El
passat mes de desembre, a la primera edicició de Salut de la revista Muy interesante, Elena Sanz publicà un
article que pren com a títol ‘¡Detengan a
ese asesino!
Avui en
dia, una de les amenaces més importants per a la salut prové directament del
nostre propi organisme: aquelles cèl·lules que d’un dia per l’altre perden el
control, comencen a reproduir-se sense mesura i que poden arribar a causar fins
i tot la mort.La ciència cada vegada coneix i entén més el per què d’aquest creixement incontrolat, i a partir d’això, dissenya proves i tractaments per tal d’aturar-lo. Però per molt que els oncòlegs investiguin per trobar-ne les millors solucions, nosaltres som els primers que hem d’intentar prevenir el càncer portant una vida saludable (és a dir, fent esport, menjar sa i equilibrat, etc).
Quan el
càncer apareix, es trenca l’equilibri que existeix entre la divisió cel·lular i
l’eliminació de les cèl·lules velles. Això és degut a que les cèl·lules
canceroses inicien la seva divisió sense haver rebut estímuls externs que li hagin ordenat. Per tant, invadeixen un espai que no els hi correspon i distorsionen el funcionament
del teixit on es troben. Una de les principals raons perquè els sigui tan fàcil aquesta divisió i
invasió és que les cèl·lules alterades no s’adhereixen a les seves
veïnes i, a més a més, augmenta la mobilitat
dels microfilaments i microtúbuls que conformen el seu citoesquelet. Així doncs,
amb aquestes condicions, els és més favorable el desplaçament per tot l’organisme;
el que es coneix com a metàstasi.
Amb tots aquests
canvis, com és que el nostre cos no és capaç d’aturar aquest creixement incontrolat? Doncs perquè, de fet,
mai han deixat de ser les nostres pròpies cèl·lules i, per tant, el sistema immunològic no les
identifica com a quelcom estrany i no hi oposa cap tipus de resistència.
Gràcies a les investigacions i als avenços científics, s’ha
descobert que la melatonina o la hormona de la son podria ser una aliada contra
el càncer. Segons un estudi que fou publicat a la revista PLOS ONE, aquesta
substància podria frenar el creixement dels tumors, ja que impedeix la formació
de nous vasos sanguinis. Perquè sense la sang que aporta nutrients, el tumor
moriria.
Per altra banda, se sap que les cèl·lules canceroses
tenen una gran debilitat pel sucre. En concret, per la glucosa, ja que és una molècula
que poden cremar ràpidament i que els aporta molta energia per a la seva
reproducció fugaç (això és el que es coneix com l’efecte Warburg, descrit el
1927). Les cèl·lules tenen un receptor de la glucosa. Així doncs, traient
aquesta ‘peça’ les incapacitaríem per captar el sucre que necessiten per
dividir-se. I aquí posaríem fi al nostre problema.
Les dues solucions que se’ns acaben de proposar es
coneixen com a teràpies dirigides contra el càncer ja que són dissenyades
perquè actuïn en certes peces de les cèl·lules afectades, i no sobre tot l’organisme,
com seria el cas de la quimioteràpia. A més a més, solen ser citostàtiques (bloquegen
la proliferació de les cèl·lules tumorals) mentre que les substàncies utilitzades
en la quimioteràpia són citotòxiques (destrueixen les cèl·lules tumorals). Per tant,
això provoca menys efectes secundaris perquè el tractament no és tan agressiu.
Des del meu punt de vista, considero que és molt important que es destinin tots els diners i tots els esforços possibles a la investigació de malalties tan greus i complicades com ho són el càncer, i més encara quan és una malaltia que afecta a un percentatge tan elevat de la població mundial. He trobat molt interessant aquest article perquè desconeixia que, a part de la quimioteràpia o la radioteràpia, poguessin haver-hi altres tipus de solucions menys agressives, i trobo que estaria bé que es profunditzés més en el tema. Finalment, aquesta és una web de l'Institut Nacional del Càncer, dels Instituts de Salut d'Estats Units, que conté informació detallada sobre les teràpies dirigides i dels tipus de càncer més comuns.
Laura Zayas Costa
1r Batxillerat B
