El desgel: Una realitat que cal afrontar

Aquest article, originalment titulat How Western Canada glaciers will melt away, està extret del diari digital CBC. L’autora és Emily Chung i va ser publicat el 7 d’abril de 2015.

Fotografia extreta de CBC Canadà

Ens parla de com d’aquí uns anys, aproximadament el 2100, muntanyes de Canadà que ara estan cobertes de gel i tenen múltiples funcions -com per exemple esquiar, proveir d’energia centrals hidroelèctriques, mantenir un ecosistema, etc- es desfaran fins tornar-se muntanyes normals i corrents. El treball, dut a terme per investigadors canadencs i liderat per Garry Clarke, professor de Glaciologia a la universitat British Columbia, revela que la zona més afectada seria la zona interior del país, on es podria perdre fins el 90% de glaceres que hi ha. Això no només provocaria danys econòmics, sinó que perjudicaria greument el medi ambient i els ecosistemes que hi habiten. Els animals del voltant que visquin en aigua dolça en patirien les conseqüències directes, ja que experimentarien un brusc canvi de temperatura que afectaria directament als seus períodes de migració o fins i tot reproducció.

Per últim, Clarke espera que el valor de l'estudi no sigui només directament pràctic, sinó que també ajudi a la gent a entendre millor les conseqüències del canvi climàtic i a motivar-los a prendre mesures contra un problema que descriu com a urgent i "molt seriós".

"Si un mira i diu, 'Aquí està una glacera en la qual esquies ara mateix i això és com es veurà d’aquí 20, 30, 50 anys en el futur" i que pot veure les conseqüències, crec que és un missatge fort. Funciona una mica més visceralment per a les persones que no són científics "- diu Clarke.

Fotografia extreta de CBC Canadà

Aquest article m’ha semblat correcte, fàcil d’entendre el que explica i la gravetat del tema plantejat. Tot i així, trobo que és una mica pobre i podria ser una mica més detallat i fer més referència a les fonts d’on ha extret la informació. Crec que les fotografies estan ben escollides i lliguen molt bé amb el contingut exposat.

El tema del desgel l’hem tractat molt cops, hem vist vídeos documentals, conferències, i fins i tot uns companys ens van fer una presentació. Tot i això, encara no veig cap progrés per tractar d’enfrontar-se a aquest problema  ni cap tipus d’alarma pel que està passant.

Personalment, crec que el tema del canvi climàtic ja hauríem de tenir-lo ben après i posar-nos de veritat a aturar-lo. No ens adonem de com necessitem la natura i que no podem seguir deixant que es faci malbé com aquestes glaceres ni  podem seguir destruint-la. Hem de fer un pensament conjunt i començar a actuar ni que sigui localment per tal de poder fer el canvi globalment. 

Maria Lee Alcober

1r Batxillerat B

ELEGANS, la màgia de la biotecnologia

Com cada diumenge, el diari El País ve acompanyat d'una petita revista, El País Setmanal. El passat gener, l'última setmana del mes, de la página 32 a la 43 trobàvem un article molt complet, que aparentment detallava l'ús d'un petit cuc per a investigacions en el camp de la biotecnología, a mà de Juan José Millás.

 

L'article, titulat ELEGANS, biografía de un gusano , es tracta d'una redacció molt més completa del que en un primer moment promet el títol. En 11 cares, que compten tant amb subtítols, com amb text i amb moltes imatges, expliquen el procés de cració d'una empresa de biotecnología, Biópolis, situada a Valencia, des de zero fins a ser un punt de referència per a la innovació en aquest camp. L'article es divideix en seccions, cadascuna corresponent a un departament de l'empresa: el de biotecnologia microbiana, el de biotecnologia alimentària, el de bioinformàtica...

Des de cadascun d'aquests components de l'empresa, i a base d'entrevistes als caps dels departaments, ens trobem amb una descripció molt detallada de les funcions de l'empresa, i per tant, de tot allò en el que treballen. A més a més, cadascun dels especialistes ens parla d'algun experiment o investigació, però tots ells es centren en un mateix: Elegans. Un cuc que, compartint un 40% dels gens amb els humans, permet a aquests professionals investigar amb aliments, per tal de descobrir més coses sobre l'obesitat, l'alzehimer, la diabetes, etc.

