Els aliments modificats genèticament no maten, salven vides

Tot seguit us parlaré de la conferència que he vist de la doctora Pamela Roland titulada “The case for engineering our food” publicada al canal de youtube “Ted Talks” el dia 4 de maig de 2015.              

Imatge de de la xerrada: https://www.youtube.com/watch?v=wZ2TF8-PGQ4

La xerrada la duu a terme una experta en la genètica de les plantes (biotecnòloga) que el que pretén és trencar amb el fals mite que la modificació genètica és una cosa dolenta, insana. Ella defensa que com tant altres grangers que busquen el producte més ecològic possible, té l’objectiu d’alimentar la població sense que es destrueixi el medi ambient. Per començar, ens diu que quasi tot el que mengem està modificat genèticament: des del blat de moro de les crispetes, al plàtan i dels tomàquets fins a la papaia. Aquest últim cas per exemple, la doctora explica que si no hagués tractada genèticament, segurament la papaia hauria desaparegut o almenys no l’hauríem pogut menjar, ja que altres organismes com insectes l’haurien fet malbé. Un dels temes que tracta més importants, és que gràcies a petites modificacions genètiques de vegetals com l’arròs, aquests són més resistents i per tant se’n disposen més sovint. Els grangers no pateixen pèrdues econòmiques, i el més important: es poden alimentar més boques. Per últim, també defensa que la biotecnologia compleix amb la mateixa funció que els pesticides però amb més avantatges: no causa malalties.

Al principi no pensava que pogués ser tant interessant, però la veritat és que m’ha agradat molt. Tots coneixem l’exitós format de les “Ted talks”. En aquest cas, la doctora ha utilitzat exemples molt propers a nosaltres (aliments que mengem dia a dia com els plàtans) i ha trencat completament amb allò que sentim a dir que els transgènics no són bons per la salut. El llenguatge era molt proper i entenedor (amb el meu nivell d’anglès ho entenia perfectament). Alternava imatges i vídeos que mostraven exemples clars dels grans beneficis que han aportat les modificacions genètiques: era tot molt amè. A més, penso que ha anat més enllà de la qüestió, ja que el seu discurs ha estat una forta crítica a totes aquelles persones i entitats que menteixen sobre el tema només per interessos: preocupant-se per les seves butxaques mentre moren nens per malnutrició. JA hem comentat que el que deia ho justificava en imatges, el cas és que també ha recorregut a grans entitats científiques reconegudes mundialment que declaraven que els transgènics no produeixen un dany per la salut. Enmig de dubtes sobre les carreres que m’agradaria estudiar, després de veure aquest vídeo no descarto pas Biotecnologia: es pot avançar molt i ajudar molt, tant al medi ambient com a persones que ho necessiten.

Pau Berenguer i Planas, 1r Batxillerat B nº4

Ja tenim uns possibles nous cuiners!

El passat dimecres 3 de juny, la revista “Muy interesante” va publicar un article titulat “Los chimpancés también concinan” on reforçava la similitud que tenim els humans amb els simis, dient que fins i tot ells podrien arribar a cuinar, gràcies a un estudi realitzat en la universitat de Yale (EEUU).

Com molts de nosaltres sabem, els humans compartim més del 97% del nostre DNA amb els ximpanzés, i per aquest motiu, uns investigadors han volgut fer un experiment en la Repúlica del Congo per comprovar si aquests primats tenien la capacitat cognitiva per cuinar com els humans. Així, van demostrar que els ximpanzés preferien una batata, planta que té uns tubercles comestibles, cuinada que una crua, evidenciant que no els hi importava esperar un temps fins que l’aliment estigués cuinat per tal de menjar-se’l més saborosament.

A la vegada d’aquesta preferència pels aliments cuinats, els investigadors van descobrir que els primats també entenien la transformació dels aliments crus a cuits. Per fer-ho, van posar davant seu dos dispositius; un per cuinar i coure els aliments i l’altre de control, per deixar el menjar cru. Al deixar que els primats triessin el que preferien, tots d’ells es van decantar pel dispositiu que cuinava l’aliment.

