Més que una aeronau

http://berc.berkeley.edu/solar-impulse-the-dawn-of-solar-airplanes/

Aquest article es titula “La aeronave que se alimenta del Sol” i l’he extret del diari virtual “elpais”. L’autora és Maria Hervàs i va ser escrit al 4 de juny del 2012.

La idea principal d’aquest article, és l’aparició d’un vehicle aeri que pot estar una gran quantitat d’hores volant sense haver d’omplir de gasolina els motors. Això s’ha aconseguit gràcies a un nou disseny d’última tecnologia ideat pels pilots professionals Bertrand Piccard i André Borschberg. El que han fet és introduir un nou model de consum energètic per l’avió basat en extreure tota l’energia de plaques fotovoltaiques, és a dir, recupera tot el seu carburant a partir de la llum solar. L’últim model que han creat ha estat capaç de volar 26 hores seguides sense parar, únicament amb l’energia solar. Aquesta aeronau s’alimenta de 12.000 plaques fotovoltaiques incorporades en les seves ales ingents, que mesuren més de 60 metres. Actualment, en aquest model només hi cap un pilot, i la cabina està despressuritzada, per tant, qui el controla ha de dur una mascara per respirar durant el viatge. A més a més fa falta un vestit especial per resistir el fred. Tot i que ara no és del tot pràctic, en un futur s’espera que aquest projecte tingui més repercussió.

Aquest article considero que està molt ben escrit i explicat. Tot i que no conté cap vídeo explicatiu, l’autora ha sabut fer que el lector estigui atent en tot moment. Cal destacar que també té molt a veure el tema. Ja que és un de molt interessant. Els seus punts forts, per tant, serien en primer lloc l’adequada manera en la qual està escrit l'article. En segon lloc el tema, que és molt innovador i actual. I per últim m’agradaria destacar també que aquesta autora ja té un cert renom i una sèrie d’articles que estan molt bé com ara el de “Qué estudian los alumnos de 10?”. Això fa que ja d’entrada es tingui més confiança amb l’autor d'un article. L’únic fet que trobo com a punt feble és que, la imatge que ha utilitzat no mostra la grandiositat de l’avió, i per tant, no és del tot lleial al text que ha escrit dient que les seves ales mesuraven més de 60 metres. Tot i que ara no sigui del tot pràctic, opino que aquesta eina és el futur, ja que els recursos naturals s’estan esgotant, en canvi l’energia solar es mantindrà durant molt temps.

Àlex Perelló

Tecnologia SixthSense, connexió entre el món real i el digital

Pranav Mistry, un estudiant del MIT, presenta el seu invent anomenat SixthSense a una de les primeres TED talks a Índia. 

Aquest dispositiu permet connectar la informació digital amb el món físic mitjançant gests de les mans. Consisteix en una petita càmera penjada del coll que capta el moviment dels dits, on es porten uns petits caputxons de colors per ajudar a la màquina a distingir els moviments. A més a més, té incorporat un petit projector, fent que qualsevol superfície es pugui convertir en la pantalla d’un ordinador. Però encara va més enllà, la càmera és capaç de reconèixer i identificar els objectes que les persones sostenen. 

Així doncs, si es té un llibre en concret a les mans, SixthSense reconeix la portada i projecta directament la puntuació que altres usuaris li han donat, busca petits resums i fins i tot extractes d’opinions de crítics literaris.

Al final de la xerrada, el presentador li fa una petita ronda de preguntes, on Mistry revela que aquesta tecnologia ja l’han volgut adquirir grans marques productores d’smartphones i tablets. Ell, però, pensa que això ha de servir per ajudar-nos a connectar amb el món real i no convertir-nos en màquines assegudes davant de màquines. 

Pranav Mistry utilitza un vocabulari molt fàcil d’entendre i fa unes explicacions molt clares i concises sobre el funcionament dels seu invent. Com a punt fort destacaria l’acompanyament de la xerrada amb un vídeo on surt ell mateix utilitzant i posant a prova el SixthSense. A part que fa l’explicació més amena, dóna autenticitat al que diu, ja que ho està comprovant ell mateix.

La veritat és que trobo absolutament increïble el que aquest home ha aconseguit. Connectar d’aquesta forma dos móns que semblen tan llunyans és brutal. D’una banda, penso que aquest descobriment pot tenir moltes aplicacions com facilitar la cerca d’informació i la velocitat de trobar solucions. Tot i així, d’altra banda em fa por que aquestes dues realitats puguin confondre’s i no puguem acabar distingint en quina d’elles vivim.

Maria Lee Alcober

1r Batxillerat B

UNA ALTRA MANERA DE VEURE LA VIDA

UNA ALTRA MANERA DE VEURE LA VIDA

L’article “Microchip para visión artificial” va ser publicat a per la web Solociéncia al seu apartat de medicina. No té data de publicació ni autor, però observant la data del primer comentari podem dir que va se publicat aproximadament  cap al setembre de l’any 2009. El trobareu en el següent enllaç: http://www.solociencia.com/medicina/08081803.htm#

En aquest article s’explica que s’ha dut a terme un assaig clínic en diferents persones per posar en pràctica la nova invenció del senyor Liu i el seu equip d’investigadors, un microxip que permet recuperar la vista a persones que han patit una retinitis pigmentosa o una degradació muscular relacionada amb l’envelliment. El que aquestes malalties produeixen en l’organisme és una destrucció dels receptors de llum que es troben a la retina, però no al nervi òptic. Aquest invent llavors, consisteix en un microxip implantat que estimula les neurones retinals retransmetent senyals visuals que al microxip li arriben provinents d’una petita càmera de vídeo integrada en unes ulleres de sol. Aquest xip, és especial pel fet que es comunica amb l’òrgan (nervi òptic) mitjançant  la transmissió inalàmbrica d’energia, de manera que s’evita l’ús de conductors electrònics, cosa que redueix el potencial d’infeccions.

La invenció del senyor Liu i els seus investigadors, és en la meva opinió,  un gran avenç per la ciència. Tota persona que estigui llegint aquest comentari, vol dir que manté el sentit de la vista, i per tant, que mai s’ha trobat en la situació d’una persona que no pot veure res. Potser ja haureu entès el que volia dir, però l’exemple de poder llegir aquest comentari és un mal exemple. Poseu-vos en la pell d’una persona adolescent que està estudiant la ESO i no té la oportunitat ni tan sols de veure la pissarra; o que un dia necessita agafar el metro i a l’hora del transbord no sap en quina direcció es troba el seu destí. Amb això que vull dir, que mai no valorem una cosa fins que ja l’hem perdut. Desafortunadament, he viscut d’aprop  una situació com aquesta, de maner que se del que estic parlant, i se que recuperar la vista és com tornar a néixer en una vida diferent.

Analitzant més científicament el microxip- vídeo, el sistema que aquest utilitza per transportar la imatge i d’altres mecanismes que en fan d’aquest un microxip molt segur, són realment impressionants; i amb un marge d’error molt petit. Llavors, ens adonem de que el que s’està fent en certa manera és transformar un element tecnològic en un sistema biològic, així que podem concloure que el que en realitat s’ha dut a terme és la biologització un xip.

Finalment, pensant en el que suposa que un aparell extern es pugui connectar amb un dels “cables” (nervi òptic) que va directament al cervell, arribo a la conclusió que en un període de temps no extremadíssimament llarg es podia arribar a crear un humà artificial. Un humà artificial del qual només els seus òrgans fossin creats per acció de la vida i pogués viure com un home més en el nostre ecosistema amb els seus propis pensaments i sentiments.                                                         

Anna Sans

1r btx A