Un nou començament?

Font: http://d1jqu7g1y74ds1.cloudfront.net/wp-content/uploads/2013/10/Ron-Miller-Titan-illustration-580x435.jpg

"Lagos en Titán". Així es titula l'article publicat a Investigación y Ciencia (la versió espanyola de Scientific American) per Clara Moskowitz el 10 de Juny d'aquest any.


A Tità, el segon satèl·lit més gran del sistema solar, hi ha característiques similars a les de la Terra i hi ha núvols, pluges i llacs, però en comptes d'aigua són de metà. Segons l'opinió generalitzada, la Terra fa molt de temps va ser similar al Tità actual, així que hi ha un interès obvi en el satèl·lit.

Font: http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/thumb/5/5a/Ti
tan_multi_spectral_overlay.jpg/200px-Titan_multi_spectral_overlay.jpg

L'article ens informa que han detectat reflexos lluminosos provinents d'un llac de metà que podrien ser originats per petites onades. Les onades implicarien grans quantitats de metà i età líquid.
Aquest fet és important ja que si hi hagués algun tipus de vida segurament seria primitiva, per la qual cosa el lloc on és més probable que habitin és a grans masses líquides. Un altre aspecte important és la possibilitat d'una nau espacial d'exploració d'aterrar en un medi aquós, implicant un aterratge més simple.

Durant els anys següents els científics corroboraran si són onades o no, ja que amb l'arribada de la primavera s'aixecaran vents més forts que simplificaran la cerca.

L'article està escrit correctament, amb un lèxic adequat per a lectors poc coneixedors del tema, poc tècnic. L'explicació és bona, i les dades semblen fiables, ja que provenen de Scientific American (una important revista científica americana). Un inconvenient d'aquest article és que aprofundeix molt poc en el tema (perquè és purament divulgatiu).

Personalment m'agrada aquest article ja que m'interessa el fet que hi pugui haver vida (unicel·lular i primitiva, però vida al cap i a la fi) a altres llocs a part de la Terra.
Si es descobreix que hi ha vida, es demostraria que no és un fet únic i fins i tot pot ser que sigui comuna a l'univers.

Enric Erra
1r Batxillerat B

ARTICLES HAM: no piquis!

L’article “Las diferencias entre un buen y un mal estudiante están en los genes” escrit per Miguel Ángel Criado, es va publicar el sis d’octubre de 2014 al diari “El País”.

Les bones notes d’un jove de 16 anys depenen de factors genètics i ambientals, encara que no se saben gaires detalls sobre aquest tema. Tot i així, investigadors britànics han pogut explicar la importància que tenen els gens en la intel·ligència. Ho han demostrat amb l’ajuda de bessons, es pressuposa que els dos germans tenen el mateix entorn domèstic i educatiu, i que al estar igualats en els factors ambientals, les úniques diferències poden ser deguts a l’origen genètic.

L’equip, liderat per científics del King College, ha utilitzat els resultats del Certificat General d’Educació Secundària. Es tracta d’un examen equivalent a la nostra selectivitat que es fa al acabar l’educació obligatòria. Els resultats de les qualificacions de 6.653 parelles de bessons conclouen que el 62% de les diferències de les qualificacions és d’origen genètic. D’aquest percentatge, el principal responsable és la intel·ligència, però també actuen altres factors, com la confiança en les pròpies capacitats.

Manel Esteller, director del programa d’Epigenètica del Institut d’Investigació Biomèdica de Bellvitge, que no està relacionat amb l’estudi, posa en qüestió la fiabilitat d’aquest. Argumenta que els germans han crescut en el mateix ambient i això dificulta diferenciar entre factors ambientals i genètics.

“No hi ha determinisme genètic ni ambiental, les qualificacions depenen d’una interacció dinàmica entre gens i ambient” afirma el psicòleg Juan Ordoñana que tampoc està gaire d’acord en els resultats obtinguts. Diu que “el treball s’ha realitzat en un país occidental, amb un sistema educatiu universal. Si fos un país amb major desigualtat, aquestes diferències en les qualificacions es deurien més a factors ambientals i la heratibilitat seria menor”.

La noticia d’una manera o altra ens afecta ja que l’estudi s’ha realitzat amb nois i noies de la nostra edat. A més, vulguem o no, l’escola és una part molt important durant aquesta etapa.