Al cap d’un any de dur-se la primera fase de l’experiment, els investigadors van tornar al santuari on es trobaven els ximpanzés entregant-los aliments crus, trossos de fusta i un dispositiu per a cuinar (a 5 metres de distància). El resultat va ser al·lucinant ja que els primats van introduir els aliments en el dispositiu de cocció i van esperar uns minuts a que es coaccionés com ells volien. No només va sorprendre aquest fet als investigadors, sinó que també ells es van guardar aliments crus per en un futur cuinar-los

Com a conclusió d’aquest estudi m’agradaria citar les paraules de Felix Warneken, el coautor ”del estudi “Si nuestro pariente evolutivo más cercano posee estas habilidades, sugiere que una vez que los primeros seres humanos fueron capaces de utilizar y controlar el fuego también podrían utilizarlo para cocinar”

Daniel Goday

1r Batxillerat B

La majoria dels europeus comparteixen avantpassats comuns recents.

Un estudi genètic de la Universitat de Califòrnia reconstrueix com van ser els moviments de les poblacions europees.

Un estudi de la Universitat de Califòrnia, i que ha estat publicat en la revista científica Plos Biolog, ha demostrat que la majoria dels europeus comparteixen avantpassats comuns recents. La reconstrucció de la història d’Europa pot ser clau per a conèixer els moviments de les poblacions en el darrer mil·lenni.

Per a poder realitzar l’estudi, es van dur a terme proves genètiques a més de 2.257 persones de 40 poblacions diferents de tota Europa. En aquest estudi genètic es partia de la base de que els segments d’ADN compartits entre pares i fills eren més llargs que els compartits entre cosins germans. Tanmateix, els segments compartits entre cosins germans serien més llargs que els compartís entre cosins segons, tercers, etc. És a dir, com més distant és la relació de parentesc, més curts són els segments d’ADN compartits. Els investigadors es van dedicar a buscar les seqüències del genoma compartit amb parents el mes llunyans possibles d’altres europeus.

Inicialment, es pensava que la relació genètica seria escassa, però els resultats han estat inesperats: les persones d’ascendència europea estan estretament relacionats. S’han trobat avantpassats comuns recents de tan sols 500 anys, en les poblacions analitzades. Com també que els habitants de l’Europa de l’Est comparteixen avantpassats des de fa 1500 anys. 

En la meva opinió, aquest descobriment resulta molt important pel que fa referència a l’estudi de l’aparició de l’home a Europa i els seus possibles desplaçaments geogràfics. Això pot permetre ampliar i millorar el coneixement sobre els moviments humans en el nostre territori i estudiar i explicar l’evolució física de l’home en relació el seu entorn, com possibles canvis geogràfics, climàtics...

També resulta molt interessant perquè l’estudi s’ha realitzat a partir de l’anàlisi genètic, i més concretament de segments d’ADN. Sembla impossible que la genètica ens pugui aportar tanta informació, com la que estem descobrint en els últims anys, ja que, a apart de descobrir coses com aquesta, permet l’estudi de malalties i coneixement de l’home d’una forma pràcticament matemàtica, degut a l’elevada precisió dels seus resultats, en general. 

Clàudia Riera 

1r Batxillerat D

Per què els mosquits prefereixen picar a algunes persones ?

Els científics són a un pas més a prop de saber per què els mosquits piquen més a unes persones que a unes altres i apunten que aquest fet seria heretable. Perquè segons un estudi que es coneix avui, la nostra genètica seria el factor determinant en l'elecció de menú dels mosquits. La importància d'aquest assumpte, en un món en el qual milions de persones moren per malalties transmeses per aquests insectes, va molt més enllà, aquests mateixos científics especulen si algunes persones estan desenvolupant en els seus gens una defensa natural enfront de les picades.

