Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris vida. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris vida. Mostrar tots els missatges

diumenge, 10 de maig del 2015

La vida comença a semblar possible


 El passat 4 de maig del 2015 es va publicar al New York Times una notícia que duia per titular : Making sense of the Chemistry that ledto life on Earth, Trobant un sentit a la química que va permetre la vida a la Terra.


La hipòtesis proposada per John Sutherland, un químic de la Universitat de Cabridge (Anglaterra) és la següent:
L’acció de Júpiter i Saturn (que orbitaven molt més a prop del Sol) van deixar anar una cascada d’asteroides : el Bombardeig Pesat Tardà, que va arribar mínimament a la Terra. Amb la calor d’aquests impactes, el carboni dels meteorits va reaccionar amb el nitrogen de l’atmosfera per formar cianur d’hidrogen. El cianur es va dipositar al fons de grans piscines d’aigua i reaccionava amb metalls que feien que s’irradiés amb llum ultraviolada per acabar-se dissolent. Es diu que es van formar precursors de lípids, nucleòtids i aminoàcids. Són els tres components significatius d’una cèl·lula.

Després de la seva descoberta probable, va desenvolupar aquest escenari geològic, reproduint les condicions que requeria la química de la vida.

Segons la descoberta del Dr. Sutherland fa sis anys, la clau del món és l’ARN. L’ARN es considera la primera molècula portadora d’informació i no l’ADN, ja que també pot actuar com un enzim per crear més ARN. Es compon d’una cadena de nucleòtids i cadascun està format per una ribosa + una base nitrogenada + un grup fosfat.

Després de deu anys d’investigació i proves de diverses combinacions, el Dr. Sutherland va descobrir que la solució no era construir la ribosa i les unitats de sucre per separat d’una manera metòdica ja que l’addició d’un altre producte químic simple converteix aquest híbrid en un ribonucleòtid.

El Dr. Sutherland i el seu grup ha passat els últims sis anys fent experiments per veure com la química del ribonucleòtid es pot vincular de nou al cianur d’hidrogen com a punt de partida. Fins ara han demostrat maneres de generar 12 dels 20 aminoàcids utilitzats en les proteïnes, dos dels quatre ribonucleòtids d’ARN, i glicerol 1-fosfat, són el bloc universal de construcció dels lípids a partir dels quals es formen les membranes cel·lulars.


Els seus resultats van ser publicats a la revista Nature Chemistry.

Malgrat les teories del Dr. Sutherland alguns investigadors són partidaris de la variabilitat de condicions que fan possibles la vida i que diuen que són incompatibles ja que per exemple alguns productes químics del Dr. Sutherland no poden ser barrejats tots alhora, segons els seus esquemes perquè cal que aquests productes siguin lliurats de forma seqüencial o simplement que els processos proposats no es poden assegurar de que procedeixin sempre de la mateixa manera.

Dr Benner (director de la Fundació per l’Evolució Molecular Aplicada a Gainesville): “Un món d’ARN està carregat amb diverses paradoxes no resoltes.”

La vida pot ser encara poc probable, però almenys està començant a semblar gairebé possible.


                                                                                                                            Clara Nogué i Ansón
                                                                                                                                  1r BATX B

diumenge, 29 de març del 2015

Som del tot humans?

El diari ABC va publicar el dia 27 de Març de 2015 una entrada on podem visualitzar un video que ens parla d'un nou descobriment en el camp de la genètica humana. Aquest recent estudi indica que l'ésser humà conté 145 gens "externs" és a dir, procedents d'altres criatures, una evidència que suggereix que no som 100% éssers humans. Aquesta mateixa entrada dona la opció de visitar un  article publicat el 16 de març de 2015 on es desenvolupa també el mateix tema.






