La majoria dels europeus comparteixen avantpassats comuns recents.

Un estudi genètic de la Universitat de Califòrnia reconstrueix com van ser els moviments de les poblacions europees.

Un estudi de la Universitat de Califòrnia, i que ha estat publicat en la revista científica Plos Biolog, ha demostrat que la majoria dels europeus comparteixen avantpassats comuns recents. La reconstrucció de la història d’Europa pot ser clau per a conèixer els moviments de les poblacions en el darrer mil·lenni.

Per a poder realitzar l’estudi, es van dur a terme proves genètiques a més de 2.257 persones de 40 poblacions diferents de tota Europa. En aquest estudi genètic es partia de la base de que els segments d’ADN compartits entre pares i fills eren més llargs que els compartits entre cosins germans. Tanmateix, els segments compartits entre cosins germans serien més llargs que els compartís entre cosins segons, tercers, etc. És a dir, com més distant és la relació de parentesc, més curts són els segments d’ADN compartits. Els investigadors es van dedicar a buscar les seqüències del genoma compartit amb parents el mes llunyans possibles d’altres europeus.

Inicialment, es pensava que la relació genètica seria escassa, però els resultats han estat inesperats: les persones d’ascendència europea estan estretament relacionats. S’han trobat avantpassats comuns recents de tan sols 500 anys, en les poblacions analitzades. Com també que els habitants de l’Europa de l’Est comparteixen avantpassats des de fa 1500 anys. 

En la meva opinió, aquest descobriment resulta molt important pel que fa referència a l’estudi de l’aparició de l’home a Europa i els seus possibles desplaçaments geogràfics. Això pot permetre ampliar i millorar el coneixement sobre els moviments humans en el nostre territori i estudiar i explicar l’evolució física de l’home en relació el seu entorn, com possibles canvis geogràfics, climàtics...

També resulta molt interessant perquè l’estudi s’ha realitzat a partir de l’anàlisi genètic, i més concretament de segments d’ADN. Sembla impossible que la genètica ens pugui aportar tanta informació, com la que estem descobrint en els últims anys, ja que, a apart de descobrir coses com aquesta, permet l’estudi de malalties i coneixement de l’home d’una forma pràcticament matemàtica, degut a l’elevada precisió dels seus resultats, en general. 

Clàudia Riera 

1r Batxillerat D

MÉS HORES DAVANT LA TELEVISIÓ, MÉS PES?

El setembre del 2013 es va publicar un article anomenat “The Worldwide Association between Television Viewing and Obesity in Childrens and Adolsecents”, dirigit per Irene Braithewaite, investigadora de l’Insitute of Medical Research of New Zeland, publicat a la revista científica PLOS One.

 En aquest estudi, els investigadors han volgut demostrar que l’excés de pes en nens i adolescents, mesurat per l’IMC (índex de massa corporal), està relacionat directe i proporcionalment amb les hores que veuen la televisió. Mitjançant un estudi d’asma que es duia a terme, els adolescents entre 12 i 15 anys i els tutors dels nens entre 5 i 9 van haver de completar un qüestionari que formulava la pregunta: Durant una setmana normal, quantes hores al dia (24h) veus (el teu fill/a) la televisió? Les respostes van ser categoritzades en 4 grups: poc (<1 hora), moderat (1 a 3 hores), llarg (3 a 5 hores), i prolongat (>5 hores). El qüestionari incloïa també el pes i l’alçada, per tal de calcular l’IMC.

 El resultat d’aquest estudi van ser en total 284,675 respostes; 207,672 d’adolescents de 37 països i 77,003 de nens de 18 països, en els quals estava Espanya. Entre els enquestats un 89% dels adolescents i un 79% dels nens veien la televisió més d’una hora el dia. Comparant els IMC dels adolescents amb el temps consumit davant de la televisió (menys d’una hora) amb el moderat, llarg i prolongat, l’excés d’IMC va ser: 0,14kg/m2, 0,21kg/m2, 0,30kg/m2 per les adolescents i 0,08kg/m2, 0,16/m2 i 0,17kg/m2 pels adolescents. En els nens, les diferències dels IMC comparats amb el primer grup (<1 hora a la televisió) van ser: 0,24kg/m2, 0,34kg/m2 i 0,36kg/m2 per les nenes i 0,19kg/m2, 0,32kg/m2 i 0,36kg/m2 pels nens. 