L’experiment que han dut a terme consistia en posar gairebé quaranta parelles de bessons exposats a la picada dels mosquits. D'aquests, 18 eren bessons univitel·lins, els quals comparteixen el 100% dels seus gens, i 19 bessons bivitel·lins, per comprovar si la seva genètica determinava el comportament dels mosquits. Els mosquits sí van mostrar preferència entre algun de les bessons bivitel·lins, mentre que triaven amb el mateix interès als bessons univitel·lins.

La conclusió és molt clara, segons els científics de les universitats de Londres, Florida i Nottingham que han realitzat l'estudi: "Els nostres resultats demostren un component genètic subjacent al tipus d'olor humà, una diferència genètica que és detectable pels mosquits a través de la nostra olor i que s'utilitza durant la selecció de la persona ".

Estudis previs havien mostrat que essencialment és l'olor corporal l'element clau que atrau els mosquits cap a les persones. També se sabia que aquest atractiu pot variar en funció d'altres factors: per exemple, beure cervesa sembla atreure més les picades. Aquests insectes també se senten atrets per la temperatura corporal, la suor, l'emissió de CO2, la roba de colors foscos, els bacteris de la pell i les embarassades, per exemple, segons han mostrat altres treballs científics. No obstant això, si els mosquits es trobessin a dues persones prenent cervesa en una terrassa, en les mateixes condicions, seguirien tenint preferència per una de les dues. Ara tenim una bona prova que és un regal dels seus pares, via gens, el que provoca que alguns s'hagin de rascar més.

Font: http://elpais.com/elpais/2015/04/21/ciencia/1429613571_574034.html

Toni Galí Gimeno 

1r batx. A

Som del tot humans?

El diari ABC va publicar el dia 27 de Març de 2015 una entrada on podem visualitzar un video que ens parla d'un nou descobriment en el camp de la genètica humana. Aquest recent estudi indica que l'ésser humà conté 145 gens "externs" és a dir, procedents d'altres criatures, una evidència que suggereix que no som 100% éssers humans. Aquesta mateixa entrada dona la opció de visitar un  article publicat el 16 de març de 2015 on es desenvolupa també el mateix tema.

El video comença amb una afirmació realment impactant, on el científic que ens explica el descobriment ens diu que si parlem amb propietat cap de nosaltres és completament humà, al menys a nivell genètic. Una part del nostre material genètic no procedeix per herència dels nostres avantpassats sino que pot procedir d'altres espècies sobretot de virus, microrganismes i en alguns casos de plantes. Aquest descobriment trenca l'esquema que es tenia fins ara de l'arbre evolutiu, molt ben definit segons els investigadors, ara passaria a ser una mica més caòtic. Així doncs, científics de la universitat de Cambridge han descobert un total de 145 gens que tenen una procedència no humana, a aquesta conclusió van arribar després d'una tasca realment laboriosa que consitia en seqüenciar el genoma de 40 organismes (elefants, zebres, humans, mosques de la fruita etc) seguidament hi havia un procés de classificació que consistia en trobar determinats gens que tenien moltes similituds amb altres gens procedents d'altres organismes que no tenien res a veure amb l'animal estudiat. Un cop s'havien trobat aquests gens s'estudiaven més a fons i finalment els investigadors van obtenir un paquet composat de centenars de gens presents ens tots aquests animals estudiats, en el cas de l'home un total de 145. Ara la pregunta que es plantejen els científics especialitzats en genètica és: Com han acabat aquests gens d'organismes simples en els animals més complexos com l'ésser humà, el gos o el gat? I en quin moment de l'evolució s'ha produit això? Fins ara es sabia que els microrgansimes com les bacteries tenen un sistema de transferencia de l'ADN anomenat Trnasferèncai Horitzontal, és adir, un organisme li pot transferir un paquet d'ADN a un altre especialitzat en una funció determinada per exemple per fer-se resistent als antibiòtics. Aquest fet era conegut, el que es desconeix és si entre animals més complexos existeix aquest tipus de Transferència Hortizontal, i aquesta idea ha generat un gran debat a la comunitat cinetífica ja que determinades persones creuen que això és impossible. Ara però, sabem que aquest material genètic està assimilat pel nostre organisme i compleix moltes funcions biològiques i bioquímiques.