Malgrat això, opino que el titular “Las diferencias entre un buen y un mal estudiante están en los genes” no està gens encertat. Només engloba la primera meitat on s’explica en què consisteix l’estudi i els resultats obtinguts. En canvi, a la segona part, l’autor Miguel Ángel Criado, posa en qüestió la fiabilitat de l’experiment amb l’opinió de dos experts no relacionats amb la investigació. Crec que l’escriptor ha seleccionat aquest títol ja que així aconsegueix un major nombre de lectors. És un titular explosiu i trencador. Cal afegir que “El País” no és un diari especialitzat, sinó generalista.

Per acabar, pel que fa a l’experiment trobo que no es pot vincular la intel·ligència amb les bones qualificacions. No podem afirmar que una persona és més o menys llesta segons les seves notes. Actualment es parlen de set tipus d’intel·ligències: lingüística-verbal, lògica-matemàtica, espacial, musical, corporal cinestèsica, intrapersonal, interpersonal i naturalista. Les notes només valoren les dues primeres. 

Rita Martínez

1r BATX B

La natura per curar malalties

Científics d’arreu del món investiguen la relació entre el contacte amb les zones naturals i la millora de la salut.

El dilluns 29 de setembre de 2014 es va publicar al diari La Vanguardia, en l’apartat de Tendències, dos articles sobre com la natura reflecteix directament en la nostra salut. “Menyspastilles i més passejos pel bosc” es titula el primer, escrit per Rosa M. Bosch, on ens explica igual que el segon article, escrit per Antonio Cerrilllo, que es titula “Girar l’esquena a la natura perjudica” diferents teràpies per combatre algunes malalties com a alternativa a les pastilles i ens mostra el pla utilitzat per Japó, que és la pionera en aquesta qüestió.

https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjOPjKb5Bu1-rn6K47Ozed6uOk2SNAWYUlbsaGT-uAVpPGM_8ACKNlZZ5B2yCWBxMzgr56GVb0VIlQIIIie98iN5j0nqqbHEED5w3qV3-2nG8C6vqFmXwNpp-33XFpqYeUOC4BcPH2F4gSH/s640/4577151720.jpg

El nostre sistema nerviós necessita viure lligat amb la natura perquè ha evolucionat juntament amb ella i utilitzant els seus recursos: el sol, l’aigua, el vent... Alguns efectes que ens ha produït aquesta desvinculació amb la natura són: l’increment d’obesitat, l’augment d’incidències sobre malalties respiratòries, les altes taxes de nens amb dèficit d’atenció o hiperactivitat i la falta de vitamina D per no prendre el sol, segons uns estudis amb nens. Als Estats Units, els malalts que després d’una operació ocupen una habitació sense vistes a un espai natural es recuperen més lentament dels que sí gaudeixen de la oportunitat. En un barri britànic, els veïns amb zones verdes tenien un 6% menys de possibilitats de morir prematurament. Les dones de Tel-Aviv que durant el seu embaràs van tenir contacte amb la natura van donar llum a nadons d’un pes més elevat.

Davant d’aquestes evidències, el doctor Qing Li, president de la Societat de Medicina Forestal del Japó, proposa anar a fer un tomb per la muntanya afirmant que amb aquesta mena de banys forestals l’activitat de les cèl·lules NK, que destrueixen les cèl·lules cancerígenes, augmenta. I en els homes, aquesta teràpia augmenta els nivells de diponectina, una hormona amb efectes preventius contra l’obesitat, la diabetis de tipus 2, malalties cardiovasculars i la síndrome metabòlica. Finalment, en els nens amb entorns propers a la natura, afronten millor els successos traumàtics i tenen menys estrès.

Internacionalment, això s’està aplicant en països nòrdics, on es realitzen estades a la natura per tractar depressions o malalties neurodegeneratives. Però sobretot es realitza al Japó, que és el país pioner en aquesta mena de tractament i posseïdor d’un departament de la matèria en qüestió. Realitzen el shinrin-yoku, el bany de bosc per revitalitzar els estressats habitants de la ciutat i alhora promoure estats de relax. Actualment disposen de 48 itineraris forestals oficials per passejar, però els propers anys en tindran 100, i els seus estudis sobre el tema han anat evolucionant després del seu inici fa 10 anys.

El Creal (Centre de Recerca en Epidemologia Ambiental de Barcelona) té l’objectiu de impulsar una base de dades per determinar on hi ha més necessitat de més zones verdes. Preten crear una xarxa de boscos centenaris perquè es deixin la seva evolució natural, Europa té una mitjana del 6% de boscos per a aquesta finalitat i Navarra obliga a deixar un 5% com a mínim de bosc sense tocar. En el cas català, el bosc de Bagues de Riu de Cerdanya al parc de natural de Cadí-Moixeró s’ha prohibit la tal·la d’arbres i durant el primer trimestre del 2015 se sabrà quins altres boscos catalans quedaran a l’evolució natural.

http://www.cbc.ca/books/loving-nature-584.jpg

Personalment, penso que aquests estudis sobre la relació entre la natura i la salut són molt positius per a la societat perquè és un medicament, una cura absolutament natural que estem desaprofitant i estem destruint. Si seguim fent créixer aquests mètodes tan positius pel nostre cos millorarem la nostra salut i per efecte indirecte reduirem la contaminació i el consum.