Com a conclusió, podem observar que el temps veient la televisió està positivament associat a l’IMC, tan als adolescents com als nens. Aquests resultats constaten la evidència que veure la televisió contribueix a l’augment del IMC en la infància. No obstant, és evident que la veient la televisió el teu IMC augmenta, sinó que hi ha factors correlacionats que afecten (menjar, no fer esport, perdre el temps…).

En la meva opinió, aquest article és interessant perquè tracta un tema important i actual, el de la obesitat infantil i adolescent. Ho fa, no només a un país que és l’estereotip del sobrepès (EEUU), sinó a molts països del món amb un número molt important de nens estudiants, nosaltres. A la vegada, aquest tema ens afecta, ja que som estudiants i podem tenir el risc que el nostre IMC augmenti fins poder arribar al sobrepès i, més tard, desenvolupar malalties. Més, sent Espanya el número 1 mundial amb el percentatge més elevat de obesitat i sobrepès en nens.

http://bit.ly/1ty9Z0U 

Daniel Goday, 1r Batxillerat B  

El futur de la paraplègia

(Extret de  “Levántate y anda, rata” de Manuel Ansede,  El País,  24 de setembre de 2014.)
Científics europeus prenen el control en temps real de les potes de rates paraplègiques i consegueixen que caminin més de 25 minuts, esquivant obstacles sense cap errada.

L’escola politècnica Federal de Lausana, Suïssa, ha desenvolupat una tècnica gràcies a la qual, una rata paraplègica, amb la medul·la espinal completament partida en dos ha aconseguit caminar amb fluïdesa per una cinta de córrer i fins i tot, saltar algun obstacle. La rata ha estat capaç de fer més de 1000 passes durant 25 minuts amb posició dreta i amb l’ajuda d’un arnés per a subjectar-la en aquesta posició.
Això és possible gràcies a uns electrodes situats als circuits neuronals de la medul·la  que trans meten impulsos elèctrics sobre aquesta, on es reactiven els circuits neuronals residuals que conecten amb el cervell. Aquesta tècnica, anomenada estimulació elèctrica epidural, la va impulsar el 2009 el neurocientífic Reggie Edgerton, que primer la va provar amb rates i finalment va aconseguir que quatre homes paraplègics moguessin voluntariament caderes, turmells i peus.
Però el nou experiment fet a Suïssa va més enllà, disposa d’una xarxa de càmeres i un sofisticat algoritme matemàtic, que monitoritza el moviment de les rates. A més a més, el sistema s’automodula i optimitza els impulsos elèctrics rebuts, per exemple, al augmentar la freqüència dels impulsos elèctrics, les potes s’eleven més. Aquesta estratègia podria servir en un futur, per a millorar la rehabilitación de persones amb lesions de medul·la espinal, evitant així que els pacients perdin massa muscular i es faciliti la recuperació de la seva locomoció.
Tot i això, aquesta tècnica també compta amb algunes limitacions, ja que el major responsable de la investigació afirma que l’èxit de l’estudi en les rates en part, és degut a una injecció d’un conjunt de fàrmacs que han facilitat l’estimulació elèctrica de les seves potes i que, malauradament, aquests fàrmacs no estan preparats per a ser traslladats a les persones.
En conclusió, crec que aquest estudi ha proporcionat un avenç important en la investigació d’aquest tema. L’any 2012, a la Universitat de Zürich, junt amb la col·laboració de la Fundació  Internacional de Paraplègics, es va iniciar també, un estudi sobre aquest mateix assumpte, però no va aconseguir arribar tan lluny com ho ha fet aquest últim. Si segons com afirmen, es pogués començar a dur a terme aquesta tècnica a partir de l’estiu de 2015, suposaria una millora sorprenent en les vides de molts pacients que per diverses circumstàncies, tenen la medul·la espinal partida.
Opino que això és el futur, primer es podria utilitzar aquesta estratègia per a millorar la rehabilitació del pacient i acabar amb l’atrofia muscular, i més endavant, si es desenvolupés la idea, es podria arribar fins i tot a la possibilitat que un paraplègic recuperés la capaçitat de caminar i la mobilitat de les seves cames, la qual cosa seria tot un triomf en la medicina. Només a Europa hi ha 230 000 persones que pateixen una lesió medul·lar, per tant, amb aquests electrodes, moltíssimes persones podrien tornar a portar una vida “normal” i sobretot, ja no haurien de privar-se d’anar a alguns llocs per les seves limitacions, les adaptacions de les ciutats no serien necessàries, fins i tot, al cap i a la fi estalviaríem (tema que preocupa molt avui en dia). Llavors, per què no invertir en investigació?