Aquest video és realment interessant i no té una duració massa llarga (5 min) així que és molt fàcil de mirar. No té un nivell de complexitat massa elevat i qualsevol persona amb uns mínims coneixements en el camp de la biologia, concretament el de la genètica pot entendre'l i fer-se una idea del tema principal del descobriment. Personalment trobo que és un descobriment molt interessant i necessari per poder esbrinar el secret de la vida, és un primer pas per arribar a entendre la complexitat de la genètica i el fet de hagi originat un debat és un punt positiu ja que les incògnites mouen la ciència i ara certes qüestions sobre la evolució que es consideraven tancades han de tornar a ser reconsiderades i estudiades de nou.

Es pot obtenir més informació a la revista Genome Biology, on es va publicar per primer cop la notícia.

Sebastián Jiménez 1r Batx B

Fill de 3 pares genètics

La Cambra dels Comuns Britànic ha acceptat la donació mitocondrial per curar malalties incurables

El passat dimecres 4 de febrer de 2015, el diari La Vanguardia va publicar un article en l’apartat de tendències sobre un mètode de modificació genètica per evitar les malalties mitocondrials. L’article es titula així: El Reino Unido aprueba la reproducción assistida con el ADN de tres persones.

La Cambra dels Comuns va donar llum verda, en contra de les  previsions, amb un total de 382 a favor i 128 en contra de la legalització de la tècnica que utilitza gens de un pare i dos mares amb la finalitat d’evitar molt greus malalties genètiques. Tot i això, encara no és una aprovació definitiva ja que encara ha de ser aprovada per la Cambra dels Lords, però en el cas que es donés també el vistiplau, Gran Bretanya seria el primer país al món amb la possibilitat d’aplicar la donació mitocondrial.

Els mitocondris són parts constitutives de les cèl·lules de l’organisme que actuen com a diminutes generadores d’energia, i en el cas de ser defectuoses, poden acabar donant lloc a greus problemes de cor, trastorns cerebrals, musculars, ceguera i, en moltes ocasions, fins i tot la mort.

Segons la viceministra de Sanitat i Assistència Social, la conservadora Jane Ellison, aquesta tècnica seria la solució per a moltes famílies afectades com ara la de Sharon Bernardi que va perdre 7 fills a causa d’aquesta malaltia. És més, els experts calculen que això afecta a 1 de cada 6500 nens al món i 2473 mares britàniques podrien beneficiar-se del procediment, ja n’hi ha 150 en llista d’espera.

El centre Wellcome Trust de la investigació mitocondrial de Newcastle té el suport de científics de tot el món, entre ells 14 premis Nobel, va ser el descobridor de la tècnica i seria el primer oferent del tractament.

La tècnica en si, es basa en una modificació de la fertilització in vitro on a l’òvul fecundat pels pares se li extreu el nucli per passar-lo al del donant, de qui es llença. D’aquesta manera, tenim un embrió amb el nucli dels pares (99,8% de l’ADN) i un òvul amb mitocondris del donant (0,2% de l’ADN).

El fet que contingui una part, encara que minúscula, de codi genètic d’un tercer pare ha creat un interrogant per la ètica d’aquest element anomenat de manipulació genètica encoberta per a la Església d’Anglaterra i la Església Catòlica.

Finalment, jo opino que aquest avenç tan positiu, amb 2473 beneficiats tan sols a Gran Bretanya, hauria de ser aplicat en la mesura que sigui possible i beneficiós pel pacient i hi hagi un acord d’acceptació per parts dels dos pares sobre l’aparició d’un tercer pare genètic. Però si això acabés resultant en una tècnica utilitzada per fer modificacions genètiques amb beneficis econòmics per a les empreses o Estats, és a dir utilitzats amb la finalitat de treure profit més enllà de la cura dels pacients, la meva opinió seria igual que la del sector crític adversa a la seva legalització. Però si està ben legislat i controlat això no succeirà i serà positiu en tots els sentits. 