Per l’altra banda, penso que els governs i poders no ho posaran tot això tan fàcil com pot semblar perquè d’aquest bosc que no es podrà talar o pastilles que no es consumiran, algunes empreses sobretot farmacèutiques no guanyaran tants diners i en un món capitalista com en el que vivim les empreses volen guanyar el màxim de diners sense tenir en compte les conseqüències.

Finalment, opino que sí és tan positiu això s’aplicarà i ens ajudarà. Evidentment, això també implica que les zones verdes de les ciutats s’augmentaran o se’n faran de noves, per tant és possible que part de Barcelona vulguin fer que sigui un parc més gran amb més arbres... i sobretot una millor vida.

Jordi Ruestes

1r Batxilerat D

Estudiant el passat s'il·lumina el present

The Evolution of Sleep: 700 Million Years of Melatonin (L’evolució del son: 700                          milions d’anys de Melatonina), publicat al New York Times per Carl Zimmer el dia 2 d’octubre d’aquest any a l’apartat de Science (Ciència).

No es pot negar que el cicle: dia-nit de la Terra regeix les nostres vides.

La foscor fa que es desencadenin una sèrie d’esdeveniments moleculars que s’estenen des dels nostres ulls fins a la glàndula pineal que segrega una hormona anomenada melatonina al cervell.  Aquesta hormona, quan s’adhereix a les neurones, altera el seu ritme elèctric impulsant el cervell en el son.

El que fa que pel matí el nostre cervell torni a la normalitat és la llum que elimina la melatonina del nostre cervell.

Quan es fa fosc i ens quedem desperts realitzant qualsevol tipus d’activitat, en realitat, el que estem fent és lluitar contra aquest procés del son impedint la segregació correcta de melatonina. És per això que si no dormim durant la nit  després ens trobem cansats.

Durant molts anys els científics s’han preguntat com va començar aquest cicle. És ara quan un nou estudi sobre la melatonina deixa entreveure que es va desenvolupar fa uns 700 milions d’anys.

Els científics del Laboratori Europeu de Biologia Molecular d’Alemanya estudien l’activitat dels gens que participen en la captació de melatonina i altres molècules relacionades amb el son.
Ha estat aquests últims anys que han comparat l’activitat d’aquests gens en humans i en invertebrats (cucs marins anomenats: Platynereis dumerilii).

Aquest estudi parteix que el son va evolucionar a partir de la pujada d’aquests petits animals a la superfície del mar per alimentar-se i el seu descens a les profunditats marines quan es fa fosc per ocultar-se dels seus depredadors i dels rajos ultraviolats del sol.

El procés que realitzen aquests cucs és el següent: pel matí utilitzen uns petits cilis per pujar a la superfície de l’oceà. Quan el sol es pon és quan els cucs comencen a segregar la melatonina. Aquesta hormona s’adhereix a les neurones que controlen els cilis en moure’s i els transmet uns impulsos elèctrics que fan que aquests cilis es “congelin” i els cucs s’enfonsin. Pel matí el cicle torna a començar.

Personalment crec que és un pas important per a la ciència haver realitzat aquest descobriment ja que això pot ajudar a continuar investigant en el procés evolutiu de l’espècie humana i tanmateix en l’origen de la vida.

Tot i això encara queda molt per confirmar un vincle evolutiu perquè encara és necessari trobar si la melatonina juga un paper similar en altres animals.

Clara Nogué i Ansón

1r Batxillerat B

Recuperant el sentit

El vuit d’octubre de 2014 es va publicar a la revista Science dos articles sobre els avenços aconseguits per el grup de metges liderats per Dustin Tyler a Cleveland, Ohio i per Max Ortiz-Catalan a Suècia. “A neural interface provides long-term stable natural touch perception” es titula el primer article, escrit per el propi Dustin Tyler, on ens explica, al igual que segon article, escrit per Max Ortiz-Catalan, que es titula “An osseointegrated human-machine gateway for long-term sensory feedback and motor control of artificial limbs”, com han desenvolupat un braç ortopèdic que s'acobla amb l’os capaç de connectar amb els nervis del pacient a través d’elèctrodes i fer que recuperi, al llarg d’un any i escaig,  el sentit del tacte.