 Gemma Nomdedéu.

Un nou camí per recórrer contra el càncer

El dia 27 de febrer de 2014, en el diari El Periódico es va publicar un article explicant els avenços que els científics Joan Massagué i Manuel Valiente han aconseguit en la seva investigació contra el càncer. El titular de El Periódico diu així “Massagué descubre una de las claves de la metástasis del cáncer cerebral”.

Joan Massagué després de rebre el premi de Bioquímica BBVA (2009)

L’investigador català de renom mundial Joan Massagué i el seu company Manuel Valiente han descobert els mecanismes d’expansió del càncer o metàstasi entre els òrgans. La determinació dels mecanismes d’aquest procés és fonamental a l'hora de poder reduir l’elevada mortalitat d’aquesta malaltia en un futur; els tumors que en un principi no eren molt agressius es poden convertir en mortals si es comencen a dispersar per tot el cos. L’experiment realitzat des del Centre Memorial Sloan Kettering s’ha centrat en el procés de metàstasi al cervell, i s’ha descobert que l’enzim plasmina hi juga un paper molt important. Aquesta proteïna posa en marxa un seguit de senyals químics que fan que les cèl•lules tumorals comencin a morir i per altra banda impedeix que aquestes s’adhereixin a la part externa dels vasos sanguinis, cosa que evita la seva propagació. Aquesta substància generalment inactiva es posa en funcionament quan el sistema immunitari detecta que alguna cosa anormal està entrant al cervell. Algunes de les cèl•lules canceroses, però, aconsegueixen evitar l’acció d’aquest enzim cosa que permet que aquestes s’instal•lin al cervell i es multipliquin. El repte ara per ara, segons diuen els dos investigadors, serà trobar un fàrmac capaç d’inhibir les defenses de les cèl•lules tumorals resistents.

Plasmina, enzim clau a l'hora d'aturar la metàstasi

El format de l'article és correcte: té una formalitat adequada per un diari i la notícia està narrada des d'un punt de vista objectiu. Tot i que la notícia és científica, complexa i s'introdueix vocabulari que en un principi és nou per a molts lectors, el contingut és clar i concís cosa que agilitza la lectura de la notícia.

Pel que fa la meva opinió respecte aquest descobriment, jo crec que si bé és cert que el descobriment significa un gran avenç en el món de l’investigació del càncer, també té els seus inconvenients. La plasmina també té un efecte anticoagulant que s’hauria de tenir en compte. En cas d’aturar la metàstasi, es reduiria molt la coagulació i l’individu podria patir greus problemes sanguinis.

A més a més, la presència de la Serpina, una proteïna produïda per les cèl•lules tumorals, pot suposar un gran contratemps. L’efecte d’aquesta substància és inhibir el funcionament del plasminogen, una substància creada pel sistema immunitari encarregada d’activar la plasmina.

En conclusió, crec que el descobriment de Joan Massagué ha estat molt rellevant en el que es refereix a la investigació del càncer, però que de moment no pot tenir una aplicació pràctica i directa sobre pacients ja que encara està en  descobriment i no se sap si poden existir efectes secundaris. 

Encara queda un llarg camí per recórrer per tal de poder acabar amb una de les malalties actuals més mortals que existeixen.

Iago López Güell

1r Batxillerat A

El turisme té fronteres?

                      Logo de l’empresa “Space Adventures": http://www.championtravel.co.nz/

“Primeros turistas en la Luna” és un article anònim publicat al diari virtual El País al dia 22 de juliol de 2014 en la secció “ El acento”.

Vivim en una època de globalització. Moltes coses han canviat en aquest últim segle. Una d’elles és el turisme que, actualment, té una gran importància en l'economia de molts països. Pràcticament pots anar, si tens els diners i el temps necessaris, a qualsevol país del nostre planeta. Però l’emprenedor visionari Tom Shelley ha anat un pas més enllà i ha establert la nova frontera del turisme en la Lluna. Per fer-ho possible ha aconseguit convèncer a 2 grans multimilionaris per què inverteixin en el seu projecte.