Jordi Ruestes, 1r Batxillerat D

Genètica o educació?

Amb el titular “La genéticay la mente de los deportistas de élite”, Cristina Sáez va publicar el passat 16 de gener al diari La Vanguardia una notícia en la que responia la pregunta que segurament us haureu plantejat alguna vegada a la vostre vida: els esportistes d’elit són el resultat de una genètica portentosa o de determinació i entrenament?  

Segons David Epstein, periodista científic, s’ha de tenir talent esportiu y una gran capacitat per millorar, “un don que té un component genètic però també psicològic y d’entorn”. En les primeres dècades del segle XX es va començar a veure que a cada esport li corresponia un tipus d’esportista amb una fisiologia concreta, de manera que es va fer una selecció artificial que diferenciava i hiperespecialitzava els cossos dels esportistes i a continuació es va dissenyar un pla d’entrenament concret per cada esport. Però l’evolució dels esportistes d’un mateix esport i amb un mateix entrenament no era la mateixa, aleshores, de què depenia que uns obtinguessin la glòria i altres quedessin en el pilot?

Es van investigar els gens dels esportistes i es va descobrir que el ATCN3, que produeix la proteïna alfa actinina 3, tenia certa relació amb el rendiment i era important en les competicions de velocitat, cosa que justifica que un 85% dels corredors africans el tinguin i només un 50% en els euroasiàtics. Un altre gen trobat en esportistes va ser el ACE, important en la regulació de la pressió sanguínia. Però es poden tenir aquests gens i no activar-los, cosa que demostra com de complexa és la nostre genètica.  

Però el físic també és important. Per exemple, els millors atletes (els jamaicans) tenen els genolls més simètrics que la resta de la població; els millors maratonians ( els kenyans) tenen unes cames llargues i primes i uns malucs estrets. A més cal tenir en compte l’entorn, en el cas dels kenyans i dels jamaicans han crescut en un sistema educatiu que aposta per l’atletisme; i en el cas d’en Kilian Jornet, en l’entorn dels Pirineus i d’una família que li ha transmès l’amor cap a la muntanya i l’esport.

Un altre complement clau a part dels gens és la ment. Alguns exemples són Roger Federer i Xavi Hernández que són persistents, disciplinats, amb una gran capacitat de concentració i de percepció. Està demostrat que el cervell dels esportistes d’elit crea una base de dades mental de jugades, que s’ha d’entrenar, que els fa tenir una major capacitat d’anticipació. Tot i així, cal dir que també és rellevant l’atenció visual, que separa allò rellevant de les distraccions.

L’article de la Cristina Sáez està molt ben escrit, ja que a la vegada que utilitza un vocabulari molt adequat, exemplifica amb claredat tots els punts que tracta, a la vegada que fa referencia a estudis anteriors i cita declaracions de científics i altres personatges involucrats en el món de l’esport.  

Emma Planas Escapa
1r Batxillerat B

Tornant a veure - Ana Pascual

Foto de Patrick Sheandell O'Caroll

Tornant a veure

Ana Pascual - 1r Batxillerat A

16.10.14

http://elpais.com/elpais/2014/10/14/ciencia/1413306545_752044.html

“Un transplante de células madre devuelve la visión a personas ciegas” és un article escrit per Nuño Domínguez publicat al diari El País el dia 15 d’octubre de 2014.