                                

                                         Fotografia del cuc, obtinguda gràcies a un microscopi electrònic.
                                                              (Font: http://www.k-state.edu/hermanlab/ )

Crec que és destacable el fet de que un article tant complet i que conté información tant detallada estigui expressat d'una manera tant entenedora. Adaptant tot a un vocabulari que el lector comprengui sense ser un expert, però aportant dades i información que no deixen indiferent a qui llegeixi. Aquest cuc, l'elegans, habita al sòl del camp, entre la terra. Pot semblar un procariota sense massa utilitat, i pràcticament innexistent per als humans (fa aproximedament un mil·límetre d'alçada), però el que ha costat anys saber i gràcies al que ara el laboratori de Biópolis pot investigar, és que conté 18.000 gens, el 40% d'aquests, iguals que els del ésser humà. Així doncs, és possible veure com reacciona davant un aliment, quin gen s'activa quan es fa gran i perd la movilitat, què li passa a cert punt del seu genoma quan les condicions canvien i de quina manera es pot solucionar. Així doncs, és, sinó increíble, sorprenent, la quantitat d'informació que s'està obtenint i a quina velocitat s'està fent en comparació amb el que s'ha fet en les últimes dècades. I és que com ens explica l'article, és molts mesos més ràpid i milers d'euros més barat treballar amb Elegans que amb un sol ratolí. Viuen una mitja de 21 dies i es reprodueixen ràpid, cosa que facilita l'experimantació.

 

                                          

                                              Fotografia del propi article, on es mostra una placa amb Elegans

 

Però, què és allò realment fascinant? Bé, dins de la biologia sovint es fan descobriments que no permeten més que investigacions, que porten anys, estudis i treball, però que no és fácil obtenir-ne un ús pràctic. L'objectiu d'aquesta empresa científica és fer de les seves investigacions quelcom per als humans, quelcom que es pugui utilizar i que ajudi. És per això que sorpén saber que per exemple, aquest cuc, trasparent i minúscul, és capaç de produir ell solet plàstic biodegradable, utilitzant només residus orgànics. Plàstic que, passat el seu temps d'ús, desapareixerà, però que té la mateixa consistència que el que utilitzem.                                             

                                                                                             Fotografia del propi article, on es veu a treballadors de Biópolis

 

Però no es tracta de centrar-se només en què ens pot aportar un cuc. Es tracta de saber què ens pot aportat la biologia, la física i la química, tres pilars fonamentals, segons l'article, per a qualsevol laboriatori científic. I a més a més, en com podem potenciar-ho, ja que com ens diu Daniel Ramón, el creador de Biópolis, és difícil produir en l'ámbit científic, com ho és invertir per a la seva investigació. Apostar per la ciencia, doncs, és aportar per l'ésser humà i el seu benestar.

 

 

 Rita-Sara Alonso
1r Batx B

Un múscul indispensable

El passat 2 d’abril del 2015 es va publicar al New York Times una notícia que duia per titular : “Behind Each Breath, an Underappreciated Muscle” , Darrere de cada respiració, un múscul poc valorat.

Alguns músculs s’emporten tota la glòria però n’hi ha un que té un paper molt especial. Per tal de respirar, cal aplanar el diafragma en forma de cúpula; posteriorment expulsar l’aire (alè) i així deixar-lo descansar de nou. El diafragma proporciona oxigen per a nosaltres una dotzena de vegades o més cada minut, mig bilió de vegades durant una vida de 80 anys.

"Som completament dependents de la membrana", va dir Gabrielle Kardon, un biòleg de la Universitat de Utah. "Però nosaltres donem per fet cada moment estem respirant."

Tots els mamífers tenen un diafragma, però cap altre animal té un. Tenim una solució molt diferent per respirar.

Abans de l'evolució d'un diafragma, els nostres avantpassats reptilians utilitzaven un conjunt  de músculs per esprémer la caixa toràcica com ho fan actualment. Quan el diafragma es va desenvolupar, la respiració va canviar dràsticament. Els mamífers van guanyar un mitjà més poderós i eficient per obtenir un subministrament constant d’oxigen.