L’objectiu d’aquest emprenedor és enviar els primers 2 turistes a la Lluna a finals del 2017 o principis del 2018. Aquest procés es duria a terme mitjançant la nau russa Soyuz i la travessia consistiria en circumval·lar la Lluna en una òrbita de 100 quilòmetres d'altura durant cinc dies. Això sí, el cost d’aquest viatge tan insòlit seria de 150 milions de dòlars (uns 120 milions d’euros). Però no solament seria un viatge per la gent més rica, sinó també per la més aventurera, tenint en compte els riscos i dificultats que té viatjar per l’espai amb comparació a anar de vacances a qualsevol altre lloc de la Terra.

Des del meu punt de vista aquest article m’ha semblat ben redactat i el toc humorístic que l’autor li donava el feia més amè.  El contingut era correcte i interessant, l’únic que li hagués faltat és alguna imatge.

En últim lloc, m’agradaria afegir que estem davant d’una gran innovació en l’àmbit tecnològic, cultural i econòmic. I que aquesta empresa serà la predecessora d’un gran i pròsper mercat turístic dins del Sistema Solar que podria arribar en aquest mateix segle. Això sí, un cop s’hagi solucionat la Crisi econòmica.

Àlex Perellolló
1 Batx-D

Estudiant el passat s'il·lumina el present

The Evolution of Sleep: 700 Million Years of Melatonin (L’evolució del son: 700                          milions d’anys de Melatonina), publicat al New York Times per Carl Zimmer el dia 2 d’octubre d’aquest any a l’apartat de Science (Ciència).

No es pot negar que el cicle: dia-nit de la Terra regeix les nostres vides.

La foscor fa que es desencadenin una sèrie d’esdeveniments moleculars que s’estenen des dels nostres ulls fins a la glàndula pineal que segrega una hormona anomenada melatonina al cervell.  Aquesta hormona, quan s’adhereix a les neurones, altera el seu ritme elèctric impulsant el cervell en el son.

El que fa que pel matí el nostre cervell torni a la normalitat és la llum que elimina la melatonina del nostre cervell.

Quan es fa fosc i ens quedem desperts realitzant qualsevol tipus d’activitat, en realitat, el que estem fent és lluitar contra aquest procés del son impedint la segregació correcta de melatonina. És per això que si no dormim durant la nit  després ens trobem cansats.

Durant molts anys els científics s’han preguntat com va començar aquest cicle. És ara quan un nou estudi sobre la melatonina deixa entreveure que es va desenvolupar fa uns 700 milions d’anys.

Els científics del Laboratori Europeu de Biologia Molecular d’Alemanya estudien l’activitat dels gens que participen en la captació de melatonina i altres molècules relacionades amb el son.
Ha estat aquests últims anys que han comparat l’activitat d’aquests gens en humans i en invertebrats (cucs marins anomenats: Platynereis dumerilii).

Aquest estudi parteix que el son va evolucionar a partir de la pujada d’aquests petits animals a la superfície del mar per alimentar-se i el seu descens a les profunditats marines quan es fa fosc per ocultar-se dels seus depredadors i dels rajos ultraviolats del sol.

El procés que realitzen aquests cucs és el següent: pel matí utilitzen uns petits cilis per pujar a la superfície de l’oceà. Quan el sol es pon és quan els cucs comencen a segregar la melatonina. Aquesta hormona s’adhereix a les neurones que controlen els cilis en moure’s i els transmet uns impulsos elèctrics que fan que aquests cilis es “congelin” i els cucs s’enfonsin. Pel matí el cicle torna a començar.

Personalment crec que és un pas important per a la ciència haver realitzat aquest descobriment ja que això pot ajudar a continuar investigant en el procés evolutiu de l’espècie humana i tanmateix en l’origen de la vida.

Tot i això encara queda molt per confirmar un vincle evolutiu perquè encara és necessari trobar si la melatonina juga un paper similar en altres animals.

Clara Nogué i Ansón

1r Batxillerat B

Recuperant el sentit

El vuit d’octubre de 2014 es va publicar a la revista Science dos articles sobre els avenços aconseguits per el grup de metges liderats per Dustin Tyler a Cleveland, Ohio i per Max Ortiz-Catalan a Suècia. “A neural interface provides long-term stable natural touch perception” es titula el primer article, escrit per el propi Dustin Tyler, on ens explica, al igual que segon article, escrit per Max Ortiz-Catalan, que es titula “An osseointegrated human-machine gateway for long-term sensory feedback and motor control of artificial limbs”, com han desenvolupat un braç ortopèdic que s'acobla amb l’os capaç de connectar amb els nervis del pacient a través d’elèctrodes i fer que recuperi, al llarg d’un any i escaig,  el sentit del tacte.