El video comença amb una afirmació realment impactant, on el científic que ens explica el descobriment ens diu que si parlem amb propietat cap de nosaltres és completament humà, al menys a nivell genètic. Una part del nostre material genètic no procedeix per herència dels nostres avantpassats sino que pot procedir d'altres espècies sobretot de virus, microrganismes i en alguns casos de plantes. Aquest descobriment trenca l'esquema que es tenia fins ara de l'arbre evolutiu, molt ben definit segons els investigadors, ara passaria a ser una mica més caòtic. Així doncs, científics de la universitat de Cambridge han descobert un total de 145 gens que tenen una procedència no humana, a aquesta conclusió van arribar després d'una tasca realment laboriosa que consitia en seqüenciar el genoma de 40 organismes (elefants, zebres, humans, mosques de la fruita etc) seguidament hi havia un procés de classificació que consistia en trobar determinats gens que tenien moltes similituds amb altres gens procedents d'altres organismes que no tenien res a veure amb l'animal estudiat. Un cop s'havien trobat aquests gens s'estudiaven més a fons i finalment els investigadors van obtenir un paquet composat de centenars de gens presents ens tots aquests animals estudiats, en el cas de l'home un total de 145. Ara la pregunta que es plantejen els científics especialitzats en genètica és: Com han acabat aquests gens d'organismes simples en els animals més complexos com l'ésser humà, el gos o el gat? I en quin moment de l'evolució s'ha produit això? Fins ara es sabia que els microrgansimes com les bacteries tenen un sistema de transferencia de l'ADN anomenat Trnasferèncai Horitzontal, és adir, un organisme li pot transferir un paquet d'ADN a un altre especialitzat en una funció determinada per exemple per fer-se resistent als antibiòtics. Aquest fet era conegut, el que es desconeix és si entre animals més complexos existeix aquest tipus de Transferència Hortizontal, i aquesta idea ha generat un gran debat a la comunitat cinetífica ja que determinades persones creuen que això és impossible. Ara però, sabem que aquest material genètic està assimilat pel nostre organisme i compleix moltes funcions biològiques i bioquímiques.

Aquest video és realment interessant i no té una duració massa llarga (5 min) així que és molt fàcil de mirar. No té un nivell de complexitat massa elevat i qualsevol persona amb uns mínims coneixements en el camp de la biologia, concretament el de la genètica pot entendre'l i fer-se una idea del tema principal del descobriment. Personalment trobo que és un descobriment molt interessant i necessari per poder esbrinar el secret de la vida, és un primer pas per arribar a entendre la complexitat de la genètica i el fet de hagi originat un debat és un punt positiu ja que les incògnites mouen la ciència i ara certes qüestions sobre la evolució que es consideraven tancades han de tornar a ser reconsiderades i estudiades de nou.
Es pot obtenir més informació a la revista Genome Biology, on es va publicar per primer cop la notícia.

Sebastián Jiménez 1r Batx B

divendres, 13 de març del 2015

Aigua al planeta Mart

Marte tuvo un océano tan grande como el atlántico hace 4500 millones de años: Aquest era el títol del article publicat al diari ABC el 6 de Març de 2015 a la secció de ciència. Es tracta d'un article anònim i de redacció interna. Tal i com ho indica el títol, ens explica que a Mart fa 4500 milions d'anys va haver-hi aigua, concretament un total de 20 milions de kilòmetres cúbics en aigua. Un gran descobriment que obre de nou la possibilitat de que al planeta roig es donessin condicions per a la vida.  

Imatge estimada de com seria Mart fa 4500 milions d'anys


Científics del centre espacial de vol Goddard de la NASA, a Greenbelt (Maryland) certifiquen que mart tenia un oceà de tamany similar a l'atlàntic i que ocupava un 19% del planeta. Aquest descobriment ha estat possible gràcies a alguns instrument d'última generació, en primer lloc el "Very Large Telescope (VLT)" el telescopi més potent del món, i per una altra banda el Telescopi d'infraroigs de la NASA. Al llarg de 6 anys aquests dos instruments han estat recopilant dades sobre la composició de l'atmosfera de mart. Bàsicament s'ha estudiat dues formes essencials, l'H2O (aigua), la que coneixem nosaltres i l'HDO, o aigua semi-pesada, una variació de l'aigua on un àtom d'hidrogen és reemplaçat per un àtom de deuteri. L'equip de científics liderats per l'enginyer Gerónimo Villanueva va analitzar els nivells d'ambdues molècules i va descobrir que l'HDO quedava atrapat al cicle de l'aigua de mart mentre que l'H2O tendia a escapar a l'espai. S'ha pogut arribar a aquesta conclusió gràcies a les restes d'aquestes dues partícules trobades als pols de Mart i en un meteorit de 4000 milions d'anys d'antiguitat. Gràcies a aquestes dades s'ha pogut determinar com succeïa el cicle de l'aigua a mart, la quantitat de líquid que passava a l'espai i la quantitat de líquid que es quedava al planeta. Aquest estudi proporciona una estimació sòlida de la quantitat d'aigua que va tenir Mart en algun moment de la seva vida i també ha permès esbrinar que Mart va ser un planeta molt humit durant un període de temps molt llarg, cosa que indica que podria haver estat un planeta habitable.