Els científics sospiten que el diafragma es va desenvolupar a través d'un canvi en la forma en embrions de mamífers desenvolupen: Les mutacions causades certes cèl·lules embrionàries es converteixin en un múscul totalment nou. El Dr. Kardon i altres investigadors volien entendre aquest canvi i per què el múscul de vegades no es desenvolupava, amb conseqüències catastròfiques.

Un de cada 2.500 nadons neix amb un forat a la diafragma.  Al voltant d'un terç dels nadons que neixen amb hèrnies diafragmàtiques congènites morir, i és probable que encara més moren d'aquest defecte abans del naixement.

El Dr. Kardon i els seus companys van dissenyar uns ratolins perquè certs tipus de cèl·lules brillessin dins d'embrions de ratolí. Posteriorment van fer un seguiment d’aquestes cèl·lules i van observar que el diafragma comença com un parell de plecs que flanquegen l'esòfag. 

En primer lloc trobem un conjunt de cèl·lules situades als plecs que es multipliquen cap a fora, cap als costats del cos. Llavors aquestes cèl·lules es despleguen cap al front i l'esquena. Les cèl·lules es tornen teixit connectiu, formant una membrana prima a la part superior del fetge.

En segon lloc les cèl·lules musculars de generació emergeixen dels plecs. Segueixen el camí traçat pel teixit connectiu, formant una segona fulla intercalada dins de la membrana. "Les cèl·lules musculars són una mica ximples, ja que només estan seguint el teixit connectiu," va dir el Dr. Kardon.

Com a part del seu experiment, el Dr. Kardon i els seus col·legues van examinar GATA4, un gen relacionat amb hèrnies diafragmàtiques. Van dissenyar embrions de ratolí en el qual podien apagar GATA4 només en certs tipus de cèl·lules, i només en certs moments del seu desenvolupament.

Les cèl·lules del teixit connectiu han d'estar usant GATA4 per establir un rastre químic de les cèl·lules musculars segons el Dr. Kardon. Tot i això, poden establir el camí si tenen una còpia defectuosa del gen GATA4.

Cada vegada que les cèl·lules del teixit connectiu es divideixen, hi ha una possibilitat que una còpia de treball de GATA4 pot mutar, també. Si això passa, la cèl·lula mutant i els seus descendents no poden establir un rastre, el que resulta en una bretxa a la capa muscular.

(Com el fetge empeny contra el diafragma, la pressió crea estrès intens en l'espai, fent que el diafragma es trenqui.)

Aquest estudi ofereix una explicació molecular de com es produeixen hèrnies diafragmàtiques congènites.

"El mecanisme ja està al seu lloc", va dir el Dr Kardon. "És un pas relativament simple, encara que soni com un abisme impossible."

Van publicar la investigació el 25 de març a la revista Nature Genetics.

                                                                                                                     Clara Nogué i Ansón

                                                                                                                            1r BATX B

Investiguem contra el Càncer!

El passat mes de desembre, a la primera edicició de Salut de la revista Muy interesante, Elena Sanz publicà un article que pren com a títol ‘¡Detengan a ese asesino!

Avui en dia, una de les amenaces més importants per a la salut prové directament del nostre propi organisme: aquelles cèl·lules que d’un dia per l’altre perden el control, comencen a reproduir-se sense mesura i que poden arribar a causar fins i tot la mort.
La ciència cada vegada coneix i entén més el per què d’aquest creixement incontrolat, i a partir d’això, dissenya proves i tractaments per tal d’aturar-lo. Però per molt que els oncòlegs investiguin per trobar-ne les millors solucions, nosaltres som els primers que hem d’intentar prevenir el càncer portant una vida saludable (és a dir, fent esport, menjar sa i equilibrat, etc).

Quan el càncer apareix, es trenca l’equilibri que existeix entre la divisió cel·lular i l’eliminació de les cèl·lules velles. Això és degut a que les cèl·lules canceroses inicien la seva divisió sense haver rebut estímuls externs que li hagin ordenat. Per tant, invadeixen un espai que no els hi correspon i distorsionen el funcionament del teixit on es troben. Una de les principals raons perquè els sigui tan fàcil aquesta divisió i invasió és que les cèl·lules alterades no s’adhereixen a les seves veïnes i, a més a més, augmenta  la mobilitat dels microfilaments i microtúbuls que conformen el seu citoesquelet. Així doncs, amb aquestes condicions, els és més favorable el desplaçament per tot l’organisme; el que es coneix com a metàstasi.