Un pacient agafa raïm sense aixafar-lo. Fotografia de Dale Omor

Aquestes dues notícies han estat recollides pel periodista Antonio Martínez Ron a l’article de Vozpopuli titulat “Cómo devolver el sentido del tacto a un amputado” que va sortir el dia 10 d’octubre d’aquest any. Antonio Martínez ens explica com els investigadors de Cleveland han anat avançant fins a aconseguir un prototip de braç ortopèdic capaç de que el pacient sigui capaç de distingir textures. Els elèctrodes no estimulen els nervis originals, sinó que els pacients han hagut de relacionar diferents estímuls amb diferents textures, és a dir, crear una xarxa neuronal nova per reconèixer els objectes. 

Braç biònic.                                        Fotografia de Russell Lee

Considero que aquest recent avenç científic serà un pas ben gran en el camp de la recerca biotecnològica. A més, arreu del món molta gent es beneficiarà de les pròtesis capaces de fer recuperar el tacte, com ara el pacients que pateixen del síndrome dem membre fantasma, és a dir, que el pacient és capaç d’experimentar sensacions i, sobretot, dolor, en un braç que ja no hi és. Amb el nou braç, seran capaços de tornar a tocar i de sentir que tenen el braç un altre cop, per tant, aquest síndrome desapareixerà.  

A més a més, aquest avenç es podrà aplicar a altres pròtesis necessàries, com ara el desenvolupament de pròtesis de cames capaces de reconèixer diferents tipus de terra.  

Per últim, m’agradaria afegir que, tan els investigadors com els pacients, a través d’aquesta recerca, han aconseguit recuperar el sentit perdut. No només el tacte, sinó que han demostrat que la unió entre les noves tecnologies i la biologia, en la qual molta gent no hi confia, pot arribar a bon port. Aquests braços ortopèdics son un clar exemple de que la unió entre biologia i tecnologia moltes vegades és un gran encert.  

Elena López-Contreras                 1r Batxillerat B 

Un pas cap al gran desconegut

Creació d'un mini-cervell de rata que viu durant nou setmanes

"Scientists have created the most realistic fake brain tissue ever" (Científics creen el teixit cerebral artificial més realista fins el moment), publicat al Washington Post per Rachel Feltman el dia 11 d'agost d'aquest any a l'apartat de Speaking of Science (Parlant de Ciència).

Per als que prefereixin un article en castellà podeu consultar-ne un titulat "Crean un microcerebro de rata en 3D que se mantiene vivo nueve semanas", publicat al diari digital de ciència i tecnologia La Flecha per Sarah-LF el 12 d'agost d'aquest any.

Cervell artificial que pretén copiar les sis capes laminars del neocòrtex

Bioenginyers de la Universitat de Tufts (prop de Boston, Massachussets), una de les principals Universitats privades d'investigació dels Estats Units, han creat el que és, de moment, el cervell artificial més realista. 

No és el primer cop que s'intenta crear un cervell artificial: durant anys els científics havien estudiat el cervell fent créixer neurones en una Placa de Petri. El problema era que aquestes neurones només creixien d'una forma plana, i el cervell és una estructura en 3 dimensions. Llavors s'havia intentat donar espai a les neurones per créixer en 3 dimensions, però aquestes no sobrevivien gaire ni podien copiar l'estructura real del cervell.

Què ha fet aquest grup de científics, doncs? Ha desenvolupat una combinació nova de materials per intentar copiar la matèria blanca i gris del cervell. Aquest nou model té la forma d'un donut, i està fet de proteïnes de seda on s'ancoren neurones de rata i un centre de gel de col·làgena, que permet que es connectin els axons, simulant així una estructura i elasticitat semblant a la d'un cervell real. I després creant sis cercles concèntrics han aconseguit replicar les sis capes laminars del neocòrtex.

Aquest cervell pot sobreviure fins a nou setmanes al laboratori, i pot ajudar a respondre els nostres dubtes sobre malalties neurològiques com l'Alzheimer, conèixer els efectes de les drogues usades per tractar depressions i epilèpsia, o esbrinar com el cervell guarda les memòries i sent dolor.

Vista de les proteïnes de seda i la seva composició porosa

L'article és molt correcte, tan en contingut com en forma. No usa paraules gaire científiques -és més aviat un article de divulgació científica- però com que està en anglès pot ser que algunes paraules no s'entenguin. Respecte al contingut, és clar i s'explica amb brevetat, considerant que el tema no és fàcil, i senzillesa. Com a article orientat a un públic amateur està molt bé.