Aquest article parla d’un experiment que acaba de tenir lloc als Estats Units. L’estudi consistia en el trasplantament de cèl·lules mare a la retina de 18 persones que patien dues malalties causants de ceguera. Aquestes patologies afecten a més de 40 milions de persones a tot el món i són les causants de ceguera més comuns entre els joves i adults a occident. Els resultats han estat molt encoratjadors. La visió de deu dels pacients ha millorat notablement, set persones han tingut petits canvis positius o s’han mantigut estables i un cas ha mostrat perdua de visió. Des de fa trenta anys la gent diu que els tractaments amb cèl·lules mare són la medicina del futur, que arribaran a curar absolutament qualsevol cosa! Encara es creu això però la realitat ha demostrat que és més complicat del que es va pensar inicialment ja que els trasplantaments poden causar rebuig i la font principipal de cèl·lules mare, els embrions, encara és un debat bioètic. S’han fet avenços, però, i aquest estudi demostra que hi ha esperança. Un dels coautors del estudi afirma que, si tot va bé, hi hauran teràpies altament efectives i utilitzades al 2020 que curaran la ceguera. Una sèrie de científics experts han declarat que l’ull és un gran lloc per on començar a investigar ja que és petit i així necessita un nombre poc elevat de cèl·lules mare i perquè té un nivell baix de rebuig de trasplantaments. Més tard podria evolucionar a experimentació sobre qualsevol òrgan del cos humà.

L'article m’ha cridat l’atenció per diferents raons. Primer perquè porto ja unes setmanes treballant el tema de les cèl·lules mare i de la donació del cordó umbilical a l’assignatura de ciències del món contemporani. També perquè tot el que té a veure amb els avenços mèdics sempre m’ha semblat fascinant i afegirè com a anècdota que el meu pare sempre m’ha dit que em “pega” ser oftalmòloga, signifiqui el que signifiqui això.

En llegir l’article he quedat molt impressionada. Estic una mica immune a tots els avenços de la tecnologia, creixent amb ells des que m’enrecordo. Sempre que surt una màquina nova a les notícies capaç de fer coses inimaginables em fa gràcia però no m’impressiona gens comparat amb per exemple la meva mare que es passa estona comentant-ho. Els avenços tecnològics els tinc bastant assumits i m’agradan molt però no em fan sentir com ho fan els avenços mèdics, tot i que sé que en molts casos van lligats. El que em sembla increïble és el coneixement que estem arribant a tenir sobre el cos humà i sobre la vida. Cadascú tenim els nostres àmbits d’interès i aquest definitivament és un dels meus.

Hi ha moltes malalties molt dures però la ceguera realment és una que et condiciona tota la teva vida i et suposa dificultats en cada moment. Com aquesta moltes altres i que gràcies a la dedicació de científics d’arreu del món es puguin arribar a canviar i salvar tantes vides em sembla preciós.

Estic familiaritzada també amb els problemes morals que pot suposar l’ultilització de cèl·lules provinents d’un embrió, un conjunt de cèl·lules que són l’inici de la vida humana i que molta gent interpreta com una persona viva, amb drets. Crec que és un tema extremadament lligat amb l’opinió de cadascú i personalment opinio que amb un ús regulat i una normativa preestablerta pot fer molt més bé que mal l’experimentació amb cèl·lules mare i aquest article ho corrobora. Tinc moltes esperances en aquest àmbit de la medicina i moltes ganes de veure com evoluciona. Fins i tot tinc ganes de potser aportar el meu petit gra de sorra en el futur!

No hi ha dues cares iguals 

Aquest és el títol que Mònica L. Ferrado dona al seu artícle sobre la genètica facial publicat el 4 de maig d' aquest mateix any en el diari Ara. 

http://www.ara.cat/premium/ciencia/No-cares-iguals-trasplantaments-cara_0_1132086848.html

L' article tracta sobre els gens facials de cadascú i bàsicament ens explica que per molt que et puguis assemblar molt a algú, mai tindràs exactament al 100% la mateixa cara que algú altre, així com no en veuràs  dues d' exactament iguals mai. Ens comenta també, que els bessons que s' assemblen un munt per molt subtil que pugui semblar la seva diferència, existeix.

L'article explica d' una investigació en la que determinen cinc gens que marquen la forma de la cara. Aquests són uns investigadors de la Universitat d' Erasmus de Rotterdam, a Holanda. Ens expliquen detalladament com són aquest gens, amb uns termes un pèl científics però fascinants.