Amb tots aquests canvis, com és que el nostre cos no és capaç d’aturar aquest creixement incontrolat? Doncs perquè, de fet, mai han deixat de ser les nostres pròpies cèl·lules i, per  tant, el sistema immunològic no les identifica com a quelcom estrany i no hi oposa cap tipus de resistència. 

Gràcies a les investigacions i als avenços científics, s’ha descobert que la melatonina o la hormona de la son podria ser una aliada contra el càncer. Segons un estudi que fou publicat a la revista PLOS ONE, aquesta substància podria frenar el creixement dels tumors, ja que impedeix la formació de nous vasos sanguinis. Perquè sense la sang que aporta nutrients, el tumor moriria.

Per altra banda, se sap que les cèl·lules canceroses tenen una gran debilitat pel sucre. En concret, per la glucosa, ja que és una molècula que poden cremar ràpidament i que els aporta molta energia per a la seva reproducció fugaç (això és el que es coneix com l’efecte Warburg, descrit el 1927). Les cèl·lules tenen un receptor de la glucosa. Així doncs, traient aquesta ‘peça’ les incapacitaríem per captar el sucre que necessiten per dividir-se. I aquí posaríem fi al nostre problema.

Les dues solucions que se’ns acaben de proposar es coneixen com a teràpies dirigides contra el càncer ja que són dissenyades perquè actuïn en certes peces de les cèl·lules afectades, i no sobre tot l’organisme, com seria el cas de la quimioteràpia. A més a més, solen ser citostàtiques (bloquegen la proliferació de les cèl·lules tumorals) mentre que les substàncies utilitzades en la quimioteràpia són citotòxiques (destrueixen les cèl·lules tumorals). Per tant, això provoca menys efectes secundaris perquè el tractament no és tan agressiu.

Des del meu punt de vista, considero que és molt important que es destinin tots els diners i tots els esforços possibles a la investigació de malalties tan greus i complicades com ho són el càncer, i més encara quan és una malaltia que afecta a un percentatge tan elevat de la població mundial. He trobat molt interessant aquest article perquè desconeixia que, a part de la quimioteràpia o la radioteràpia, poguessin haver-hi altres tipus de solucions menys agressives, i trobo que estaria bé que es profunditzés més en el tema. Finalment, aquesta és una web de l'Institut Nacional del Càncer, dels Instituts de Salut d'Estats Units, que conté informació detallada sobre les teràpies dirigides i dels tipus de càncer més comuns. 

Laura Zayas Costa
1r Batxillerat B

#wearyellowforseth

El passat 27 de març molta gent va penjar fotografies a les xarxes socials com facebook, twitter o snapchat vestits de color groc amb el hashtag  #wearyellowforseth, però perquè? 

El 20 de març, els pares d’en Seth, un nen que pateix immunodeficiència combinada greu (SCID), més coneguda com síndrome del “nen bombolla”, van penjar a Internet un vídeo on el seu fill demanava al món que el dia 27 de març vestís de groc (el seu color preferit) per recolzar-lo. A més, la gent havia de penjar les fotografies on apareixien vestits de groc amb el hashtag #wearyellowforseth, d’aquesta manera podrien ser impreses i penjades a l’habitació de l’hospital on el Seth viu temporalment. Aquest vídeo, amb el que els pares d’en Seth no pretenien iniciar una campanya via Internet, es va estendre més del que estava previst, fins el punt que 2 milions de persones el van veure i mils de persones van participar en aquesta causa  vestint de groc. El dia 27 de març no va ser escollit a l’atzar, sinó que és el dia en que en Seth va ser sotmès a un segon trasplantament de medul·la òssia, aquesta vegada donada pel seu  pare. Cal dir també que la malaltia que pateix en Seth està catalogada com una malaltia rara que fa especialment difícil portar una vida normal, ja que els que la pateixen són vulnerables a patir tot tipus d’infeccions, per això han de viure en un ambient esterilitzat completament, com l’habitació de l’hospital infantil Newcastle's Great North.