Un pacient agafa raïm sense aixafar-lo. Fotografia de Dale Omor

Aquestes dues notícies han estat recollides pel periodista Antonio Martínez Ron a l’article de Vozpopuli titulat “Cómo devolver el sentido del tacto a un amputado” que va sortir el dia 10 d’octubre d’aquest any. Antonio Martínez ens explica com els investigadors de Cleveland han anat avançant fins a aconseguir un prototip de braç ortopèdic capaç de que el pacient sigui capaç de distingir textures. Els elèctrodes no estimulen els nervis originals, sinó que els pacients han hagut de relacionar diferents estímuls amb diferents textures, és a dir, crear una xarxa neuronal nova per reconèixer els objectes. 

Braç biònic.                                        Fotografia de Russell Lee

Considero que aquest recent avenç científic serà un pas ben gran en el camp de la recerca biotecnològica. A més, arreu del món molta gent es beneficiarà de les pròtesis capaces de fer recuperar el tacte, com ara el pacients que pateixen del síndrome dem membre fantasma, és a dir, que el pacient és capaç d’experimentar sensacions i, sobretot, dolor, en un braç que ja no hi és. Amb el nou braç, seran capaços de tornar a tocar i de sentir que tenen el braç un altre cop, per tant, aquest síndrome desapareixerà.  

A més a més, aquest avenç es podrà aplicar a altres pròtesis necessàries, com ara el desenvolupament de pròtesis de cames capaces de reconèixer diferents tipus de terra.  

Per últim, m’agradaria afegir que, tan els investigadors com els pacients, a través d’aquesta recerca, han aconseguit recuperar el sentit perdut. No només el tacte, sinó que han demostrat que la unió entre les noves tecnologies i la biologia, en la qual molta gent no hi confia, pot arribar a bon port. Aquests braços ortopèdics son un clar exemple de que la unió entre biologia i tecnologia moltes vegades és un gran encert.  

Elena López-Contreras                 1r Batxillerat B 

Un pas cap al gran desconegut

Creació d'un mini-cervell de rata que viu durant nou setmanes

"Scientists have created the most realistic fake brain tissue ever" (Científics creen el teixit cerebral artificial més realista fins el moment), publicat al Washington Post per Rachel Feltman el dia 11 d'agost d'aquest any a l'apartat de Speaking of Science (Parlant de Ciència).

Per als que prefereixin un article en castellà podeu consultar-ne un titulat "Crean un microcerebro de rata en 3D que se mantiene vivo nueve semanas", publicat al diari digital de ciència i tecnologia La Flecha per Sarah-LF el 12 d'agost d'aquest any.

Cervell artificial que pretén copiar les sis capes laminars del neocòrtex

Bioenginyers de la Universitat de Tufts (prop de Boston, Massachussets), una de les principals Universitats privades d'investigació dels Estats Units, han creat el que és, de moment, el cervell artificial més realista. 

No és el primer cop que s'intenta crear un cervell artificial: durant anys els científics havien estudiat el cervell fent créixer neurones en una Placa de Petri. El problema era que aquestes neurones només creixien d'una forma plana, i el cervell és una estructura en 3 dimensions. Llavors s'havia intentat donar espai a les neurones per créixer en 3 dimensions, però aquestes no sobrevivien gaire ni podien copiar l'estructura real del cervell.

Què ha fet aquest grup de científics, doncs? Ha desenvolupat una combinació nova de materials per intentar copiar la matèria blanca i gris del cervell. Aquest nou model té la forma d'un donut, i està fet de proteïnes de seda on s'ancoren neurones de rata i un centre de gel de col·làgena, que permet que es connectin els axons, simulant així una estructura i elasticitat semblant a la d'un cervell real. I després creant sis cercles concèntrics han aconseguit replicar les sis capes laminars del neocòrtex.

Aquest cervell pot sobreviure fins a nou setmanes al laboratori, i pot ajudar a respondre els nostres dubtes sobre malalties neurològiques com l'Alzheimer, conèixer els efectes de les drogues usades per tractar depressions i epilèpsia, o esbrinar com el cervell guarda les memòries i sent dolor.

Vista de les proteïnes de seda i la seva composició porosa

L'article és molt correcte, tan en contingut com en forma. No usa paraules gaire científiques -és més aviat un article de divulgació científica- però com que està en anglès pot ser que algunes paraules no s'entenguin. Respecte al contingut, és clar i s'explica amb brevetat, considerant que el tema no és fàcil, i senzillesa. Com a article orientat a un públic amateur està molt bé.