Gràcies aquestes dades es veu que augmenta la garantia dels retrats robot.

També comenten temes com els potenciadors d' ADN, més enllà que els gens, són el que realment determina semblances i diferències  facials.

Ens comenta també el tema del reconeixement de cares i com els nostres cervells les diferencia.

Finalment, acava amb un tema molt interessant: els trasplantaments de cara. Se n'han fet 28 al món en total i ens diuen que es totalment segur.

L' article parla a vegades en termes molt tècnics, però en la meva opinió tracta temes molt interessants. Nogensmenys, a vegades es pot fer un xic pesant atès que hi ha un munt de contingut tècnic que no s' entén i que per tant has de buscar i investigar. La resta, trobo que es un article molt bo que ens explica un tema poc parlat i conegut i ens consciencia de els grans avenços que estem fent en el món de la ciència. Finalment, dir que m' ha agradat molt la idea de que no hi ha dues cares exactament iguals.

Isaac Farradellas Homs 1r Batx. D

Els gens que determinen l'alçada

Els gens que determinen l'alçada D.V

L'article de Daniel Mediavilla titulat "Los genes que determinan la estatura" va ser publicat al diari El País el passat 3 d'octubre. L'article ens diu que, a través d'un cadàver, un equip internacional de científics ha conseguit identificar 697 variants genètiques que influeixen en l'alçada d'una persona.
http://elpais.com/elpais/2014/10/03/ciencia/1412357159_269665.html

Malgrat tot, un dels científics implicats en l'investigació, afirma que, després d'haver estudiat els genomes de més de 250.000 persones per identificar les regions genètiques vinculades a l'alçada, caldria estudiar-ne la de un milió més de persones per poder tenir total seguretat de la validesa de la investigació. El treball, realitzat dins del consorci GIANT (de les sigles en anglès d'Investigació Genètica de Trets Antropomètrics), ha multiplicat el nombre de variants genètiques associades amb l'altura que es coneixien. Fins ara es coneixia el 12% dels factors que fan que l'alçada sigui un tret heretable i ara s'ha arribat al 20%. Aquest nou avenç científic pot tenir vàries aplicacions pràctiques, com ara, el descubriment del culpable d'un assassinat o controlar el creixement normal o anormal de l'esquelet d'un nen. Permet estudiar més a fons malalties relacionades amb l'alçada com ara l'obesitat, la diabetis o l'asma. Encara que l'alçada està determinada principalment per l'herència genètica, també influeixen molts factors ambientals, com l'alimentació i la rellevància dels microorganismes que viuen al nostre cos i que també interactuen amb el nostre genoma i amb l'entorn. Tots aquests factors poden ajudar a explicar, per exemple, per què sense variacions genètiques importants, l'estatura mitjana d'Espanya s'ha incrementat en més de deu centímetres durant l'últim segle o per què hi ha diferències importants d'estatura entre els europeus sense haver grans diferències genètiques.

Personalment, em sembla un gran avenç científic que pot ajudar en els aspectes esmentats en l'article i en molts altres encara no descoberts. Però, com tot a la vida, té la seva part negativa, i és que, un cop controlat el genoma que influeix en l'alçada d'una persona, també es té el complet control sobre el seu desenvolupament i la seva manipulació, cosa que, pot provocar que, l'ésser humà, intervingui en el genoma i hi practici una mutació o modificació pel simple fet del desitg estètic que el seu fill sigui més alt o més baix.

Claudii Fadjo Beti
1r BATX C

Les diferències entre bons i mals estudiants

Les diferències entre bons i mals estudiants:

L'article que he escollit es titula "les diferencies entre bons i mals estudiants està en el gens", va ser publicada el 6 d'octubre de 2014 per Miguel Àngel Criado al diari El País.

http://elpais.com/elpais/2014/10/06/ciencia/1412618347_922859.html

En l'article s'explica els resultats d'un estudi realitzat per uns investigadors britànics, sobre el pes dels gens sobre la intel·ligència i altres característiques que determinen els bons i mals estudiant. Per fer l'experiment va comptar amb l'ajut de milers de bessons del voltant dels 16 anys. El motiu per qual van escollir bessons es per les igualtats que existeixen en les seu entorn, la seva educació.