La meva opinió sobre la notícia és que, per una banda, està clar que aquesta és una creació important i que pot ajudar-nos a saber més coses del cervell, un òrgan del qual en sabem molt poc i que és essencial per la vida. Primer, per simplement conèixer, per exemple, com respon el cervell a una lesió traumàtica o com és que sent dolor. I després, per aprendre més sobre les malalties neurològiques, que afecten a una part important de la nostra societat. Aquest avenç podria ajudar a una gran quantitat de persones: malalts que pateixen malalties, de moment, molt desconegudes. Sens dubte aquesta és la possible utilitat que trobo més important d'aquesta creació científica.

Per altra banda, encara que és una veritat que no sabem gaire coses sobre el cervell, i crec que tampoc en sabríem moltes més després dels experiments que puguin fer amb aquesta creació artificial, un pas sempre és un pas. En la meva (molt humil) opinió encarna falta molt perquè puguem dir que tenim un mínim coneixement de com funciona realment el cervell. Actualment és el gran misteri, i diria que de moment, continuarà sent-ho. De totes maneres és innegable que, en la ciència, tots els passos compten, i aquest avenç obre la porta a futurs descobriments. O això espero.

I, per últim, la notícia em fa pensar si no estarem endinsant-nos en un món una mica perillós. Tot el tema de crear intel·ligència, i vida, em sembla una mica delicat, sobre tot pel possible mal ús que se'n podria fer. No sóc ni alarmista ni crec que la intel·ligència artificial ens conquerirà, no estic dient això. Però sí que sóc una gran fan de genis com Phillip K. Dick o Isaac Asimov i puc assegurar que, malgrat gaudir de totes les seves novel·les, no m'agradaria que es convertissin en una realitat.

Kim López Güell

1r Batxillerat B

Un pas més, endavant

“Investigadors de l’Hospital del Mar alerten sobre una nova droga d’abús molt tòxica” així titulava l’article publicat per l’ARA el 8/5/2012 en l’apartat d'“ara ciència” en la seva versió digital. L’article era de redacció interna del diari i conseqüentment anònima.

http://www.reddit.com/r/Drugs/comments/1ayw2f/mxe_in_comic_form/ 

Els investigadors i professionals en l’àmbit de l'estudi de les drogues i del seu consum, alerten del perill que comporta l’ús de drogues sintetitzades artificial i il·legalment i també pel que fa als seus efectes secundaris.

Inicialment se’ns exposa el “background” de l’estudi i les propietats d’aquesta nova droga coneguda com a metoxetamina (MXE). La MXE es classifica com a una droga dissociativa, és a dir, distorsiona les percepcions visuals i auditives creant un estat al·lucinogen i d’èxtasis.

Posteriorment, l’autor explica la gran quantitat d’efectes secundaris que pot comportar el consum d'aquesta droga. Pel què fa a aquest últim punt, destaca la seva fabricació sintètica en laboratoris clandestins.

Com a conclusió, l'autor destaca el paper que juga l’Internet en la proliferació del mercat de les drogues. I, en el cas de la MXE, aquesta situació s'agreuja ja que pot ser adquirida com a droga alternativa a la ketamina emparada com a analgèsic per a animals.

Finalment, es destaca el problema que implica la barreja de diverses drogues clandestines (il·legals o no) i els greus efectes que pot comportar per a la salut del consumidor. En aquest darrer paràgraf, es remarca també el paper que hauria de jugar la policia per evitar la proliferació, venda i fabricació d’aquestes drogues.

Pel que fa aquesta noticia, d’orientació científica, es pot destacar el seu paper divulgatiu. Amb vocabulari de poca complexitat i amb unes idees clares i directes, aquest article pretén criticar el consum de drogues i alertar-ne dels efectes secundaris. És clar, doncs, que no es refereix purament a un text científic ja que l’ús d’argot científic es pràcticament nul.

El que més em crida l’atenció d’aquesta notícia és el camp d’investigació que obre i la magnitud del mercat que manipula drogues. Ja no tan sols les il·legals sinó també les que resten fora de la legalitat degut a que la seva compra no es il·legal, però sí el seu consum. Crec que els divulgadors científics juntament amb els educadors poden jugar un paper molt important en la lluita contra el consum de drogues altament perilloses com la MXE. Malgrat els esforços duts a terme, encara hi ha molt camí per recórrer en la lluita contra les drogues.

Albert Vall,
1r Batxillerat B