La meva opinió sobre la notícia és que, per una banda, està clar que aquesta és una creació important i que pot ajudar-nos a saber més coses del cervell, un òrgan del qual en sabem molt poc i que és essencial per la vida. Primer, per simplement conèixer, per exemple, com respon el cervell a una lesió traumàtica o com és que sent dolor. I després, per aprendre més sobre les malalties neurològiques, que afecten a una part important de la nostra societat. Aquest avenç podria ajudar a una gran quantitat de persones: malalts que pateixen malalties, de moment, molt desconegudes. Sens dubte aquesta és la possible utilitat que trobo més important d'aquesta creació científica.

Per altra banda, encara que és una veritat que no sabem gaire coses sobre el cervell, i crec que tampoc en sabríem moltes més després dels experiments que puguin fer amb aquesta creació artificial, un pas sempre és un pas. En la meva (molt humil) opinió encarna falta molt perquè puguem dir que tenim un mínim coneixement de com funciona realment el cervell. Actualment és el gran misteri, i diria que de moment, continuarà sent-ho. De totes maneres és innegable que, en la ciència, tots els passos compten, i aquest avenç obre la porta a futurs descobriments. O això espero.

I, per últim, la notícia em fa pensar si no estarem endinsant-nos en un món una mica perillós. Tot el tema de crear intel·ligència, i vida, em sembla una mica delicat, sobre tot pel possible mal ús que se'n podria fer. No sóc ni alarmista ni crec que la intel·ligència artificial ens conquerirà, no estic dient això. Però sí que sóc una gran fan de genis com Phillip K. Dick o Isaac Asimov i puc assegurar que, malgrat gaudir de totes les seves novel·les, no m'agradaria que es convertissin en una realitat.

Kim López Güell

1r Batxillerat B

Un pas més, endavant

“Investigadors de l’Hospital del Mar alerten sobre una nova droga d’abús molt tòxica” així titulava l’article publicat per l’ARA el 8/5/2012 en l’apartat d'“ara ciència” en la seva versió digital. L’article era de redacció interna del diari i conseqüentment anònima.

http://www.reddit.com/r/Drugs/comments/1ayw2f/mxe_in_comic_form/ 

Els investigadors i professionals en l’àmbit de l'estudi de les drogues i del seu consum, alerten del perill que comporta l’ús de drogues sintetitzades artificial i il·legalment i també pel que fa als seus efectes secundaris.

Inicialment se’ns exposa el “background” de l’estudi i les propietats d’aquesta nova droga coneguda com a metoxetamina (MXE). La MXE es classifica com a una droga dissociativa, és a dir, distorsiona les percepcions visuals i auditives creant un estat al·lucinogen i d’èxtasis.

Posteriorment, l’autor explica la gran quantitat d’efectes secundaris que pot comportar el consum d'aquesta droga. Pel què fa a aquest últim punt, destaca la seva fabricació sintètica en laboratoris clandestins.

Com a conclusió, l'autor destaca el paper que juga l’Internet en la proliferació del mercat de les drogues. I, en el cas de la MXE, aquesta situació s'agreuja ja que pot ser adquirida com a droga alternativa a la ketamina emparada com a analgèsic per a animals.

Finalment, es destaca el problema que implica la barreja de diverses drogues clandestines (il·legals o no) i els greus efectes que pot comportar per a la salut del consumidor. En aquest darrer paràgraf, es remarca també el paper que hauria de jugar la policia per evitar la proliferació, venda i fabricació d’aquestes drogues.

Pel que fa aquesta noticia, d’orientació científica, es pot destacar el seu paper divulgatiu. Amb vocabulari de poca complexitat i amb unes idees clares i directes, aquest article pretén criticar el consum de drogues i alertar-ne dels efectes secundaris. És clar, doncs, que no es refereix purament a un text científic ja que l’ús d’argot científic es pràcticament nul.

El que més em crida l’atenció d’aquesta notícia és el camp d’investigació que obre i la magnitud del mercat que manipula drogues. Ja no tan sols les il·legals sinó també les que resten fora de la legalitat degut a que la seva compra no es il·legal, però sí el seu consum. Crec que els divulgadors científics juntament amb els educadors poden jugar un paper molt important en la lluita contra el consum de drogues altament perilloses com la MXE. Malgrat els esforços duts a terme, encara hi ha molt camí per recórrer en la lluita contra les drogues.

Albert Vall,
1r Batxillerat B