Com a conclusió d'aquest estudi, els investigador han determinat que la influència genètica es major en els èxits acadèmics que en la intel·ligència.


He escollit aquest article perquè m'ha semblat molt interessant el tema que tracta. Gràcies a aquest article he descobert que no només la intel·ligència és genètica, sinó molts altres aspectes que tenen a veure amb els estudis.

Laura Gómez, 1r Batxillerat D

ARTICLES HAM: no piquis!

L’article “Las diferencias entre un buen y un mal estudiante están en los genes” escrit per Miguel Ángel Criado, es va publicar el sis d’octubre de 2014 al diari “El País”.

Les bones notes d’un jove de 16 anys depenen de factors genètics i ambientals, encara que no se saben gaires detalls sobre aquest tema. Tot i així, investigadors britànics han pogut explicar la importància que tenen els gens en la intel·ligència. Ho han demostrat amb l’ajuda de bessons, es pressuposa que els dos germans tenen el mateix entorn domèstic i educatiu, i que al estar igualats en els factors ambientals, les úniques diferències poden ser deguts a l’origen genètic.

L’equip, liderat per científics del King College, ha utilitzat els resultats del Certificat General d’Educació Secundària. Es tracta d’un examen equivalent a la nostra selectivitat que es fa al acabar l’educació obligatòria. Els resultats de les qualificacions de 6.653 parelles de bessons conclouen que el 62% de les diferències de les qualificacions és d’origen genètic. D’aquest percentatge, el principal responsable és la intel·ligència, però també actuen altres factors, com la confiança en les pròpies capacitats.

Manel Esteller, director del programa d’Epigenètica del Institut d’Investigació Biomèdica de Bellvitge, que no està relacionat amb l’estudi, posa en qüestió la fiabilitat d’aquest. Argumenta que els germans han crescut en el mateix ambient i això dificulta diferenciar entre factors ambientals i genètics.

“No hi ha determinisme genètic ni ambiental, les qualificacions depenen d’una interacció dinàmica entre gens i ambient” afirma el psicòleg Juan Ordoñana que tampoc està gaire d’acord en els resultats obtinguts. Diu que “el treball s’ha realitzat en un país occidental, amb un sistema educatiu universal. Si fos un país amb major desigualtat, aquestes diferències en les qualificacions es deurien més a factors ambientals i la heratibilitat seria menor”.

La noticia d’una manera o altra ens afecta ja que l’estudi s’ha realitzat amb nois i noies de la nostra edat. A més, vulguem o no, l’escola és una part molt important durant aquesta etapa.

Malgrat això, opino que el titular “Las diferencias entre un buen y un mal estudiante están en los genes” no està gens encertat. Només engloba la primera meitat on s’explica en què consisteix l’estudi i els resultats obtinguts. En canvi, a la segona part, l’autor Miguel Ángel Criado, posa en qüestió la fiabilitat de l’experiment amb l’opinió de dos experts no relacionats amb la investigació. Crec que l’escriptor ha seleccionat aquest títol ja que així aconsegueix un major nombre de lectors. És un titular explosiu i trencador. Cal afegir que “El País” no és un diari especialitzat, sinó generalista.

Per acabar, pel que fa a l’experiment trobo que no es pot vincular la intel·ligència amb les bones qualificacions. No podem afirmar que una persona és més o menys llesta segons les seves notes. Actualment es parlen de set tipus d’intel·ligències: lingüística-verbal, lògica-matemàtica, espacial, musical, corporal cinestèsica, intrapersonal, interpersonal i naturalista. Les notes només valoren les dues primeres. 

Rita Martínez

1r BATX B