulació elèctrica de les seves potes i que, malauradament, aquests fàrmacs no estan preparats per a ser traslladats a les persones.
En conclusió, crec que aquest estudi ha proporcionat un avenç important en la investigació d’aquest tema. L’any 2012, a la Universitat de Zürich, junt amb la col·laboració de la Fundació  Internacional de Paraplègics, es va iniciar també, un estudi sobre aquest mateix assumpte, però no va aconseguir arribar tan lluny com ho ha fet aquest últim. Si segons com afirmen, es pogués començar a dur a terme aquesta tècnica a partir de l’estiu de 2015, suposaria una millora sorprenent en les vides de molts pacients que per diverses circumstàncies, tenen la medul·la espinal partida.
Opino que això és el futur, primer es podria utilitzar aquesta estratègia per a millorar la rehabilitació del pacient i acabar amb l’atrofia muscular, i més endavant, si es desenvolupés la idea, es podria arribar fins i tot a la possibilitat que un paraplègic recuperés la capaçitat de caminar i la mobilitat de les seves cames, la qual cosa seria tot un triomf en la medicina. Només a Europa hi ha 230 000 persones que pateixen una lesió medul·lar, per tant, amb aquests electrodes, moltíssimes persones podrien tornar a portar una vida “normal” i sobretot, ja no haurien de privar-se d’anar a alguns llocs per les seves limitacions, les adaptacions de les ciutats no serien necessàries, fins i tot, al cap i a la fi estalviaríem (tema que preocupa molt avui en dia). Llavors, per què no invertir en investigació?

 Gemma Nomdedéu.

Quin és el futur de l'Alzheimer?

"L'alzheimer ja és una epidèmia" és un article escrit per Jessica Mouzo Quintáns per a El País, publicat el 5 d'octubre de 2014.
L’article és una entrevista a Jordi Camí, director de la fundació per l’Alzehimer de Pascual Maragall. L’expresident de Catalunya que fa set anys va ser diagnisticat d’aquesta malaltia neurodegenerativa. 

A l’entrevista  s’explica que és una malaltia que no té tractaments curatius, i que el 99,6% d'assajos clínics han fracassat. Les perspectives no son gaire esperançadores, i un dels principals problemes actuals es que els governants no tenen cap sensibilitat pel que es la investigació. Segons els neuròlegs, qui diagnostica un pacient d’Alzheimer és la familia, ja que són aquests qui acostumen a notar aque alguna cosa està passant, tot i que en molts casos passa desapercebut. Camí també relata que  l’Alzheimer està una mica estigmatizat, és a dir, és una malaltia "lletja" i les famílies acostumen a amargar-la. La fundació de Maragall lluita per a que aquesta malaltia rebi una prioritat adequada: el suport social i per descomptat, la investigació. Té un programa dedicat a donar suport als familiars, ja que la diagnosticació d’aquesta malaltoa suposa un cop molt dur per a les persones properes a l’afectat. Actualment la fundació compta amb club de persones, als quals fan proves durant tres anys. D'aquí podran sortir coneixements importants per a futures generacions.

Aquest artícle tracta principalment la malaltia de l'Alzheimer i tot el que implica. Jordí Camí es basa en respondre l'entrevistador relatant la poca implicació i consciencia que tenen els nostres governants envers aquesta malaltia. Però a part de d’aquesta “queixa” evident, he pogut veure que la ciència moltes vegades va més enllà, és a dir, en aquest cas que l’Alzheimer tingui una solució, no només dependrà de la recerca sinó també de la consciència social que s’hagi creat. He pogut descobrir coses que eren desconegudes per a mi sobre l'Alzheimer. Però com a punt feble he tque hi posaria es que no explica què consisteix, per tant per una persona que no sàpiga res sobre la malaltía, li resultara difícil poder entendre el contingut de l'entrevista.

Clara Anta Rojas 

1r de Batxillerat C 

Els gens que determinen l'alçada

Els gens que determinen l'alçada D.V

L'article de Daniel Mediavilla titulat "Los genes que determinan la estatura" va ser publicat al diari El País el passat 3 d'octubre. L'article ens diu que, a través d'un cadàver, un equip internacional de científics ha conseguit identificar 697 variants genètiques que influeixen en l'alçada d'una persona.
http://elpais.com/elpais/2014/10/03/ciencia/1412357159_269665.html

Malgrat tot, un dels científics implicats en l'investigació, afirma que, després d'haver estudiat els genomes de més de 250.000 persones per identificar les regions genètiques vinculades a l'alçada, caldria estudiar-ne la de un milió més de persones per poder tenir total seguretat de la validesa de la investigació. El treball, realitzat dins del consorci GIANT (de les sigles en anglès d'Investigació Genètica de Trets Antropomètrics), ha multiplicat el nombre de variants genètiques associades amb l'altura que es coneixien. Fins ara es coneixia el 12% dels factors que fan que l'alçada sigui un tret heretable i ara s'ha arribat al 20%. Aquest nou avenç científic pot tenir vàries aplicacions pràctiques, com ara, el descubriment del culpable d'un assassinat o controlar el creixement normal o anormal de l'esquelet d'un nen. Permet estudiar més a fons malalties relacionades amb l'alçada com ara l'obesitat, la diabetis o l'asma. Encara que l'alçada està determinada principalment per l'herència genètica, també influeixen molts factors ambientals, com l'alimentació i la rellevància dels microorganismes que viuen al nostre cos i que també interactuen amb el nostre genoma i amb l'entorn. Tots aquests factors poden ajudar a explicar, per exemple, per què sense variacions genètiques importants, l'estatura mitjana d'Espanya s'ha incrementat en més de deu centímetres durant l'últim segle o per què hi ha diferències importants d'estatura entre els europeus sense haver grans diferències genètiques.

Personalment, em sembla un gran avenç científic que pot ajudar en els aspectes esmentats en l'article i en molts altres encara no descoberts. Però, com tot a la vida, té la seva part negativa, i és que, un cop controlat el genoma que influeix en l'alçada d'una persona, també es té el complet control sobre el seu desenvolupament i la seva manipulació, cosa que, pot provocar que, l'ésser humà, intervingui en el genoma i hi practici una mutació o modificació pel simple fet del desitg estètic que el seu fill sigui més alt o més baix.

Claudii Fadjo Beti
1r BATX C