Aquesta entrada l’he escrita a partir de dos articles, un de europapress i l’altre de elmundo, tot i que em vaig assabentar de la notícia a través de l’aplicació snapchat, on els seus gestors van crear una recopilació de snaps (vídeos i fotografies) que els usuaris enviaven vestits de groc i que a la vegada tots els usuaris podien veure en la seva Història. Crec que és molt bonic que persones qualsevols puguem contribuir en una bona causa d’una manera tan simple com vestint de groc i publicant una foto. De la mateixa manera, penjar un vídeo a Internet per iniciar una campanya amb una finalitat positiva em sembla molt bona idea. En resum, utilitzar les xarxes socials com a medi de comunicació per causes tan bones com aquesta em sembla genial, ja que a la vegada que dones a conèixer realitats com és el SCID, dones a tothom la oportunitat d’aportar el seu gra de sorra.

Així doncs, si voleu saber més sobre en Seth, us podeu adreçar al blog que els seus pares escriuen, anomenat “Ourlittlehero”, on publiquen entrades per informar als seguidor sobre el dia a dia del seu fill. 

Emma Planas Escapa 

1r Batxillerat B

Rebutjem el que temem

Rebutjem el que temem

La anihilació sistemàtica dels animals verinosos per a l'home

De l'exposició enverinats del Museu Blau de Barcelona

Fins a quin punt nosaltres, els humans, rebutjem el que ens fa por fins al punt de fer-ho desaparèixer? 

Descubreix els secrets i els perquès dels verins i dels seus propietaris letals. Una exposició que mostra la vulnerabilitat humana envers els animals i la nostra reacció per combatre aquesta por. On ataquen? Per què ataquen? Quins són els més perillosos?

En aquesta exposició se'ns proposa un recorregut en el qual s'expliquen unes 50 espècies d'animals altament verinosos, com ara les serps, meduses, aranyes i d'altres, i el perquè de la seva manera d'actuar. Cal destacar la presència de plantes i, sobretot, bolets, en el paper dels éssers vius més passius i aparentment inofensius i alhora implacablement mortals. També disposa de recursos audiovisuals que complementen les explicacions anteriors. Cada espècie comentada disposa d'una breu explicació en la qual s'esmenten les propietats del verí, els usos, la fisiologia de l'espècie, com actua el verí i, finalment, situen aquesta espècie en una escala de letalitat / perillositat, depenent de les característiques que la fan ser una assessina d'humans com també de moltes altres espècies.

Personalment el que més em va captivar de l'exposició va ser el fet de que en molts casos nosaltres estem indefensos envers aquests animals i que, fem el que fem, si per mala sort entrem en contacte amb aquest verí, en molts casos, ja no ens quedarien ni hores de vida. Veure tants animals tant perillosos junts fa molta impresió i genera una tensió constant.

He triat aquesta exposició ja que crec que no totes les exposicions haurien de tractar tan sols sobre animals bonics i inofensius, ni tampoc sobre grans descobriments, sinó que també sobre aquelles coses en les que nosaltres, els humans, sóm els més dèbils.

Albert Vall

1r Batx. B

Necessitem oblidar per poder recordar

El passat diumenge 22 de març, es va publicar a la revista “Muy Interesante” un article titulat “El cerebro necesita olvidar para recordar". 

Actualment, molts estudis han demostrat que la nostra memòria no es fixe i tampoc immòbil, sinó que es pot modular segons el nostre interès. És a dir, a través dels nostres records, no es mostra el fidel reflex del que en realitat ens va ocórrer en el passat, ja que els records es deformen contínuament. 

Un grup d’estudiants del Regne Unit, han pogut aïllar el mecanisme automàtic del nostre cervell que ens condiciona al que hem d’oblidar i el que no. Per fer-ho, han emprat un sistema per ressonància magnètica -que consisteix en obtenir informació sobre l’estructura i la composició del cos a analitzar- i han mesurat la activitat cerebral d’uns voluntaris. Se’ls va demanar que recordessin en unes imatges que els van ser mostrades a l’inici de la proba, i finalment es va comprovar que els records eren eliminats. 

És així, com van poder arribar a la conclusió que al tractar de recuperar un fet concret, aquesta memòria es tornava més intensa gradualment mentre que altres records anaven esvaint a poc a poc. A la vegada, aquest article també exposa que els humans al ser diferents, som capaços d’induir diferents graus del mecanisme de l’oblit.

Daniel Goday

1r Batxillerat B