A través d'aquest estudi hem pogut comprendre molt millor la història del nostre planeta veí. La possibilitat de pensar en formes de vida a mart ens obliga a pensar en un temps molt llunyà, però ens dona una visió de que aquest planeta, tot i que pugui  semblar  molt hostil i diferent al nostre en un passat va ser similar al planeta Terra i ara les hipòtesis sobre formes de vida a Mart es fan més sòlides gràcies a aquest descobriment. Els científics, per raons de proximitat i condicions ambientals només veuen possible en l'actualitat la colonització d'aquest planeta, per tant, tota informació que puguem rebre sobre Mart és benvinguda perquè no podem descartar la possibilitat d'haver d'emigrar cap a allà. Trobo de vital importància aquest descobriment, i opino que dona un petit raig d'esperança a la possibilitat de poder viure en un altre planeta que contingui aigua que no sigui el planeta Terra. És obvi que omplir d'aigua un 19% de la superfície de Mart és una tasca molt difícil i que requereix molta paciència, però ara sabem que és possible i si la ciència està de la nostra part, podrem modificar l'atmosfera de mart mitjançant l'ajuda de plantes introduïdes per nosaltres i qui sap si alguna generació de la espècie humana tindrà el plaer de presenciar l'aparició d'aigua gràcies a l'acció humana després de 4500 milions d'anys. Si ja va ser possible en el passat, qui ens diu que no pugui tornar a ser-ho en un futur.


Sebastián Jiménez 1rBatx B

                                                                                                                                                


















divendres, 17 d’octubre del 2014

Una nova esperança

Aquest article va ser publicat pel diari de ciència i tecnologia online 'La Flecha': http://laflecha.net/el-corazon-mecanico-puede-ser-una-alternativa-al-transplante-de-corazon/ per Sara LF el 19 de setembre de 2014.

Un dels reptes més importants de la medicina actual és substituir completament la funció del cor. Actualment, el 'cor mecànic' s'utilitza com a pont per al trasplantament cardíac però, gràcies a la seva alta durabilitat, podria esdevenir una opció diferent al trasplantament en pacients que no responen als tractaments convencionals. 

La insuficiència cardíaca afecta gairebé un 2% de la població espanyola i a un 10% dels majors de 70 anys, augmentant la seva prevalença cada any. Per això, la demanda de trasplantaments de cor s'ha incrementat, ja que el nombre de donants de cor òptims s'ha estancat en els últims anys gràcies a la reducció d'accidents de trànsit. 

Cirurgians fent un transplantament de cor
Aquesta disminució fa necessària la recerca d'alternatives que substitueixin, ja sigui total o parcialment, la funció del cor. Una d'elles seria l'anomenat cor mecànic, utilitzat convencionalment com a pont al trasplantament.
No obstant això, segons els experts de l'Hospital Universitari de Bellvitge les millores que s'han implementat en ell, com una major durabilitat, fan que es converteixi en una alternativa en pacients ancians amb insuficiència cardíaca molt avançada i que no responen als tractaments convencionals. 

"Aquestes dades són molt encoratjadors ara que a Espanya s'estan reduint les donacions de cor i es necessita una alternativa per al tractament de la insuficiència cardíaca" - explica Nicolás Manito, cap de la Unitat d'Insuficiència Cardíaca i Trasplantament Cardíac de l'hospital català - "El futur del tractament de la insuficiència cardíaca avançada passa per l'augment en l'ús de cors mecànics. Fins al punt que el trasplantament acabarà quedant com una opció molt secundària ".

Les assistències ventriculars de llarga durada, coneguts com cors mecànics, són bombes centrífugues que donen un flux continu de sang i substitueixen de forma parcial o total la funció del ventricle esquerre del cor, portant sang del ventricle esquerre a l'artèria aorta. 

L'energia elèctrica que necessita s'aconsegueix mitjançant un cable que surt de l'abdomen del pacient i es connecta a unes bateries recarregables, el que permet al pacient ser autònom i portar una vida normal. La mida d'aquestes s'ha aconseguit reduir per facilitar la mobilitat del pacient i la seva vida diària, a més d'allargar el seu temps de funcionament (sense haver d'estar connectades).

Els cors mecànics ja són rutinaris en països com Alemanya i EUA, on l'any passat es van implantar més de mil assistències mecàniques de llarga durada. A Espanya fins ara només hi ha hagut una desena de casos, sobretot en pacients en els quals el trasplantament estava contraindicat. 

"Si fins al moment s'han desenvolupat menys al nostre país ha estat només pels alts índexs de donacions registrats", conclou Manito. 

Personalment, crec que aquest assoliment representa un gran avenç en el món de la salut. Per aquelles persones que és impossible -per les raons que siguin- realitzar un transplantament de cor, això representa la possibilitat de poder seguir mantenint una vida gairebé normal. Per a les persones grans que no podrien suportar el transplantament o els mètodes convencionals, això suposa poder viure més anys.

M'ha agradat aquest article perquè no utilitza paraules gaire complicades d'entendre -aquest diari està orientat cap a la divulgació científica- i qualsevol pot adonar-se perfectament del que està parlant i comprendre l'avenç que suposa.

El fet que a Espanya hi hagués un gran índex de donacions m'alegra molt i saber que si s'han reduït ara és perquè han disminuït els accidents de trànsit és molt satisfactori. Penso que és un gran pas i que aquest portarà a molts altres avenços per tal de poder millorar la nostra salut i les nostres vides.

Maria Lee Alcober
1r Batxillerat B

dijous, 16 d’octubre del 2014

LA HUMANITAT NECESITA 1,5 PLANETES PER A SATISFER LA SEVA DEMANDA DE RECURSOS


‘LA HUMANITAT NECESITA 1,5 PLANETES PER A SATISFER LA SEVA DEMANDA DE RECURSOS’
Així es com es titula la notícia publicada pel diari ‘El Mundo’ el darrer 30 de setembre. Com podeu imaginar, ens parla sobre el fet que la Terra no té prous recursos necessaris per a suportar la petjada ecològica humana i per altra part ens mostra en quina situació ens trobem Espanya respecte a la mitjana.
La notícia informa sobre un estudi que ha fet la ONG WWF i que ha publicat a la revista del darrer mes anomenada: ‘Informe Planeta Viu 2014’. Per una part explica algunes de les causes d’aquest fet, com són, per exemple, l’augment de les activitats humanes (contaminació, emissió de gasos, etc). Per altra banda ens informa sobre les diverses conseqüències que està tenint, com ara el dramàtic descens en la biodiversitat, l’augment de més de la meitat de la petjada ecològica en els últims 50 anys o el canvi climàtic. Respecte a la mitjana mundial, el nostre país ocupa el lloc número 40, el que significaria que si tothom visqués com un ciutadà espanyol la humanitat necessitaria 2,3 planetes per a satisfer les necessitats humanes.
 
 
He escollit aquesta notícia perquè m’han impactat molt les dades que dona sobre totes les conseqüències que està tenint les demandes que es fan del nostre planeta. Crec que en el nostre dia a dia no ens parem a pensar en tots els residus que produïm, i encara menys els de tots els habitants de la Terra. Aquest és un problema que cada dia que passa es fa molt més gran i tots hauríem d’estar més conscienciats. Si ens fixem en algunes de les conseqüències que ja s’han viscut, com ara que el 52% de la fauna salvatge en els últims 40 anys ha desaparegut, podem veure que són problemes que ens queden molt a prop i que per tant, ens afecten.
Per concloure, considero que, tot i que es difícil que tanta gent com sóm ens posem d’acord, hauríem de tenir més en compte les solucions que tenim a l'abast per resoldre aquest greu problema.

Helena Batlló 1r Batx D

dimarts, 14 d’octubre del 2014

Un nou començament?

Font: http://d1jqu7g1y74ds1.cloudfront.net/wp-content/uploads/2013/10/Ron-Miller-Titan-illustration-580x435.jpg

"Lagos en Titán". Així es titula l'article publicat a Investigación y Ciencia (la versió espanyola de Scientific American) per Clara Moskowitz el 10 de Juny d'aquest any.


A Tità, el segon satèl·lit més gran del sistema solar, hi ha característiques similars a les de la Terra i hi ha núvols, pluges i llacs, però en comptes d'aigua són de metà. Segons l'opinió generalitzada, la Terra fa molt de temps va ser similar al Tità actual, així que hi ha un interès obvi en el satèl·lit.

Font: http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/thumb/5/5a/Ti
tan_multi_spectral_overlay.jpg/200px-Titan_multi_spectral_overlay.jpg
L'article ens informa que han detectat reflexos lluminosos provinents d'un llac de metà que podrien ser originats per petites onades. Les onades implicarien grans quantitats de metà i età líquid.
Aquest fet és important ja que si hi hagués algun tipus de vida segurament seria primitiva, per la qual cosa el lloc on és més probable que habitin és a grans masses líquides. Un altre aspecte important és la possibilitat d'una nau espacial d'exploració d'aterrar en un medi aquós, implicant un aterratge més simple.

Durant els anys següents els científics corroboraran si són onades o no, ja que amb l'arribada de la primavera s'aixecaran vents més forts que simplificaran la cerca.

L'article està escrit correctament, amb un lèxic adequat per a lectors poc coneixedors del tema, poc tècnic. L'explicació és bona, i les dades semblen fiables, ja que provenen de Scientific American (una important revista científica americana). Un inconvenient d'aquest article és que aprofundeix molt poc en el tema (perquè és purament divulgatiu).

Personalment m'agrada aquest article ja que m'interessa el fet que hi pugui haver vida (unicel·lular i primitiva, però vida al cap i a la fi) a altres llocs a part de la Terra.
Si es descobreix que hi ha vida, es demostraria que no és un fet únic i fins i tot pot ser que sigui comuna a l'univers.

Enric Erra
1r Batxillerat B